• Escaldes va ballar ahir la sardana universal i va estrenar 'Entre la Tosca i el Madriu', del mestre Forcada

La rotllana de Lleida, ciutat pubilla,la sardana universal del 2011, a la plaça Coprínceps Foto: TONY LARA

Que no són bons temps per a la sardana és cosa sabuda. Però la dansa més bonica de totes les que es fan i es desfan es resisteix a morir i mentre continuï en mans de gent com Daniel Pérez, president i ànima de l'Agrupació Sardanista Andorrana, encara li queden jornades de (relativa) glòria. Com la que es va viure ahir a la plaça Coprínceps d'Escaldes, que va celebrar com cada any el Dia Universal de la Sardana –a migdia totes les rotllanes del món van ballar Lleida, ciutat pubilla, del mestre Ricard Viladesau– i que, a més, va estrenar sardana amb motiu escaldenc: Entre la Tosca i el Madriu, del compositor barceloní Xavier Forcada. Vell conegut de l'afició local, tot sigui dit: dues temporades enrere ja va estrenar a l'aplec de la capital Andorra sempre i més, i si hi afegim Andorra de nit i La Teresa i el Serafí, amb la d'aquest any ja són quatre les sardanes de temàtica andorrana al seu palmarès.

Però parlàvem del futur diguem que problemàtic que li espera a la sardana. Pérez té clar el diagnòstic: el mal del sardanisme és la massiva deserció del jovent, que –diu– «aprèn els passos, sí, però que deixa de ballar quan marxa a estudiar a fora». Per això els reclama una major «implicació» en la cultura del país, «que li dediquin una part del temps que dediquen a la discoteca». L'existència d'un cobla local, on poguessin tocar els estudiants de l'Institut de Música, també hi ajudaria. I que la capital s'animés a presentar candidatura per a la Ciutat Pubilla. I deixa en l'aire la pregunta: «¿Ens podem permetre anar perdent elements de la nostra cultura?» La qüestió, és clar, es pot plantejar des d'una altra perspectiva: ¿què ha fet el sardanisme per atreure el jovent a la causa? Segons Pérez, els punts lliures es van introduir precisament per aportar varietat i espectacularitat a una dansa sovint titllada de monòtona. Però ni així: el cert és que a la plaça els balladors són cada any més grans i la joventut es concentra quasi exclusivament a les cobles. I Coprínceps no era ahir una excepció. Per si un cas, la festa d'ahir va donar el tret de sortida de la temporada d'estiu. I la veritat, la cosa tampoc no està tan malament: una vintena llarga de sardanes fins a la Diada de Meritxell, amb el 10è aplec de l'Agrupació Sardanista, que tindrà lloc dissabte que ve a la plaça del Poble de la capital, com a cita de referència. Per cert, s'hi estrenaran dues sardanes més: Refilets, del mestre Agustí Serratacó, i Engorjant, també del mestre Forcada. Tocaran les cobles Mediterrània, Marinada i Ciutat de Terrassa, com és tradició.

Si la sardana sobreviu és gràcies al voluntarisme de gent com Pérez, sí, i també com Forcada (Barcelona, 1943), comptable de professió, compositor vocacional i sardanista de mena, perquè balla, diu, «des dels 14 anys». I encara ara. Ha escrit una vuitantena de sardanes –»Alegres i balladores, com Entre la Tosca i el Madriu, perquè nosaltres venim a la plaça a ballar»– i que té les coses ben clares: «El pitjor que li pot passar a la sardana no és que l'ataquin per avorrida, o per caduca. Davant d'això sempre ens podrem defensar i si cal contraatacar. El pitjor és la indiferència. Que a la gent li doni igual» Per això dóna la benvinguda a iniciatives com la del coreògraf Cesc Gelabert, que divendres va triomfar al Grec de Barcelona amb una revisió de la sardana en clau de dansa contemporània: «Tot el que sigui cridar l'atenció està bé». La gran pregunta, pèro, és: ¿existirà la sardana de plaça d'aquí a 20, 30 anys? «L'única esperança és que els joves que donen l'esquena hi tornin quan es facin grans. I jo la tinc,l aquesta esperança».

Per a més informació consulti l'edició en paper.