• L'Associació d'Amics Solidaris del Poble Sahrauí treballa cada any per crear la il·lusió entre els nens que vénen del Sud i els que estem al Nord
• L'arribada és l'inici d'unes vacances que romandran per sempre en la memòria de tots

A l'esquerra, els sahrauís baixen de l'autobús en arribar a la zona de recollida; a la dreta, un dels pares d'acollida d'Andorra, amb dues nenes. Foto: P. G.

Són les onze de la nit (del diumenge, 3 de juliol), quedem un grup de nou persones per emprendre una jornada maratoniana d'espera de l'arribada dels nens sahrauís. Com cada any, és la Carme Bardina, la presidenta de l'Associació d'Amics Solidaris del Poble Sahrauí, la què remena les cireres. Un cafenet i comença el viatge de la il·lusió. Mari Àngels, Eduard i Carme i la seva filla ja tenen nom i cara dels nens que esperen rebre (en el cas d'Eduard, dues nenes). Ja fa anys que participen en aquest programa. Àngels no esperava acollir a cap nen perquè el que li va marxar ja no vindrà (ja ha complert l'edat dels 13 anys) i volia tenir a la germana, però aquesta ha estat destinada a unes vacances en pau a València. Ella venia per col·laborar. Tot i això, Carme diu que vindrà una nena que no esperàvem i Àngels, sense pensar-ho més, diu: «Val, jo me la quedo». Això dels llistats dels nens que vénen és sempre una incertesa. Sempre hi ha noms que falten i altres que no esperes. Per aquest motiu, des de l'associació es treballa per disposar de famílies de reserva per si hi ha algun nen de més que ve i es queda sense llar on anar. A diferència de Catalunya, on la crisi ha afectat fins i tot aquest vessant solidari i han mancat famílies d'acollida, al Principat aquest any han fet un llistat de reserva.

Ja són les dotze, i pugem al bus de viatge cap al Prat. Seran una nit i un matí molt llargs. Són dos avions els que han d'aterrar amb nens sahrauís que vénen a passar l'estiu amb 400 famílies catalanes i altres 23 andorranes. Els nervis, d'il·lusió, impedeixen dormir. L'intercanvi d'experiències amb les novelles (Helena, Elisabet i jo mateixa) es barregen amb rialles, preguntes, consells i llamps. El viatge es fa curt.

«Jo treballo a una guarderia i m'agraden els nens, l'any passat ja em vaig quedar sense nena i aquest any m'he tornat a apuntar», va explicar Elisabet Franco. A Helena Garcia també li va passar el mateix, però aquest any sí que li ha arribat una nena. Ja fa temps que en tenia ganes.

Són moltes i diverses les raons que empenyen una família a decidir-se a acollir un nen sahrauí. El denominador comú que es respira és la solidaridat amb aquest poble que viu una injustícia i el fet de donar oportunitats de conèixer una part del món a uns nens que no tenen cap culpa d'aquesta situació. Es tracta també d'un intercanvi cultural, perquè també són molts els que visiten el Sàhara per conèixer la seva cultura.

Són les tres de la matinada. Arribem al col·legi del Prat on es reben tots els nens sahrauís. Els nervis s'acceleren, tot i que sabem que l'avió trigarà unes hores. Preparació de samarretes i identificacions dels nens. Tot seguit, el tabac i la frescor de la matinada són el context de l'espera i dels nervis. «Vindran tots? Com estaran aquells que ja han vingut en anys anteriors al Principat? Com seran els nous?»

S'acosta l'hora (les cinc de la matinada) i sense pactar-ho, com cada any, els representants de les associacions catalanes van a la porta per on entraran els nens. Els andorrans es posen a primera fila. Ve el primer bus, procedent de l'aeroport. Els nens comencen a baixar dels autobusos i passen pel passadís que hem format aquells que hem esperat durant unes hores. Fan una desfilada entre aplaudiments com si fossin els nous fitxatges d'un equip de futbol de primera divisió (algú sí que porta una samarreta del Barça). El cansament és al rostre de molts d'ells, alguns amb llàgrimes. Si els que esperem portem hores sense dormir, ells estan pràcticament dos dies de viatge i amb poc aliment (només una poma i un tros de pa que els donen a l'aeroport militar de Tinduf). En aquest primer vol n'arriben tres per a Andorra. Dues nenes noves i Hamet, un expert en això de les Vacances de Pau: amb 13 anys, també és el seu darrer viatge. Ell ens serveix d'intèrpret per a les dues noies. I Tatiana fa de monitora i animadora. El somriure ja es percep en les primeres mostres d'inseguretat.

Una hora i mitja després arriba el segon avió. El sol ja ha sortit i la frescor del matí es fa més templada. El segon passadís. I ja hi són tots. Bé tots no, la nena que esperaven Carme i Tatiana, i que els darrers estius ha compartit les vacances amb la seva família, no hi és. Plors i decepció. Tristesa que dura uns moments perquè la resta de nens ens necessiten. Posada de samarretes vermelles per fer el grup dels d'Andorra. Carme fa unes trucades per acabar d'ubicar alguns nens a les famílies de reserva i recull tota la documentació. Anem bé de temps. Hem quedat amb la resta de les famílies a les 12.30 (del dilluns, 4 de juliol) al Prat del Roure d'Escaldes i són les 9 quan ens disposem a pujar al bus. Tres hores més de viatge per als nens. Toy Story i alguna cançó i crit per animar: «Mohamed, capullo! El Sáhara no es tuyo!». Vòmits de marejos, plors de cansament, però ja estem a la frontera i comencem a cridar «Andorra!». Ells ja saben que han arribat. I ara sí que comença l'alegria. L'arribada és molt emocionant. Baixem de l'autobús amb els nens, i les cares de les famílies que els esperen estan plenes d'il·lusió. Alguns no hem dormit en 30 hores però l'emoció fa miracles i ens fa sostenir-nos en peu i actius. Ara queden per als nens nous uns dies d'adaptació, i per a tots (nens i famílies d'acollida) unes vacances especials que, sens dubte, retindrem per sempre a la memòria i el bagatge cultural.

Per a més informació consulti l'edició en paper.