• El retaule de la patrona d'Ordino torna a la parroquial després d'un any al quiròfan
• La restauració en descobreix la predel·la, fins ara oculta rere una graonada
• Els investigadors n'identifiquen el pintor, un dels grans del barroc nacional

El retaule, ja restaurat i a l'emplaçament definitiu, i talla de la Mare de Déu, a la fornícula central. A baix, la predel·la. Foto: TONY LARA

L'església de sant Corneli d'Ordino té des d'ahir nou inquilí: el retaule barroc del Roser, que el servei de Patrimoni va desmantellar la primavera del 2010 per una intervenció urgent. Els insectes s'havien acarnissat amb el suport de fusta de la peça fins a convertir-la en una mena de fràgilíssima capa de suro, i la policromia amenaçava de desintegrar-se de forma imminent. Quinze mesos després, el retaule lluu de nou a l'emplaçament que ha ocupat des de principis del segle XVII, a la primera capella a l'esquerra de l'altar, i diumenge serà presentat oficialment en societat.

Atenció, però, perquè –retocs estètics a banda– no és exactament el mateix retaule. L'estructura ha tornat del taller de Patrimoni amb importants novetats: la primera i més aparatosa és l'aparició de la predel·la, oculta fins ara rere una graonada i que dota el conjunt d'un aspecte molt més esvelt. El conjunt, diu Mireia Tarrés, tècnica de restauració que ha intervingut el retaule, va aparèixer tan renegrit que les escenes ni s'entenien. Ara, sí: a les dues taules laterals hi ha sengles representacions de la Flagel·lació de Crist i del Judici de sant Cebrià, l'altre patró del temple juntament amb san Corneli. La taula central, ara de color blau, va aparèixer sense figures, i així s'ha deixat.

El resultat és espectacular. I encara ho és més que per primera vegada els investigadors de Patrimoni s'hagin atrevit a posar-li nom i cognom al probable autor de la policromia del retaule, sens dubte –insisteix Tarrés– «el més destacat de la peça perquè denota la mà d'un autor de primer nivell entre els que van treballar al país». El Roser recupera així el nom del pare: un tal Joaquim de Segobia que, pels trets estilístics, és també i amb quasi absoluta certesa l'autor del tríptic de la Crucifixió de la capella de la Casa de la Vall i de l'altar major de Sant Esteve d'Andorra la Vella. La pista, diu la restauradora, la va donar un rebut conservat a l'Arxiu Nacional i que consigna el pagament a Segobia, amb b, de la quantitat de 95 lliures per la decoració de la taula del Roser. Aquesta autoria és encara una hipòtesi que espera confirmació –la sentència la donarà l'equip d'investigadors de la Universitat de Girona que ara fa dos anys va catalogar el barroc andorrà– i que planteja, és veritat, algun dubte. Sobretot, la datació. Al rebut hi consten només els últims dos dígits de l'any en què es va firmar: 95. Però; ¿de quin segle? ¿El 1598, o el 1698? El problema sorgeix perquè fins ara el retaule del Roser s'havia relacionat amb el de l'altar major de l'església, datat el 1619. La primera hipòtesi –que el del Roser s'hagués executat el 1598– avançaria massa la datació, diu Tarrés; mentre que la segona significaria que el retaule es va construir el 1619 i no es va policromar fins 80 anys després, el 1698: «Totes dues són hipòtesis problemàtiques i per això necessitem confirmar la identitat de Segobia, comprant-lo amb l'obra atribuïda a ell que s'ha conservat a Catalunya».

Una Mare de Déu singular

En qualsevol cas, és precisament la policromia la que dota el retaule del Roser d'especial singularitat. L'arquitectura –obra, per cert, del mateix taller que el retaule major de Sant Martí de la Cortinada– i les talles del primer pis –Sant Isidre i Sant Domènec– són més rudimentàries i d'una qualitat inferior, diu. Totes, excepte la Mare de Déu de la fornícula central, una de les patums del barroc andorrà, «sorgida clarament d'una mà molt més experta». Arquitectura, pintura i escultura tornen a lluir amb tot el color i l'esplendor original en una peça que mai fins ara no havia passat pel cirurgià plàstic. La intervenció ha consistit sobretot en la desinsectació de la fusta per liquidar-ne els corcs –amb un mètode expeditiu, per cert: introduint les peces en bosses amb gas argó i matant així les pobres bestioletes per ofegament–, la neteja de la superfície, la restauració dels daurats, el retoc de les pèrdues i la fixació de la capa pictòrica, així com la consolidació del suport de fusta amb resina sintètica.

El conjunt s'ha muntat sobre una estructura d'acer inoxidable que, una vegada instal·lada a la capella, deixa un espai de ventilació entre el retaule i el mur del temple per evitar la filtració d'humitats. Tot a punt perquè el retaule sobrevisqui quatre segles més a Sant Corneli, al costat dels altres quatre retaules barrocs de l'església. Per cert, el pròxim a passar pel quiròfan serà el retaule de sant Guillem, la primera capella a mà esquerra. Tan renegrit, que és pràcticament il·legible. De moment, però, no hi ha hores disponibles, a Patrimoni. Així que a demanar tanda i fer cua.

Per a més informació consulti l'edició en paper.