• El registre nega al notari Bartumeu la relació de les fundacions existents; Maria Reig reclama un nou mecenatge «transformador» i «transparent»

El periodista Iago Andreu, que va exercir com a moderador, amb l'empresària (i mecenes) Maria Reig i el notari Bartumeu, ahir Foto: TONY LARA

Dies enrere parlàvem en aquestes pàgines del «país dels aiguats». Andorra, per descomptat, per la quantitat de revingudes que han martiritzat històricament els habitants d'aquest racó de món, segons les dades de l'historiador Joan-Lluís Ayala. Des d'ahir també podem parlar del «país de les fundacions secretes», que estrany. I això que n'existeixen exactament 25. Però facin memòria i a veure quantes en recorden que tinguin una certa presència pública. Si arriben a la dotzena, premi. ¿I la resta?

La dada –aquestes 25 fundacions existents– la va donar ahir el notari Isidre Bartumeu a la primera taula rodona del seminari internacional sobre mecenatge convocat per l'ambaixada d'Espanya al Principat. Avui, per cert, segona i última sessió. Bartumeu en deu saber alguna cosa, de fundacions, perquè va ser ell el redactor –amb el notari català Juan José López Burniol– de la llei de fundacions vigent. I la posa com a exemple d'instrument per canalitzar, diu, el mecenatge a casa nostra. Assegura que la llei va néixer a partir de dues consignes clares: evitar que Andorra es convertís en terra d'acollida de les fundacions privades d'interès particular –i estimular per tant les fundacions d'interès públic– i proscriure aquestes sospitoses fundacions que han proliferat en altres països que al final, va venir a dir, només serveixen per col·locar amics i coneguts als òrgans de direcció i que tenen una escassa o nul·la activitat coneguda. Si l'hem de creure, tot això s'ha aconseguit, i el funcionament de les fundacions és «positiu» pel que fa a la «materialització de les finalitats que tenen encomanades». Potser sí. El que no s'ha aconseguit, en canvi, és posar-hi llum i taquígrafs: sabem quantes fundacions hi ha, però no quines són, ni la finalitat –d'interès públic, recordem– que les justifica. Es veu que aquesta és una dada secreta. Diu Bartumeu que el registre de fundacions la hi va negar. Sona estrany, la veritat, que una fundació d'«interès públic» –repetim-ho– tingui necessitat de tanta opacitat. Sobretot, perquè les fundacions són en aquest país –diu el notari– el principal instrument del mecenatge cultural. En fi.

La taula rodona la completaven l'empresària Maria Reig; Pere Clotas, professor del màster de Gestió Cultural de la Universitat de barcelona, i Sagrario Huelín, gerent de la Fundació Abertis, el gegant espanyol de les autopistes. Clotas es va mostrar acadèmic i enginyós: va rpassar l'origen històric del patrocini tal com avui l'entenem –la creació, el 1967, del Rockefeller Comittee for the Arts–, va distingir sibil·linament entre patrocini –que practiquen les empreses i que implica un retorn en espècie– i mecenatge o filantropia pura, sense contrapartides, i va deixar anar una de les dues perles de la jornada: «El patrocini no s'ha d'entendre com un mer intercanvi de logo per visibilitat». ¡Quantes empreses i sobretot institucions d'aquest país se l'haurien de gravar a foc al frontispici de casa! El Govern, sense anar més lluny, que s'ha passat anys i panys pagant una milionada –42.000 euros, exactament– a canvi del dubtós honor de col·locar l'escut institucional al llom de les novel·les guardonades amb el premi Carlemany. I anar fent.

D'acord, però, ¿què posa Clotas com a exemple de patrocini amb cara i ulls? La restauració de la catedral de Barcelona que ha esponsoritzat Banc Sabadell i que ha reportat beneficis a totohom: a l'ajuntament, als barcelonins i a la societat en genral ,però també al banc, que veu com el seu nom està associat a un monument pel qual desfilen cada any prop de quatre milions de persones. Clotas adverteix també de l'adveniment d'un nou patrocini fruit de la responsabilitat social de les empreses, «que porten la seva actuació més enllà del que els marca la legalitat. Perquè volen, no pas per pura filantropia, perquè aquest –la filantropia– no és l'àmbit d'actuació natural de les empreses privades».

Però havíem anunciat dues perles: la segona la va deixar anar Reig. I va ser un dard enverinat que es va clavar directament als usos i costums que predominen en aquest racó de món en matèria de mecenatge cultural. Atenció: «No entenc les empreses que patrocinen amb 120.000 euros un concert al qual hi acaben assistint 120 persones». Així ho va dir. Els al·ludits poden anar agafant tanda a la cua, perquè aquest és precisament el que la majoria d'empreses del país, grans i petites, entenen per patrocini, mecenatge, esponsorització o com se li vulgui dir. Això o, simplement, pagar perquè surti el logo, com diria Clotas. Reig va identificar la patologia, sí, i també va indicar per on hauria de passar el que va definir com a «nou mecenatge». Un concepte a través del qual busca difondre els valors de la llibertat, la cohesió, la tolerància i el respecte al medi ambient; transformar el món més que no pas contemplar-lo; que apel·la a la transparència i a l'«estètica del compromís», que pretén racionalitzar els recursos –«No pot ser que totes les empreses acabin patrocinant els mateixos projectes»– i que conclou amb una declaració de principis: «La legitimitat del nou mecenatge rau en el seu poder transformador». I ho va relacionar hàbilment amb el voluntariat, definit a la ponència com «una forma de mecenatge individual». A l'empresària, en fi, li va faltar un pam per solidaritzar-se amb els indignats. Amb els d'Stéphane Hessel i el 15-M, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.