• El captador de fons professional i els donants particulars, únic futur de les organitzacions sense ànim de lucre, segons els experts

Julian Marland, en la ponència Foto: TONY LARA

«El mecenatge és com una assegurança de vida: ningú les compra; te les venen». Així va definir ahir l'ofici de fundraiser el britànic Julian Marland, vicepresident de Brakeley, una de les consultores especialitzades en la captació de fons més antigues de l'univers. Érem a la segona i última jornada del seminari sobre mecenatge cultural que ha organitzat l'ambaixada espanyola, i el curiós és que Marland va començar la ponència declarant la guerra al terme fundraiser, aquests intrèpids paios que –com ell mateix– es guanyen les garrofes convencent les empreses i –sobretot– els particulars perquè facin aportacions desinteressades a clients com ara museus, universitats, orquestres, auditoris i altres organitzacions sense ànim de lucre. Ell ho ha fet per al festival de Salzburg, l'òpera de Hong Kong, la Biblioteca Nacional d'Escòcia i la Simfònica de Goteborg. Entre d'altres il·lustríssims clients. Però si el lector se'l topa, recordi, no li digui fundraiser: «Odio aquest terme; prefereixo gestor de relacions amb els donants». Queda dit.

Fundraiser o gestor, Marland encarna, segons ell, la gran aportació específicament americana –nord-americana, s'entén– a la història del mecenatge: la professionalització del captador de fons. Un ofici absolutament desconegut a casa nostra però que, es veu, és el futur del sector. I que té molt de talent innat: diu Marland que el gros de les donacions s'acaben decidint per qüestions de feeling entre el donant i el captador de fons. Que tota la teoria sobre comunicació i responsabilitat social està bé, però que al final el que compten són les persones. Com Warren Buffet quan li va confiar a Bill Gates 35.000 milions de dòlars, la meitat de la seva fortuna personal, per eradicar la malària. Que hi farem. I no ho té gens fàcil, el gremi dels fundraisers. Als EUA, mare i pare del concepte, només el 5% dels 200.000 milions d'euros que es recapten anualment en concepte de mecenatge es destinen a iniciatives culturals. Mala peça al teler.

D'acord, però aleshores, ¿on buscar fons? Un dels grans errors dels europeus –es refereix als continentals, és clar– rau, diu, a buscar la generositat de les empreses: als EUA, menys del 5% dels fons procedeix del patrocini empresarial. La resta prové de donants particulars. Fins i tot va recordar una de les màximes de l'escola de negocis on va estudiar: «El mecenatge corporatiu és un robatori corporatiu». És a dir, que els gestors d'una empresa no tenen dret a destinar els actius a finalitats que no li són pròpies com ara el mecenatge. El problema és que no tothom pot posar un Gates o un Buffet a la seva vida. L'altre gran defecte europeu és la confiança cega –i la dependència suïcida– en la mamella pública: «Les entitats europees obtenen entre el 30 i el 80% del finançament de les administracions. En un moment de retallades generalitzades, si segueixen així s'encaminen al desastre». ¿La solució? Enredar els ciutadans del carrer: «A les seves butxaques és on es guarda la major part dels diners».

I aquesta és la feina dels fundraisers com Marland i també com Doug White, director del Centre per a la Filantropia de la Universitat de Nova York i el segon ponent d'ahir. White va repassar les implicacions ètiques del mecenatge i es va detenir especialment en els drets del donant-.Un exemple: després de l'11-S, diu, es van multiplicar les donacions a la Creu Roja nord-americana. Com que no hi havia gairebé ferits, els recursos es van dipositar en una reserva per a emergències. Una solució òptima, opina White. No ho van creure, però, així, els donants, perquè no s'ajustava a l'ajut als damnificats que ells esperaven. Es van sentir enganyats i van armar el consegüent enrenou mediàtic. ¿Conclusió? «Els donants tenen dret a coneìxer el destí dels seus fons, i que es destinin a les finalitats concretes amb què van ser donats». Més implicacions ètiques: ¿Té dret una organització sense ànim de lucre a invertir els seus fons i obtenir beneficis? ¿Què passa si perd 10.000 milions de dòlars en una mala operació, com li va passar a la Universitat de Harvard? «Tots aquets problemes s'han de plantejar obertament», aconsella White. El més instructiu va ser, però, la prova del cotó que va plantejar per separar el gra de la palla, i que farien bé tots els hipotètics donants a tenir en compte a l'hora de decidir si esquitxen o no: «Tota organització sense ànim de lucre s'ha de plantejar honestament què passaria si hagués de tancar la paradeta: ¿quin efecte tindria sobre la comunitat? Si la resposta és que no passaria res, millor que es replantegi l'existència». Ara que s'han de decidir les subvencions culturals és potser un bon moment per aplicar-ho.

Per a més informació consulti l'edició en paper.