• El servei de Patrimoni consolida les pintures preromàniques de Sant Cerni de Nagol, datades el 1055
• El restaurador Eudald Guillamet repassa els interrogants que planteja el conjunt mural més antic dels conservats al Principat

Lourdes López i Eudald Guillament treballen en la consolidació de les pintures murals de l'església de Sant Cerni de Nagol. Foto: ÀLEX LARA

Fascinant, l'enigma històric que plantegen les pintures de Sant Cerni de Nagol. Resulta que l'anònim pintor que va il·luminar l'arc triomfal de la minúscula església laurediana amb una tropa d'àngels, un parell de sants i un imponent Sant Crist va deixar per a la posteritat una endevinalla que, prop de deu segles després –exactament, 956 anys, glups–, encara espera resposta. Es fixi el lector un moment en l'anatomia dels àngels. Una pista: baixi directament als peus. ¿Hi detecta alguna peculiaritat? ¿I què li sembla el dit petit aixecat en una raríssima i antinatural postura? Tots els alats de Sant Cerni calcen aquest dit estrafet: ¿una anomalia física del model original, potser? ¿O més probablement, la manifestació dels dubtes del mestre pintor en un moment de transició del preromànic al romànic?

No en té resposta ni Eudald Guillamet, tot-terreny de la restauració que el mateix col·labora amb el mallorquí Miquel Barceló per a la realització de la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra que consagra quatre setmanes al lífting de les pintures murals de Nagol, el conjunt mural més antic que es conserva al Principat. I això és el que està fent precisament ara, en col·laboració amb el servei de Patrimoni. L'operació s'allargarà encara deu dies, i ha consistit en la fixació i consolidació dels aixecaments de la policromia. Atenció: una obra d'orfebreria perquè es tracta de la primera intervenció que s'hi practica des que van ser descobertes, el 1976, i també una responsabilitat enorme, perquè les pintures són coetànies, diu, de la consagració del temple, que va tenir lloc al 1055. De fet, el de Sant Cerni és el conjunt mural més antic que es conserva al Principat. Tant, que estilísticament corresponen al període de transició del preromànic al romànic.

Sense pressupost per l'absis

Una altra prova d'aquesta moment de canvi es percep en el tercer peu (!) que l'anònim pintor li va dibuixar al sant barbut a l'esquerra de l'altar. Una tercera extremitat que de seguida va rectificar en favor del peu definitiu, amb els dits mirant també cap a fora –i no cap a dintre– tal com manen els cànons romànics. És, però, aquest manifest primitivisme el que confereix a Nagol el seu caràcter de peça única. I que mereix una visita. El del dit aixecat dels àngels de l'arc no és l'únic enigma que planteja Sant Cerni. Ni el major. Quan es van descobrir les pintures murals, el 1976 –per cert, Guillamet formava part de l'equip d'arqueòlegs dirigit a l'època per Pere Canturri– i es va retirar el retaule barroc la sorpresa va ser majúscula en trobar l'absis nu, sense el reglamentari pantocràtor. No s'havia perdut en les successives reformes del temple, sinó que mai no es va arribar a pintar, «potser perquè l'artista no va tenir temps, o potser perquè es van acabar els diners», especula. Cosa raríssima perquè el pantocràtor era l'element iconogràficament mes important en la decoració d'una església romànica. En qualsevol cas, el conjunt mural frontal –Crist, àngels, sants i orants, a més d'una àliga– són obra d'un mestre i també d'un ajudant de mà molt menys traçuda i a qui va encarregar la part inferior de les figures: el tercer peu del barbut, per entendre'ns, és obra seva. Van treballar, diu Guillamet, a partir d'un model en tela o paper que recolzaven sobre la paret i que resseguien amb un punxó perquè les incisions quedessin marcades al morter. El resultat és un conjunt que remet estilísticament als Beatus. ¿Es va inspirar el nostre pintor en el de la Seu, datat el segle X i que podria haver admirat de camí cap a Andorra? Un altre enigma al sac del mestre de Nagol.

A part d'ell i del seu ajudant, a Sant Cerni hi ha traces d'una tercera mà: el bisbe del mur esquerre del temple és clarament obra d'un autor posterior, com denoten, diu Guillamet, les influències bizantines del personatge. ¿Un indici que sota el morter del mur s'hi oculten altres escenes murals? «Potser sí, però comprovar-ho exigiria una inversió molt elevada, i no tenim garanties que el resultat fos positiu». Per compensar, ens podem entretenir a interpretar els grafits dels murs: just al costat del bisbe hi ha l'esbós del primer retaule –avui descansa al fons de la nau– i, atenció, una inscripció del 1339 que al·ludeix a la sanció de tres lliures imposada a... ¿A qui? ¿I com a càstig de quina gravíssima infracció o pecat mortal? Si el lector té temps –i el tindrà, de tan minúscul com és Sant Cerni– miri cap amunt i n'admiri les bigues i la coberta de fusta. Són les originals: el mestre d'obra les hi va posar el 1055, i allà continuen. ¿Impressiona, no?

Per a més informació consulti l'edició en paper.