• Salvans repassa a 'De la Solana d'Andorra' la història de l'únic tros de territori nacional ubicat al vessant atlàntic
• L'assaig va obtenir un accèssit de l'últim premi Principat d'Andorra

El síndic Mateu, l'historiador Salvans i la subsíndica Bonell, en la presentació de De la Solana d'Andorra, ahir al nou Consell. Foto: TONY LARA

Era el 1686, i els homes de Canillo i d'Encamp no tenien manies a l'hora de tractar amb els incòmodes veïns francesos. Ho va patir en carn pròpia un tal Martí, batlle d'Enveig, que havia deixat temeràriament una trentena de caps de bestiar peixant al peu del Pimorent. Els animals, és clar, no hi entenen, de fronteres, i van travessar el riu Arieja per pasturar al lloc que avui es coneix com la Vaca Morta. En plena Solana, terra litigiosa que tant uns com altres reclamaven com a pròpia: faltava encara un segle i mig perquè el tribunal de Tolosa (1834) en determinés definitivament l'andorranitat. Així que canillencs i encampadans van tirar d'usos i costums (una mica bèsties, això sí) i es van endur els animals cap a casa. No pas tots, però, perquè una de les vaques la van matar in situ d'un tret d'escopeta per «marcar amb la seva sang el lloc on la puignorada del bestiar s'havia realitzat». Ho explica el conseller Martí Salvans, aquí en la faceta d'historiador aficionat, remarca, en un dels moments culminants de De la Solana d'Andorra, molt prometedor assaig que es capbussa en la història de l'Extrem Nord del país i amb què Salvans es va endur un accèssit de l'últim premi Principat d'Andorra d'investigació històrica.

Es tracta, diu, de l'últim cas documentat de degolla, que és com s'anomenava aquesta expeditiva pràctica de liquidar un cap de bestiar que s'havia aventurat a péixer sense autorització en terra andorrana, i confiscar la resta del ramat com a penyora per garantir el pagament de la multa. Val a dir que als nostres herois canillencs i encampadans la broma els va sortir cara, perquè Martí, el batlle d'Enveig, es va xivatar al governador de Mont-lluís. Amb els francesos, ja se sap, poca broma: va resultar que un esquadró francès – «mil homens», segons les fonts– es va arribar tot xina-xano fins a Canillo i «sen aporta presoners a vuyt hmens de la mateixa parrochia dels quals ne detingue sis de presoners en la plassa de Monlluis». Glups. La broma es va allargar dos mesos, i no es va resoldre fins que el rei francès va dictar una ordonnance prohibint en endavant el sistema de degolla i establint que futurs litigis originats en intrusions de bestiar enterres del veí es resolguessin amb el nomenament d'un tribunal paritari.

Així les gastaven uns i altres al territori de la Devesa d'Erevall o Solana d'Andorra, com històricament s'ha anomenat l'extrem nord-est del país, l'únic tros del Principat estratègicament situat al vessant atlàntic de la carena. Un capritx geogràfic que es va traduir en sis segles de conflictivitat semipermanent entre canillencs i encampadans, d'una banda, i meranguesos, querolans i cerdans, de l'altra. Aquesta mala maror entre veïns condemnats a entendre's va tenir, de passada, un curiós efecte col·lateral: com a mínim enaquets afer, encampadans i canillencs van oblidar les diferències de Concòrdia i es van saber unir davant l'enemic comú.

Més d'un se sorprendrà que un territori deshabitat –el Pas de la Casa data dels anys 30 del segle passat: abans d'ahir, com qui diu– i pràcticament desolat, aixecava tantes passions entre veïns de banda i banda del riu Arieja. Però no ens equivoquem: les pastures de la Solana han sigut històricament de les millors del país, diu Salvans. Fins al punt que a mitjans d'estiu –a partir del 15 d'agost, exactament– hi començaven a pujar colles de dallaires. A 2.000 metres d'altura, sí. De la Solana d'Andorra repassa els conflictes sorgits al llarg de sis segles de problemàtica convivència, i, sobretot, el laberíntic i apassionant corpus jurídic i administratiu que regulava drets i deures, amb els banders aixecant acta de les infraccions i imposant bans, multes als infractors. Atenció a la secció cartogràfica del llibre, amb mapes com un del 1811 aixecat per ordre de Napoleó amb vista a una hipotètica annexió de la Solana amb el peregrí argument que vessa les aigües a l'Atlàntic...

No va tenir ocasió, però els francesos havien previst fins i tot que la Solana es repartiria entre l'Arieja i els Pirineus Orientals. El més curiós de tot és que De la Solana d'Andorra, amb la seva mina d'anècdotes, és un subproducte de la dèria toponímica de Salvans –també autor, ja saben, d'Andorra romànica, Andorra vascònica. I si a més de trifulgues a compte del bestiar hi busquen noms de lloc, tampoc no s'ho perdin, perquè Salvans ha identificat fins a mig miler de topònims a la zona de la Solana, territori fins ara quasi verge, fins al punt que la topografia oficial només hi consigna mig centenar de noms. A més, aprendran el que era una allargada, un aixivernil, un dec o una tala, i descobriran que Encamp i Canillo sabien guardar quan convenia la destral de guerra per fer front comú davant dels rostres pàl·lids. De la Solana d'Andorra potser no serà la lectura de l'estiu, però s'hi assembla molt. Provin, provin, i ja m'ho diran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.