Rosa Torné, durant l'entrevista a les oficines d'EL PERIÒDIC Foto: TONY LARA

El patinatge ha donat les regnes del poder a una dona, després d'onze anys de mandat de Josep Maria Vila. Comença una nova etapa per a la Federació Andorrana (Fecapa) amb Rosa Torné en la presidència.

–De la nit al dia ha canviat amb discreció la direcció de la Federació. ¿A què es deu aquest relleu sobtat?

–Vila portava molts anys i se li estava acabant la il·lusió per seguir. Fa un any em va proposar rellevar-lo. Hem volgut ser discrets, però sí que s'ha dit a la premsa, tot i que no s'ha fet cap presentació de la nova junta.

–¿Es veu preparada?

–Tinc els fills als dos clubs i estic al dia de com està tot. M'ho van proposar, m'ho vaig pensar sis mesos, vaig decidir formar un equip de treball i amb el seu ajut hem tirat endavant la candidatura. A més vinc del món del tennis, inculcat pel meu pare Joan Torné, que va ser vicepresident de la Federació Espanyola de Tennis durant molts anys. M'he criat en un ambient d'esport, això ja ve amb mi des de petita.

–¿Quants anys fa que segueix el patinatge i l'hoquei andorrà?

–Des del 2002, més o menys. Primer com a mare, després com a col·labora en el departament de màrqueting del club i fa tres anys que vaig entrar de vicepresidenta, quan Llorenç Miquel va entrar a la presidència.

–¿I què pretén fer de presidenta?

–Els reptes m'agraden. Jo sola sé que no puc fer res però sí rodejada de la gent adequada, abarcant cadascú la seva faceta per fer cobrir totes les necessitats que requereix la federació. És una barreja de gent que ja estava vinculada a la Fecapa i gent nova i amb ganes. La saba i l'experiència és el còctel que volia per fer les coses ben fetes i amb coherència.

–¿Té clara la línia a seguir?

–Continuista però veiem que fa falta potenciar més la base. Dels patinadors tant d'hoquei com de patinatge. De fet tinc a la junta els dos presidents dels clubs d'hoquei i de patinatge.

–¿L'aposta per la base quina és?

–La federació te intenció d'agafar una persona que vagi als migdies a les escoles perquè tinguin més activitat durant l'any. Les escoles són la clau per nodrir els clubs.

–¿Quines activitats fan actualment per la feina del club a les escoles?

–Al juny es fa un campionat escolar d'hoquei. Es classifiquen per edats, s'escullen equips i ha tingut èxit però només es fan tres caps de setmana a l'any perquè en cada temporada les escoles fan esports per trimestres. Hi han nanos que s'ho perden i per això volem fer-los cada trimestre. És una manera informal d'iniciar-se però es fa al pavelló, perquè se sentin jugadors amb les genolleres, els patins, les porteries i la pista a la qual juguen els equips del club. A més si ho fas coincidir amb algun partit es fan més a la idea. Tenim molta il·lusió en potenciar la base perquè si hi ha una bona base en 3-4 anys el club ho notarà. Ara tenim algunes categories que estan pobres.

–¿Quants nens teniu en l'activitat?

–Hem fet 110 samarretes per jugar aquest campionat. Movem uns 70 nens però amb aquesta iniciativa esperem superar el centenar.

–¿Una xifra acceptable?

–Bé, prefereixo tenir-ne 30 i que vinguin sempre perquè aquests no tots els nens fan els tres caps de setmana.

–Està molt catalogat que els nens facin hoquei i les nenes patinatge. ¿Això es pot canviar?

–És difícil. Tenim una portera, Candelaria, que fa tres anys que juga al club. Nosaltres tenim forat per tothom sense distinció de sexes però son ells els que escullen.

–Ha dit que hi han equips de la base d'hoquei amb falta de gent. ¿Quins?

–El júnior sobretot. Els nens van a estudiar fora. Segur que és un problema també en altres esports. La part positiva es que quan acaben, la majoria torna al país es reenganxa al club. De fet molts ja es busquen club allà on van, no es desvinculen de l'hoquei.

–¿El sènior com respira?

–Tenim jugadors que fa anys que estan i és d'agrair l'esforç. Continuen amb ganes però s'ha de continuar, han d'anar sortint relleus.

–¿No jugar europeus o mundials sèniors és un hàndicap per captar?

–Els petits saben que algun dia poden jugar. La Federació fa quatre anys va apostar per la selecció sub-17 per formar-los ja amb aquestes competicions. Això ells ho saben, que si continuen treballant bé tots i en equip algun dia representaran el país a nivell absolut.

