• OBK omple el Prat del Roure i Miquel Abras titlla d'error deixar morir el Carles Sabater

Oriol Vilella (un quart de Madretomasa), amb Jordi Sánchez i Miguel Arjona, el 100% d'OBK, en la roda de premsa d'ahir Foto: TONY LARA

Tota una professió de fe en els grans baladistes italians, la que va fer ahir Jordi Sánchez, la meitat d'OBK, en la compareixença prèvia a la Nit de 40 Principals. Per cert, van omplir el Prat del Roure escaldenc, poca broma, amb el cantautor català Miquel Abras i els nostres Madretomasa com a–ehem– teloners. El patrocini, ja saben, de BIBM. Ho va dir sense embuts: «Per a mi els italians van ser abans, molt abans que Depeche Mode i que la música electrònica». Venia a compte, aquesta declaració de principia, del duet de luxe de Falsa moral que OBK s'ha marcat al disc que presentaven anit a Escaldes, aquest 2OBK amb què celebren el 20è aniversari als escenaris amb una col·lecció de hits passats ara pel sedàs dance. Un duet de luxe amb –atenció– Umberto Tozzi, el rumbós intèrpret de Ti amo i Gloria. ¿Que als joves seguidors d'OBK el gran Umberto els pots sonar a plistocènic? Potser sí, admet Sánchez. Però han de saber que aquest home ha venut 40 milions de còpies, argumenta, i que la «malencolia» que emana de les seves cançons esquitxa també els temes d'OBK. Ho diu ell, que en va quedar enganxat, assegura, «als 10 o 11 anys».

Falsa moral fora part de la desena de hits de 2OBK. No hi falten, per tant, ni Historias de amor ni Oculta realidad, ni La princesa de mis sueños ni Dicen, ni Tú sigue así ni El cielo no entiende. Totes les van tocar ahir. En canvi, no hi va haver temps per als tres temes inèdits que completen el disc. El peatge de voler encabir tres bandes en una vetllada maratoniana. ¿Que es tracta d'un repertori trampós, que juga la basa de l'èxit contrastat? «El repte era no caure en un recopilatori a l'ús. La idea era no ofendre la memòria dels temes originals. Per això els hem posat aquest toc dance que ara es porta tant –ens encanten David Guetta i Lady Gaga–i que nosaltres ja havíem explorat al principi, sense acabar, però, d'explotar-lo. Ara sí que ho fem». Pàtina dance, per tant, amb què confien donar per tercera vegada la campanada –de fet, ja l'estan donant– i conquerir el públic avui en la vintena, de la mateixa manera que van fer el 1991 amb Llámalo sueño i el 2000 amb Antropop.

L'altra estrella de la nit va ser Miquel Abras. El gironí va repassar en la mitja horeta justa que li va tocar els seus tres discos al mercat –Entre mil vidres trencats, M'agrada sentir el que tu sents i Temps de zel, acabat de sortir del forn. Suficient per avalar l'etiqueta de «cantautor rocker» que va reivindicar a la roda de premsa: Ja que hi érem, va aprofitar per estirar les orelles als seus col·legues, els cantautors plastes que colonitzen (encara) escenaris, festivals i radiofórmules: «No sóc el clàssic cantautor avorrit que arrossega l'acústica allà on va. Jo prefereixo la guitarra elèctrica i no m'agraden ni els tamborets ni les cadires. Al concert, sempre dempeus». Tampoc va tenir pèls a la llengua a l'hora de defensar la vigència dels concursos, ara amenaçats de mort per culpa de la crisi. El Carles sabater, sense anar més lluny, que ell mateix es va embutxacar el 2004 amb Fent camí: «Són la millor plataforma per als músics que avui comencen. Per no dir l'única». Encara més: «A mi em va servir de trampolí. L'any següent vaig guanyar el Sona 9 i gràcies a això vaig gravar el primer disc. Sense aquests dos premis, avui no seria aquí, perquè en el panorama actual és impensable que aparegui una discogràfica i et fitxi». La conclusió és òbvia: «L'únic camí per a una banda amateur és presentar-se a tants concursos com pugui. Si mirem els grups que avui triomfen als escenaris catalans, tots han sortit així. Per això he de dir que liquidar el Carles Sabater seria un error. Un greu error». Queda dit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.