Pedro Rodríguez, relaxat, ahir durant l'entrevista amb EL PERIÒDIC D'ANDORRA a la Fleca Font d'Escaldes. Foto: ÀLEX LARA

Pedro Rodríguez (Santa Cruz de Tenerife, 28 de juliol del 1987) tornarà dilluns a Barcelona per iniciar la pròxima temporada a les ordres de Pep Guardiola. És la tercera temporada que afronta com a jugador del primer equip blaugrana i ahir va fer un repàs de com ha arribat a consolidar-se en un equip ple d'estrelles en una entrevista en exclusiva amb EL PERIÒDIC D'ANDORRA, aprofitant que va pujar de visita al Principat.

–En una setmana l'hem vist ja dues vegades pel Principat. ¿Tant li agrada?

–Sí, per tranquil·litat. És important desconnectar i a mi m'agrada la muntanya. M'agrada molt aquest país, és un lloc molt bonic que recomano a tothom.

–¿Ha anat a Tenerife?

–Sí, és clar, deu dies. Tenia ganes de veure la meva gent, la família, els amics, ja que durant la resta de l'any no puc.

–Dimarts va estar vostè al Nike Camp amb els nens, que ara tenen el privilegi que no tenia vostè quan era petit. ¿Li hauria agradat viure alguna cosa similar?

–Sí, a mi m'hauria agradat. Per als nens és bo viure experiències així, és important escoltar les històries dels professionals. Recordar als nens que han de treballar dur, estudiar i que tinguin il·lusió per complir algun dia allò que somien.

–¿Somiava amb estar on està quan era petit?

–No, ni en somnis. Sempre vaig tenir il·lusió per jugar algun dia en un gran equip. De petit era del Barça i he fet realitat el meu somni, però és molt complicat arribar aquí.

–¿Massa competència, oi?

–¡Uf! Has de sacrificar tantes coses... Però si vols una cosa has de lluitar amb totes les teves ganes i si tens el premi d'aconseguir-la és una sensació increïble.

–¿Quines dificultats recorda en el seu cas?

–Sobretot deixar la família, els amics, canviar radicalment de vida per anar a una ciutat nova, amb un altre idioma... Tot va ser difícil, també adaptar-me a un club nou, una altra filosofia de joc... Els primers tres o sis mesos és quan més pateixes. La majoria no poden aguantar i d'altres per sort sí, i hem tingut la nostra recompensa.

–¿Què el va fer no abandonar?

–El recolzament de la família des de la llunyania i apreciar que tens una oportunitat que no pots desaprofitar. Jo treballava cada dia amb il·lusió de jugar algun dia al primer equip del Barça o qualsevol altre de Primera Divisió.

–¿Què va sentir quan va trepitjar el Camp Nou per primera vegada?

–Una alegria indescriptible. És una cosa per la qual havia treballat tota la meva vida i el meu somni s'estava complint. Si a més l'afició et mostra el seu afecte... És espectacular.

–¿Intimida el Camp Nou?

–¡I tant! És un dels millors estadis del món amb els millors jugadors, però també és cert que els companys t'ajuden molt a integrar-te.

–¿Avui encara té aquella mateixa sensació que el primer dia?

–No, ja no. És veritat que quan portes uns anys tens més experiència i et trobes més tranquil i còmode. Amb el temps t'habitues.

–¿El seu millor amic qui és?

–Busquets. Tenim una relació especial. Hem jugat junts des de la base i tenim una carrera molt similar. El que ens ha passat és gràcies a Guardiola i estem molt contents que ens hagi donat aquesta oportunitat.

–Vostè és únic. Ha marcat en totes les competicions en un mateix any. ¿Va notar la pressió al Mundial de clubs, quan tenia el rècord a tocar?

–Sí, la veritat és que sí. Tenia un objectiu a tocar i tampoc no m'obsessionava, però el tenia al cap. Aconseguir-ho el meu primer any al primer equip va ser una experiència molt maca.

–¿Què va sentir i què li van dir els companys quan va marcar?

–Vaig sengir molta emoció... ¡Havia fet una cosa que cap jugador havia pogut fer! Els companys em van abraçar, em van felicitar... Tinc aquelles imatges gravades a la ment que no oblidaré mai en la meva vida.

–¿Com es fa un amb un forat a l'onze titular del Barça?

–No és una cosa que tinguis assegurada. Has de treballar sense descans perquè en aquest club sempre arriben jugadors de talla mundial i si no treballes i aportes no tens res a fer. Després has d'aprofitar quan jugues. A més minuts més experiència per poder crèixent i millorar.

–La campanya 2009-2010 va seure una institució com Henry. ¿Es va sorprendre a si mateix?

–Sí, jugar tants partits i marcar tants gols va ser una sorpresa. Jo sempre he intentat ajudar a l'equip i millorar al costat dels millors del món.

–¿Se sent, per tant, dels millors jugadors del món?

–Pel fet de jugar al Barça sí i em sento un privilegiat, però a nivell individual no perquè em considero un més de la plantilla.

–¿Costa més arribar o mantenir-se?

–Mantenir-se. Quedar-se molts anys és complicadíssim perquè cada any arriben jugadors de màxim nivell mundial.

–Vostè i Busquets són molt joves i ho han guanyat gairebé tot en dos anys. ¿Com es manté la motivacio?

–Cada any és més difícil, però no per la motivació sinó perquè els altres equips et tenen més ganes, es reforcen més... Ara tornem a optar a sis títols i tenim un gran repte per endavant. Aquesta és la nostra motivació. Qualsevol jugador que guanya títols en vol més.

–¿Un somni personal per al 2012?

–Tant de bo puguem tenir com l'any passat molts èxits perquè el club, els jugadors i l'afició estiguem contents.

Per a més informació consulti l'edició en paper.