Muñoz, quan va debutar al Principat, el 2005 a la festa major d'Escaldes Foto: TONY LARA

Nit rumebra, la d'avui al Prat Gran d'Encamp. I amb amfitrions d'excepció: Camela, els pares de la tecno-rumba hispana, els reis de la gasolinera, l'escola sentimental d'una generació de princeses de barri. I de prínceps, és clar. Fa tres lustres van donar la campanada amb Corazón indomable. Deu discos i set milions de còpies després, ja seuen amb tots els honors i per dret propi a la dreta dels Chunguitos. Recalen a Encamp amb La magia del amor acabat de sortir del forn. Els acompanya en la gira que tot just comença ara un equip dels televisius Callejeros. A l'entrevista respon Àngeles Muñoz (Madrid, 1974). El mòbil treu fum. La sintonia, atenció, Don't stop the music.

–Perdoni, però, ¿no hauria portar alguna sintonia seva o dels Chunguitos, abans que Rihanna?

–Home, doncs els Chunguitos formen part de la meva història. I de Camela no he portat mai res. Estem tot el dia cantant i només em faltava escoltar-nos al telèfon.

–Lágrimas de amor, Simplemente amor, Laberinto de amor i, ara, La magia del amor. ¡Que pesats, amb l'amor i altres vísceres!

–Amb l'amor, sí, i també amb el desamor, molt present en les nostres vides. Com en les de tots. És que som persones normals i ens passa el que a tothom: ens enamorem, ens desenamorem, i anar fent.

–A partir dels 30, ¿no és hora de descansar de tanta muntanya russa sentimental?

–Això no s'atura mai. És el combustible de la vida.

–¿Un bon desamor, inspira molt més que la vulgar felicitat domèstica i conjugal?

–En absolut. El desamor rovella per dintre. No n'hi desitjo a ningú. Si voleu un consell, passeu full com més aviat millor.

–Guitarres elèctriques a Al son de la melancolía. ¿Què els ha passat?

–No és la primera vegada que explorem altres pals: tenim temes més pop, d'altres més rockers...

–¿I el piano de Déjame contarte?

–En les balades sempre hi posem una mica de piano. Fins i tot violins.

–Un pèl cínica, la portada, però no l'acabo d'entendre: ¿a favor o en contra del pirateig?

–No es va fer amb altra intenció que evocar gràficament els cartell de cine. I la idea ens va agradar. És veritat que sembla que els piquem l'ullet als pirates. I res més lluny de la nostra voluntat.

–Ara me dirà que no s'ha descarregat mai una cançó d'estranquis...

–Doncs no: mai no m'he baixat una cançó. Ni pagant ni sense pagar. Sempre compro el disc. Com les pel·lícules i els llibres. És la meva forma de donar suport a la creació cultural.

–Així que està a favor de la polèmica llei Sinde que persegueix les descàrregues il·legals.

–Entenc perfectament que, entre pagar 99 cèntims per una cançó o baixar-te-la gratis, no hi ha color. No culpo qui ho fa, i menys en la situació actual. Però molts no són conscients que darrere d'un disc hi ha molts uns treballadors que les descàrregues il·legals condemnen a l'atur. Que hi pensin. Qui sí que culpo és qui es lucra amb el pirateig a compte dels creadors.

–Tornem a la caràtula del disc: ¿com s'hi sent, en la pell d'Angelica?

–Penélope Cruz és guapíssima, això està clar, però jo sóc i vull ser Ángeles Muñoz. També s'ha de dir que Dioni la clava, com a Jack Sparrow, ¿oi?

–Entre vostè i jo: quan aturen la furgoneta a la gasolinera, ¿se'ns el van els ulls al mostrador, a veure si tenen els seus discos?

–Doncs mira: en alguna ocasió m'he demanat què hi fèiem, Camela, a la botiga de la benzinera. Entenc que el nostre és un estil molt difícil de definir. Ens han dit de tot: tecno-rumba, tecno-salaíllo...

–Segons José Mercé, Camela és el punt exacte on es creuen Los Chunguitos i Pet Shop Boys.

–És que toquem tots els pals: pop, rock, mitjos temps... Per això prefereixo dir-ne tecno-Camela. I prou. Quan poses un disc nostre, tothom ens identifica: per mi, l'èxit és això.

–Tornem a la gasolinera: ¿el dia que no s'hi trobin, serà el signe que ha arribat l'hora dels adéus?

–Per a nosaltres, i també per a la majoria, perquè voldrà dir que el CD ha mort. I francament, temo que li queda ben poca vida. Només puc dir que tan de bo tornés l'era daurada dels cassets de benzinera, del disc-man i del vinil. Però sóc francament pessimista.

–Un disc de Camela, ¿sona millor en casset que per iTunes?

–Un de Camela, i un de qualsevol.

–¿I en un Renault 5 que no pas en un Audi?

–No ens enganyem: no depèn del cotxe, sinó de l'equip.

–Amb la mà al cor, ¿posa Camela al cotxe?

–De vegades. Sobretot quan acabem un disc, a veure què es pot polir abans de publicar-lo.

–¿I què escolta, ara mateix, mentre condueix?

–M'encanten les balades de Phil Collins, Brian Adams, Dire Straits... Entre els espanyols, ara flipo amb Pablo Alborán, un xaval amb duende.

–¿Què li diria a una certa crítica i a tants col·legues seus que han ningunejat sistemàticament Camela?

–Que també a mi hi ha grups que m'agraden i grups que no. Però mai no li he faltat al respecte a ningú. I ja pots ser la persona més preparada del món, que si no tens respecte, no vals res. Si no a nosaltres, que respectin com a mínim els set milions de persones que han comprat els nostres discos.

–Ara que ningú no ens sent: ¿continua vivint a San Cristóbal, el barri on va néixer?

–Als 22 anys em vaig independitzar i vaig mudar-me molt a la vora. A un barri normalet. Res a veure amb la Moraleja. La veritat és que San Cristóbal ha canviat moltíssim i que hi queda molt poca gent de la meva època.

–Si els posen a la lleixa al costat de Los Chichos i Los Chunguitos...

–Ens han comparat amb molta gent. També amb Mecano. ¡Fins i tot amb Pimpinela! Al final, l'important és quedar en la memòria de la gent. I crec que Camela ho ha aconseguit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.