Banacolocha, dissabte a Artedó, en l'última edició del Picurt. Foto: TONY LARA

L'hem vist els últims temps en la pell de Llibert, tros d'alcalde de Ventdelplà i abnegat company de la Dora. Abans havia passejat la seva jeia entre menestral i luchettiana pel bo i millor de les telesèries a la catalana: des del Cor de la ciutat fins a Plats bruts; des de Secrets de família fins a Mirall trencat. I sobretot, va ser el Tomàs de Nissaga. Jordi Banacolocha (Barcelona, 1944) va posar el glamour televisiu a l'últim Picurt. El trobem a punt, a punt d'embarcar-se cap a Madrid per rodar Isabel, la reina, mastodòntica sèrie històrica (TVE) on encarnarà Joan II, el pare del Rei Catòlic. I el setembre torna al TNC amb Una vella, coneguda olor, de Benet i Jornet i a les ordres de Belbel. Quasi res. Atenció als vincles andorrans: Banacolocha va néixer al carrer Valira de Sant Andreu, el millor pedigrí per a un protagonista de Nissaga.

–Vostè que ha sigut alcalde, el descrèdit dels polítics, ¿és merescut, o se n'ha fet un gra massa?

–N'hem fet un gra massa, sens dubte. És evident que hi ha casos flagrants i per tant, degudament denunciats i denunciables. Però hi ha també multitud de polítics honestos de qui no es parla mai. Sóc profundament respectuós amb la feina del polític, i estic convençut que la immensa majoria ho fa bé. O com a mínim ho intenta. El que passa és n'hi ha prou amb una minoria corrupta per denigrar tot un ofici. I això no és just.

–Li noto un cert corporativisme...

–Home, una mica potser sí, però honestament, penso que en el col·lectiu dels polítics hi ha exactament el mateix percentatge d'ineptes, lladres i poca-soltes que en qualsevol altre ofici i, per què no dir-ho, que en la resta de la societat. Tampoc en aquest sentit són especials, sinó que són humans, molt humans.

–¿Indignat, també, o no n'hi ha per tant?

–El que està passant obliga qualsevol persona decent a replantejar-se moltes coses. Però dit això, afegiré que el 15-M va començar molt bé i que ara es troba davant del repte decisiu: canalitzar totes aquestes energies que ha mobilitzat d'una forma constructiva, eficaç, no només retòrica. Personalment, i superada la bafarada inicial, no li veig el què en una indignació assembleària que es redueix a discutir eternament si es continua l'acampada o no.

–El veig una mica repatani a l'assembleisme. En deu estar vacunat, probablement.

–Exactament: als 70 vaig participar en tantes i tantes assemblees que no van servir absolutament per res que en sóc una mica... Vaja, que sóc molt escèptic sobre les possibilitats que les solucions als problemes del món sorgeixin d'una assemblea.

–Vostè ja ho va disfrutar. Deixi que hi juguin els joves d'avui, a les assemblees...

–Això sí que els hi envejo: la joventut i les ganes de canviar el món.

–Canviem de tema: la telesèrie, ¿és l'opi de la televident catalana?

–¿L'api, diu?

–L'opi, l'opi.

–A veure, és un entreteniment. Algunes telesèries amb més gràcia que d'altres, sí, però no penso que sigui l'opi del poble. Ni molt menys. Ho és més, d'opiàcia, la programació d'aquestes cadenes que tots sabem i que omplen un percentatge elevadíssim de les seves graelles amb programes de pura tafaneria.

–No em dirà ara que no veu cap Sálvame ni cap Corazón...

–Normalment ningú admet que se'ls mira, i després resulta que tenen audiències milionàries. En fi. Personalment, en segueixo els gags que en treuen a l'APM, que em fascina. I he de dir també que veig molt poca televisió.

–Doncs una de difícil: ¿quines telesèries segueix?

–Unes quantes, i si pogués les seguiria totes perquè m'agraden, les telesèries, què hi farem. Per exemple: Amar en tiempos revueltos, La Riera, El cor de la ciutat. I sóc addicte a sèries nord-americfanes: Lost, Mad Men...

–I les seves, ¿les veu?

–Sempre. I si no puc veure-les, me les gravo, ni que sigui per corregir-me. És un deure que m'autoimposo.

–¿Considera que el serial és la gran aportació catalana a la literatura contemporània?

–Potser sí, potser sí. El que està clar és que és una estupenda escola de guionistes. Cada vegada hi ha més obres de teatre escrites per autors que provenen del guió televisiu, i són bons, molt bons. Entre els fills de Benet i Jornet, Galceran, Arcarazo i tots aquests en sortiran grans homes de teatre. I ja n'hi ha: Cristina Clemente, Pere Riera, Carles Mallol.

–A més d'escola de guionistes, ha creat un star system a la catalana.

–La tele és feina. Abans l'actor de teatre, que com a molt va fent, tenia la sortida del doblatge. Ara té la telesèrie. Afortundament, perquè sense telesèries hauríem acabat tots a Madrid.

–Secció final: etimologia. ¿D'on ve un cognom tan estupend com ho és Banacolocha?

–És un cognom valencià. Ells ho escriuen amb v i sense una de les os: Vanaclocha. I sembla que ve de Bona clocha, per la clocha, que és una mena de pa empanat, de coca de recapta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.