• El geòleg Valentí Turu i l'historiador Carles Gascón troben a la Vall del Valira traces documentals del terratrèmol més devastador mai registrat al nord-est peninsular

Restes de les naus de Sant Serni, molt probablement ensorrades a conseqüència del terratrèmol del 1428. A la galeria, Transsepte del temple; la volta, ara reconstruïda, no va resistir el sisme. A la galeria també es pot veure l'absis del temple al primer terç del segle XX. La torre era originalment de planta circular. Foto: TONY LARA / ARXIU COMARCAL DE L'ALT URGELL / FONS PLANDOLIT

L'historiador Joan-Lluís Ayala ha passat recentment llista a les catàstrofes naturals registrades al Principat a partir del segle XVI. Aiguats, grans nevades, pluges torrencials, focs, ventades, congestes, esllavissades... Algunes de ben mortíferes, com ara l'allau que l'abril del 1718 va causar cinc víctimes mortals a la zona de la Portelleta, a l'entrada de Soldeu. I d'altres de devastadores, com la revinguda del 1772, que va destruir el pont de la Tosca i que Ayala no dubta a qualificar –tot i que no en consta el nombre de víctimes– com el pitjor desastre natural que ha patit mai el país. Sobtava en aquesta fascinant relació l'absència de terratrèmols. Fins i tot el del 2 de febrer del 1428, el més devastador que s'hagi registrat mai a Catalunya, i el de l'1 de novembre del 1755, que va destruir Lisboa, semblaven haver passat de llarg. O no haver-s'hi atrevit a entrar. Com si un designi diví hagués preservat aquest racó de món dels periòdics accessos d'ira de la mare naturalesa. Ja aleshores advertia el mateix Ayala de la possibilitat que sí, que s'haguessin produït en temps més o menys recents sismes que no van deixar petja en els arxius que ell havia consultat i que per tant havien escapat al seu olfacte.

I tenia tota la raó. Perquè Andorra no és terra lliure de terratrèmols. En absolut. El geòleg Valentí Turu i l'historiador Carles Gascón han documentat els efectes que el sisme de 1428 va tenir a la Vall del Valira: es van ensorrar les naus, el campanar i la torre de l'església de Sant Serni de Tavèrnoles. El monestir no es va recuperar mai, fins al punt que un segle i mig després, el 1592, el papa Climent VIII suprimeix el cenobi i converteix el que queda de l'església en la parroquial d'Anserall. Una tesi que defensen a l'article Pont Trencat: la seqüència sísmica de 1427-1428 a la Vall de la Valira –publicat recentment al primer número de la revista Interpontes– i que exposaran a la Renunió Nacional del Quaternari que tindrà lloc entre el 4 i el 6 de juliol al Centre de Congressos. I una tesi que, a més, obligarà a revisar la interpretació acadèmica del terratrèmol del 1428, que va tenir l'epicentre a Camprodon i es va sentir fins i tot a Saragossa. Fins ara, diu Gascón, es pensava que Puigcerdà marcava el límit de la zona on el sisme va exhibir tot el seu poder destructor. Segons les cròniques, en aquesta vila va causar entre 100 i 300 víctimes, en ensorrar-se la volta de església del convent de Sant Francesc on en el moment del terratrèmol –es veu– s'estava dient Missa. Cap notícia de les conseqüències del moviment de Puigcerdà cap aquí.

El cert, però, és que el terratrèmol del 1428 no va passar de llarg. La pista la va donar Turu, que en estudiar les terrasses fluvials del Valira va localitzar a la zona del Pont Trencat, al traçat antic de la N-260, una esllavissada d'origen sísmic que va datar entre el 1424 i el 1456. Una forquilla temporal que coincidia amb la sèrie de terratrèmols del 1427 i el 1428. Amb aquesta prova geològica a les mans, Gascón va posar fil a l'agulla. Però, ¿on buscar-ne la petja documental, si s'han perdut –i ja és mala sort– les actes de les visites parroquials girades al bisbat d'Urgell precisament entre el 1312 i el 1545, actes que són la font canònica per estudiar el terratrèmol del 1428 perquè –diu l'historiador– donen exacta constància de l'estat de conservació de les esglésies de la diòcesi? Amb ull clínic, Gascón va buscar una institució susceptible d'haver deixat documentació d'aquest període. Descartat l'arxiu municipal de la Seu, pendent de catalogació, es va submergir en el diplomatari de Sant Serni de Tavèrnoles publicat per Cebrià Baraut. I la va clavar: un document del 1500 apunta que cal reparar la part de l'església que queda dempeus després del terratrèmol que la va destruir. Un altre del 1534 insisteix que no s'hi pot dir Missa «a causa del terratrèmol que la va ensorrar i arruïnar». És veritat, admet Gascón, que ni l'un ni l'altre concreten la data del sisme que havia arruïnat Sant Serni. Però també que des del 1430 –dos anys després de la catàstrofe– abunden les referències al pèssim estat de conservació del monestir benedictí, amb notícia de les voltes de canó ensorrades i de l'ensulsiada del claustre i de les dependències monacals. El 1441 només hi viu el guardià, i l'altar major queda a la intempèrie. El 1479 consta que el campanar està aterrat.

