• El CAEE recorda la ballarina espanyola, estrella de la dansa als anys 10 i 20 del segle passat

Imatges de Tórtola Valencia preses els anys 20 i 30 al seu domicili del barri de Sarrià, a Barcelona. Siluetejat, el bronze Dansa oriental, de Viladomat Foto: TONY LARA

Zuloaga i Romero de Torres la van pintar; Granados li va dedicar una composició; Rubén Darío la va batejar com la «bailarina de los pies desnudos»; va posar per al nostre Viladomat en dos delicadíssim bronzes –Dansa oriental i Mort d'Aase– avui dipositats, per cert, al Centre d'Art d'Escaldes; va viure un mediàtic idil·li amb Hoyos y Vinent, novel·lista més o menys eròtic i homosexual confés; Myrurgia la va convertir en imatge del seu perfum Maja, i circumspectes polítics –Cambó i Macià, entre d'altres– i intel·lectuals –Benavente, Baroja, D'Ors, poca broma– van caure rendits als seus encants.

¿Què tenia Carmen Tórtola Valencia (Sevilla, 1882-Barcelona, 1955) que tots els homes que la veien –i també algunes dones– la volien posseir? El mateix CAEE aporta pistes que poden ajudar a entendre l'enigma Tórtola, amb la sèrie de fotografies, cartells, postals, llibres, diaris i altres objectes personals de la ballarina que completen l'estupenda exposició sobre art precolombí –perdó, amerindi– que fins al 27 de setembre es pot visitar a Escaldes. No es tracta d'una associació absurda: la ballarina va ser una consumada col·leccionista d'art prehispànic des de la seva primera gira a l'Amèrica del Sud, el 1916. Uns fons que el 2006 van ser adquirits pel Museu Egipci de Barcelona i que s'exposen també al CAEE.

Però parlàvem de l'estrany embruix de Tórtola. I això que no va ser precisament una artista precoç ni va tenir una carrera excessivament llarga: diuen les cròniques que va debutar el 1908 al Gaiety Theatre de Londres i que es va retirar el 1930. A Guayaquil, Equador, cosa que no ha d'estranyar perquè va ser a Amèrica –va debutar el 1913 a Nova York– on es va convertir en una estrella a l'altura d'Isadora Duncan, Raquel Meller i La Bella Otero. L'exotisme de les coreografies, que s'inspiraven vagament en danses africanes, àrabs i índies, així com l'erotisme que destil·len el vestuari i els moviments, expliquen un èxit planetari que avui és poc més que llàgrimes en la pluja, per dir-ho com Roy a Blade Runner. Les fotografies del CAEE ens porten una Tórtola en la plenitud, cosmopolita, hiperactiva, seductora i envoltada sempre d'una cort d'admiradors: a bord d'un magnífic automòbil, al Londres del 1910; posant a l'estudi del pintor madrileny Eduardo Chicharro, el 1912; a Roma, l'any següent; a Reus, el 1915, posant davant del cartell d'una La Pasionaria, una de les dues pel·lícules (mudes) que va protagonitzar; a Santiago de Xile, el 1921; a les ruïnes de la ciutat prehispànica de Chan Chan, Perú, el 1922...

Armes de seducció

La veiem també en una llarga sèrie de postals de La dansa incaica, un de les seves coreografies més celebrades. La mateixa Tórtola –pintora a més de ballarina– es va entretenir a colorejar les fotografies originals en blanc i negre. Hi ha, en fi, dos cartells del dibuixant Penagos: en un d'ells l'artista ens mostra un pit blanc i llustrós. Així que ja va sent hora que parlem de la sensualitat entre noucentista i contemporània de Tórtola, més pròxima a una vedet del Molino –per dir-ho clarament– que a les escanyolides ballarines contemporànies. Cultiva, això sí, una posada en escena sofisticadíssima: a totes les imatges la veiem envoltada de gases, coixins i tuls vaporosos, catifes, cortines i tota mena d'andròmines de regust vagament oriental. El resultat és un escenari de fantasia on Tórtola impera com una princesa sortida de les Mil i Una Nits, sempre a punt per a una sessió de besamans a càrrec de la legió d'aduladors que han anat a retre-li homenatge.

Que emanava un magnetisme irresistible ho prova la nòmina de celebritats que li de declararan públicament la seva admiració. Més enllà dels seus atributs físics, convé també fixar-se en la mirada altiva, orgullosa, de la dona de bandera que coneix el poder de les seves armes, i que sap com utilitzar-les amb els homes. A més, va cultivar durant tota la vida un costat fosc que ajuda a configurar el personatge magnètic que Tórtola va ser: protofeminista, morfinòmana, tocada per la dèria de les antiguitats, budista de primera hora, i companya inseparable d'Ángeles Magret Vila, que la va acomapnyar fins a la mort i a qui va arribar a adoptar qui sap si per salvar les aparences en una Espanya en què l'homosexualitat era públicament inconfessable.

Hi ha al CAEE la veu de Tórtola: en els reculls de premsa que ella mateixa va anar bastint i que avui es conserven a l'Institut del Teatre de Barcelona: «Acostumo a llegir els articles referits a mi –elogis, crítiques, coses maques i lletges, bestialitats, etcètera– quan han passat dos mesos des del meu treball. Perquè com que tinc un geni una mica fort, quan diuen alguna cosa de mi em posa intranquil·la i no puc treballar a gust». El cert, però, és que la ràpida passejada per la vida i l'obra de Tórtola conclou amb la demolidora sensació que tot és dramàticament efímer, com la memòria d'aquesta dona extraordinària que va enlluernar els homes millor dotats de la seva època, i avui pràcticament desnonada. Per saber-ne més, Una mujer entre sombras, de Pilar Queralt (Lumen).

Per a més informació consulti l'edició en paper.