• La banda catalana debuta el 13 de juliol a la plaça del Poble amb el disc ?Vol i dol'

Els quatre membres del Petit de cal Eril. Foto: EL PERIÒDIC

Ningú no sabia cap on queia ca l'Eril –ni tan sols que existia un mas de nom tan improbable– fins que ara fa quatre temporades el menut de la casa va tenir la pensada de deixar-se de l'ska, el punk i el rock que havia practicat a l'institut per endinsar-se en aquesta mena d'electrofolk acústic amb aires retro que primer Pau Riba, després Quimi Portet i Albert Pla, i finalment, Roger Mas, han convertit en una de les sonoritats més radicalment originals i genuïnes de la cançó catalana contemporània. El petit de cal Eril és Joan Pons: el 2007 es va llançar (metafòricament) a la carretera amb una maqueta autoproduïda de títol be prometedor, Per què es grillen les patates?; dos anys després va cridar l'atenció dels més espavilats amb ...i les sargantanes al sol, audaç revisió de clàssics de la cançó infantil (La Caterineta per la Mercè, Tinc un elefant) amanits amb temes propis; i a finals del 2010 va donar definitivament la campanada amb Vol i dol, disc que ha catapultat El Petit de cal Eril a la categoria de banda revelació. Doncs aquest quartet amb regust entre naïf, rústic i folkie debuta el 13 de juliol a la plaça del Poble en una de les escasses vetllades de música a la fresca de l'estiu a la capital. Per no dir l'única, després de la liquidació dels Vespres d'estiu. Oportunitat d'or, en qualsevol cas, per descobrir una de les propostes més insòlites del panorama musical català, molt en la línia —ja que hi som– del folk rock de La Iaia –dimarts que ve, a Sant Julià– i, per què no, de Manel, que a la tardor desfilaran pel Prat del Roure amb la seva armadura... Per cert, i per als melòmans amb dèries geogràfiques: ca l'Eril cau per la zona de Guissona, a la Segarra. Pujant a mà esquerra. Més o menys.

Per a més informació consulti l'edició en paper.