• La fiscal ressalta la dificultat per trobar testimonis de violència domèstica, que serveix a la defensa per demanar l'absolució

Els agents entrant a la sala que acull habitualment les vistes del Tribunal de Corts Foto: TONY LARA

El problema dels delictes de violència domèstica és que passen «a casa» i «és difícil que hi hagi testimoni i de cara l'exterior les coses semblen unes altres». Així es va explicar la representant del ministeri fiscal per restar credibilitat els testimonis presentats per la defensa de l'acusat de maltractaments a la parella i considerar vàlida la versió de la víctima, demanant que s'imposi una pena de tres anys i mig de presó al processat pels delictes de maltractaments greus amb perjudici de la salut mental i d'amenaces. La manca de testimonis per part de l'acusació va servir la lletrada de la defensa per al·legar falta de proves i considerar que no hi havia «cap element» que donés més credibilitat a una o altra versió, pel que va demanar l'absolució del processat.

VERSIÓ CONTRADICTÒRIA DELS FETS / La versió de l'home relata una bona relació fins al poc de tenir una filla en comú. Segons ell, aleshores la dona va anar canviant i «va deixar de ser ella», i veia coses que no eren. «Són coses de la seva mare, va ser ella qui li ha posat el cap», va assegurar el processat, negant una i altra vegada els maltractaments, les amenaces i els insults. L'home va explicar que la parella va abandonar el domicili que compartien enduent-se la filla, que no ha pogut veure des de fa dos anys.

Per la dona, la versió dels fets és totalment contrària. Els primers mesos va ser «molt maco», però després ja van començar les discussions i baralles. Cada dia, o gairebé, la menyspreava i la qualificava «d'inútil», arribant a llençar el menjar en considerar que no era prou bo. Ell sortia molt de nit i tornava a casa «predisposat» a la discussió, segons va narrar la dona. Per ella, eren «normals» els menyspreus i les empentes, perquè eren habituals. «En aquell moment no m'adonava del que em feia», va manifestar tot explicant que el dia que li va tirar una làmpara a la cara –fet que l'home nega rotundament–es va adonar de la situació. Aquell dia, l'home l'hauria fet fora de casa, tot i que li va deixar uns dies perquè trobés un lloc on viure.

Un cop trencada la relació, l'home l'hauria amenaçada en diverses ocasions i l'hauria assetjada mitjançant trucades telefòniques. Segons l'home però, res de tot això va anar així. Ell, i els testimonis que el van acompanyar, van assegurar que «es desviu per la nena» i que la relació amb la dona era bona.

Per a més informació consulti l'edició en paper.