«Marxa popular, accessible a tothom, incloses les persones amb alguna discapacitat». Aquesta és la definició de la Solidaritrail ?la cursa més petita de l'Ultra Trail Vallnord? que fa l'organització. Després d'haver fet el recorregut de 10 quilòmetres de res, primer intentant córrer i després doblegant-me davant l'evidència, una s'adona que els conceptes «accessible», «tothom» i «discapacitat» es poden interpretar de moltes maneres, i que les idees que a mi em suggereixen aquestes paraules no són les mateixes que a Cims Màgics.

Una acaba entenent que aquests conceptes s'han de prendre en consideració en el marc de l'Ultra Trail Vallnord, de curses en les que hi ha gent capaç de recórrer 170 quilòmetres, i per muntanya, trigant entre 30 i 60 hores.

Em vaig apuntar a la Solidaritrail pel nom. La idea d'ajudar a qui fos per arribar a un lloc on de normal no hi podria arribar m'atreu. Però ni amb totes les forces que la meva voluntat hagués pogut sumar no hauria pogut ajudar ningú. De fet, ni jo ni molts ?encara que vaig ser de les últimes en creuar la línia d'arribada? haguessin pogut donar un cop de mà. El recorregut és prou dur ?sense ser comparable al d'altres curses de l'Ultra Trail?, i amb unes pendents que la força dels braços poc podria fer per pujar una persona que no es pot valer de les seves cames. Potser per això, després que la Solidaritrail s'estrenés l'any passat amb fins a quatre persones que normalment es desplacen amb cadira de rodes, ahir no n'hi havia cap. Perquè a ells, el sentir-se una càrrega no es veu compensat ni per les vistes que es poden gaudir al llarg del recorregut.