El que dura un Avemaria

Altres indicis avalen la tesi que al primer terç del segle XV es va produir a la zona un sisme catastròfic. El Manual de protocols del capítol de la catedral de la Seu conserva una nota datada el 29 de desembre del 1437 en què el notari Lluís Martí apel·la a la protecció divina davant dels terratrèmls que, diu, «han sacsejat la Seu repetidament, de dia i de nit». Tampoc el notari Martí especifica, és veritat, si es refereix al terratrèmol del 1428 o a un altre. Però la documentació històrica localitzada per Gascón i les proves geològiques efectuades per Turu permeten els investigadors suggerir que l'esllavissada de Pont Trencat i la ruïna de Sant Serni «podrien haver estat ocasionats pel sisme del 2 de febrer del 1428». Un sisme de prou potència per ensorrar una construcció tan sòlida com ho era el monestir romànic de Sant Serni. La pregunta òbvia és: ¿es va sentir el moviment al Principat? Gascón torna a argumentar per inducció: si el terratrèmol va tenir conseqüències tan catastròfiques al tram final del Valira, és molt possible que també es percebés a Andorra. Tampoc no n'ha quedat constància explícita. Però si el terratrèmol de 1428 es va sentir per l'est a Puigcerdà, pel sud a la Seu i Sant Serni, i pel nord a Pàmies i altres localitats del comtat de Foix, la prudència i el sentit comú, a més dels indicis indirectes, «conviden a pensar que Andorra també va ser víctima del sisme».

Males notícies per al fet diferencial andorrà, però estupendes per a la historiografia. I no s'acaben aquí, perquè el de 1428 no és ni el primer, ni l'únic ni l'últim terratrèmol que ha visitat en època històrica el nostre tros de Pirineu. El mèrit del pioner és per al del 3 de març del 1373, amb epicentre a la Ribagorça. Gascón sospita que Santa Cecília d'Elins, a la vall de Pallerols, es va ensorrar per culpa d'aquest protosisme. Del del 1448, amb epicentre prop de Granollers i que va castigar la Catalunya central i el litoral català, no hi ha notícia. Sembla que a partir d'aquí la Terra es va prendre un temps de descans. Tres segles, exactament: el XVIII serà una centúria sismològicament pròdiga a l'Alt Urgell –i probablement al Principat.

La primera referència és del 31 de maig del 1709, quan el capítol catedralici mana fer unes rogatives –diu l'historiador– a causa d'un terratrèmol del qual no és té cap altra referència. El que sí que va deixar petja és el del 1755. El relat procedeix del llibre de notes de l'ajuntament de la Seu, i n'hi ha per sucar-hi pa: «En dit any dia de Tots Sans aun quart de onse horas del matí, se experimenta lo Terremoto y los que eran dins la igla cathedral lo exprimentaren molt mes; pero no fou sino que per espay de una Avemaria, se mogue lo edifici, las llantias y salomons. En lo mateix dia y hora succehi a Portugal per lo que queda arruinada la ciutat de Lisboa». L'últim ensurt sísmic del segle es produeix el 1788: entre la mitjanit de l'11 de gener i el 31 de maig es van succeir una sèrie de moviments –ho explica l'historiador Lluís Obiols– degudament ressenyats al llibre de notes del consistori, i que van tenir el clímax en la processó del 3 de febrer, encapçalada pel bisbe, i amb l'exposició del Santíssim, els pendons i les relíquies de Sant Ot i Sant Ermengol. Devia fer el seu efecte, la processó: sembla que l'única víctima del 1788 va ser una torre d'Arfa, ensorrada per culpa d'aquesta última tongada del XVIII.

Per a més informació consulti l'edició en paper.