–¿El descens al Mundial B perjudica?

–Vam baixar al 2009 i no ho veig clar que anem al 2012 perquè es rumoreja que serà a Singapur o Austràlia. Falta un any i no ho sabem però econòmicament tan lluny és difícil si no hi ha un patrocinador.

–¿El problema no és d'aplegar els suficients jugadors?

–No, en tenim. El que falla és l'economia, està molt malmesa. Dur 18 persones a un altre continent és molt car. Anar ara al mundial sub-17 a Ginebra és molt més assequible. Ara hem previst amb el seleccionador de la secció de patinatge fer un Europeu, que no s'ha fet mai i és més assequible.

–¿Tenim patinadores?

–Anna Palacios i Sandra de Sousa, i són molt joves encara, cosa més motivadora; tenen 10 i 9 anys, respectivament. I per a l'any que ve, si tot va bé, tindrem un grup de 5 o 6 nenes que també tindran nivell.

–Ni els mitjans tenim informació sobre aquesta modalitat. ¿Per què no es promociona més?

–Ho farem, però tot i que tenen nivell són encara molt joves. Tenim a Xavi Orrit d'entrenador fa quatre anys i ha fet una gran feina, sense pressa però sense pausa. Ara comencem a veure que tenim un nivell més alt.

–¿Quantes llicències hi han en patinatge?

–Entre 50 i 60 i amb possibilitats de continuar creixent.

–¿Com es fa amb la caixa buida?

–És evident que amb una subvenció més alta podria potenciar més les dues seccions però hem d'espabilar amb el que tenim.

–Hi han coses que no depenen dels euros i que perjudiquen a nivell mediàtic. ¿Pot canviar els horaris nocturns de divendres?

–Sóc de la federació i poc puc fer però tindran un motiu...

–Vila va comentar a EL PERIÒDIC a Vigo 2009 que era factible fer un Mundial sènior d'hoquei i fa poc s'ha fet la Final a 8 Europea en la successió de presidents de la Federació. ¿Corrobora que es possible?

–Complicat, i tenim un problema: no tenim una superfície en condicions per fer un campionat així. La pista i la valla tenen un cost enorme i has de tenir una sèrie de coses que en la final a 8 estava tot cobert a nivell d'esponsors i demés, però en un Mundial no sé com aniria. Es pot fer perquè aquí vam fer el B del 1992 però ara estem en una altra situació.

–A la final a 8 s'ha vist que el Govern ajuda.

–Si, i per cert vull donar les gràcies per les facilitats que han donat el Govern i també el River i el BP. Però ara fa poc que estic a la Federació i no entra en els meus plans. El que sí puc dir es que el senyor Carlos Graça [president de la federació internacional] està interessat en què fem un sub-17.

–És un primer pas...

–Sí, és més fàcil i et dóna experiència. Ho intentarem però s'hauria de fer a l'Alay, al Poliesportiu seria inviable.

–¿Quina relació manté amb Graça?

–El vaig conèixer en una reunió europea al setembre de l'any passat i Vila em va presentar com a possible futura presidenta. Sé que a Ginebra el veuré, a l'Europeu sub-17. Jo aniré i sé que parlarem de coses. Com per exemple sobre què es necessita per organitzar un torneig com aquest.

–¿Sap que ell va ser un dels culpables de que Andorra acollís la Final a 8 europea?

–Jo no era encara presidenta quan es van iniciar les negociacions, estava al marge. Ell sabia que jo entraria com a presidenta i vam anar a sopar una nit durant els quatre dies de competició però van ser uns dies molt intensos i no vam detallar gaire sobre projectes que podem tenir en comú. Em va dir: ‘Rosa, ens veurem a Ginebra'. I allà estarem. Andorra és part activa de la Internacional, sempre que poguem anirem als campionats Europeus i Mundials tant en hoquei com en patinatge.

–¿Altres reptes a la Federació?

–Tornar a tenir la selecció en el Mundial A.

–Repte molt ambiciós, ¿no?

–Sí, molt difícil però hem estat cinquens en el darrer Europeu sub-17 i aquest any tornarem a anar al de Suïssa; si hi ha continuïtat serà un objectiu complicat però factible. Podem repetir-ho.

–¿L'any que ve es podria assolir?

–No veig gens clar ni que anem. S'ha d'anar pas a pas, com les formigues.

–¿Se li quedaran curts, els quatre anys de mandat?

–Amb els projectes que tenim potser serà massa d'hora per veure els fruits. En qualsevol esport quatre anys són pocs; a Espanya això ha canviat, ara són sis. És una franja de mandat més lògica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.