Jordi Torrents, Ernest Crusats i Jordi Casadesús són La Iaia. Foto: EL PERIÒDIC

Als 90 va ser el rock català. El decenni següent, la revolució va arribar de la mà de Dusminguet i tota la tropa del so Raval, que encara esprem els últims titius de glòria. Ara és l'hora del nou folk a la catalana, onada imparable que té en Manel el buc insígnia i en què comencen a despuntar bandes com ara El Petit de cal Eril (el 13 de juliol, a la plaça del Poble) i els osonencs La Iaia, guanyadors de l'últim Sona 9 i última sensació del panorama català amb només una maqueta en cartera. Són de Vic, superen per pèls la vintena, i en fan prou amb guitarra (Ernest Crusats, també vocalista i compositor), contrabaix (Jordi Casadesús)i bateria (Jordi Torrents). Al setembre surt el primer disc, Les ratlles del banyador. Per anar fent boca, passin pel web i escoltin per exemple El meu vaixell, L'última cançó i –és clar– Jo vull ser la meva iaia. A la família ja hi havia La tieta de Serrat i l'Amor de madre de Gabinete; amb La Iaia, ja hi som quasi tots.

–Per no tenir ni tan sols un disc al sarró, els precedeix un boca-orella considerable, que parla fins i tot de grup revelació.

–La realitat és que acabem de començar. I sí que hi ha un salt entre la maqueta i els directes, però hem tingut la fortuna que se'ns ha jutjat de forma molt benevolent. A veure si no defraudem les expectatives.

–Si els posen a la secció de folk a la botiga de discos, ¿fan bé?

–Abans que a la de folk, jo ens posaria millor a la de novetats. I encara millor, a la de música catalana, un calaix de sastre on s'hi sol trobar de tot, sense gaire ordre ni concert.

–¿Que hi tenen res en contra? Del folk, volia dir.

–És que trobo que l'etiqueta folk no ens acaba de definir. És molt ambigua, i amb tots els respectes, no crec que tinguem res a veure amb la música folklòrica, per exemple. Ara bé, si ho relacionem amb el folk independent, llavors potser sí que hi encaixaríem millor.

–Que hi ha un boom del folk català, o com se li vulgui dir, és innegable. I Manel és només la punta de l'iceberg. Però, ¿Per què, quan fa 10 i no diguem 15 anys era un gènere desnonat?

–Les modes són cícliques; sempre acaben tornant. Manel és potser el paradigma d'aquest boom, però no és un cas aïllat. Al meu entendre, forma part d'un fenomen global que va arrencar en l'àmbit anglosaxó, que és el gran generador de modes i tendències, i que s'ha estès arreu. Crec que el moment dolç del folk català s'ha d'entendre en aquest context.

–Doncs fins no fa res arrossegava l'estigma de ser un fill més o menys bord del 68.

–Tinc 24 anys, així que estic lliure dels prejudicis que han llastat musicalment les generacions anteriors. Però en certa ocasió algú va dir que cada fornada de músics catalans matava el pare i s'aliava amb l'avi. Crec que hi ha molta veritat, en això. Nosaltres, per exemple, ens identifiquem abans amb Sisa i Pau Riba que no pas amb els Pets, Gossos i Lax'n'Busto.

–Així que de relacions amb el rock català, les justes.

–Cap. I si els grups que ara estan ensenyant la poteta toquem aquest pal més folk, és precisament perquè no ens identifiquem en absolut amb el que feien els nostres pares, les bandes del rock català. I està bé, em sembla a mi, que cada generació intenti desmarcar-se de la precedent i fer alguna aportació pròpia.

–Posats a buscar-se iaios , tenien el Grup de Folk...

–El cert és que, com a mínim en el nostre cas, no hi ha cap fil conductor que ens lligui amb tota la moguda del Canet Rock. Nosaltres hem arribat en aquest gènere a través del nou folk anglosaxó, gent com ara Herman Düne, Peter Broderick, Sufjan Stevens...

–Però en època d'indignats, el que tocaria, ¿no és cançó protesta?

–La maqueta, que és el que fins ara ha sonat, té poc a veure amb el disc, molt més agressiu i no tan minimalista. Hi ha un punt més de soroll, de mala llet, d'ironia. Encaixa més en la dinàmica aquesta dels indignats, tot i que no som ni aspirem a ser la banda sonora del moviment. La veritat és que no tenim res a veure amb la cançó protesta. Però tampoc som una banda acomodatícia, ni pretenem ser políticament correctes.

–¿I la Nova Cançó, els Serrat, Llach i companyia? ¿També els han matat?

–Els hem sentit a casa, és clar, però no tinc consciència que estiguin entre les nostres influències, ni penso en ells a l'hora de fer música.

–Com a mínim, posar un contrabaix a la banda sona molt Brassens. I això ja implica un cert parentiu indirecte amb la Nova Cançó.

–Doncs és quasi una casualitat. Em va semblar bé posar-hi una mica de contrabaix, perquè és més fusta i jo toco la guitarra espanyola. Va resultar que tenia un amic contrabaixista, i així va venir tot. Ni Brassens, ni res. Francament, no el tinc a la meva discoteca.

–I amb els osonencs il·lustres, Quimi Portet i Trogloditas, ¿algun vincle més enllà del geogràfic?

–Amb el Quimi compartim discogràfica i potser hi tinc més afinitats artístiques. Però tampoc no els citaria, ni l'un ni els altres, entre les meves referències.

–¿Els arribarà el moment de musicar Verdaguer, el sant pare de la poesia catalana?

–Roger Mas ho va fer, i de forma extraordinària, a Cançons tel·lúriques. Nosaltres no tenim aquest punt tant visionari. Hem musicat un poema de Jordi Julià, L'home que passa. No sé si val... ¿Verdaguer? El cert és que em queda una mica lluny, i que personalment em costa. Ho sento. És defecte meu, ja ho sé.

–A la iaia (biològica) no li quedarà altre remei que ser la primera fan de La Iaia...

–Es va emocionar el dia que li vaig dir que li posaríem aquest nom al grup, i encara flipa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.