• Escaldes planta a l'eix Carlemany/Santa Anna una desena de fotografies de gran format que retraten l'evolució paisatgística de la parròquia al segle XX H Les imatges provenen dels fons Builles, Olivella, Alsina, Pantebre i Cuyàs

La pèrgola de l'hotel Valira, aquí dalt en una imatge de Francesc Pantebre del 1957, va deixar lloc a l'actual plaça de l'església; a la dreta, caramellaires a la intersecció entre Carlemany i Picó, els anys 40 (la foto antiga és de Josep Alsina) Foto: TONY LARA

¿Qualsevol temps passat va ser millor? Urbanísticament, i si parlem d'aquesta nostra pobra, trista, dissortada pàtria, és molt probable que només hi càpiga una resposta: la que vostès i jo sabem. Per si en calien proves, aquí tenim l'Arxiu Històric d'Escaldes, que ha plantat una desena de reproduccions fotogràfiques de gran format a l'eix que conformen l'avinguda Carlemany i la plaça de Santa Anna per convèncer els escèptics, si és que en queden. La gràcia de l'invent és que ens proposa assistir des de primeríssima fila a la brutal transformació del paisatge urbà de la parròquia a través d'un recull d'imatges històriques extretes dels fons Builles, Alsina, Pantebre, Olivella i Cuyàs –la més antiga data del 1915– i col·locades en el punt exacte des d'on van ser preses.

Podríem posar-nos llepafils –¿no hauria sigut possible ampliar les fotografies una mica més encara? ¿I vigilar que no quedessin no tan fosques?– però el resultat és espectacular i –diguem-ho tot– mai abans vist en aquest racó de món. Vet aquí la pèrgola de l'antic hostal Valira, inaugurat el 1934 i per on –diu la historiadora Ludmilla Lacueva– van desfilar des del violoncel·lista Pau Casals fins al doctor Josep Trueta i el cantant Luis Mariano. La pèrgola, cortesia aquí de Francesc Pantebre, va acabar cedint el lloc a la nova església de Sant Pere Màrtir, aixecada entre el 1956 i el 1981. Atenció a la publicitat del cognac Martell, just on avui va la nau del temple. El mateix Pantebre firma una panoràmica de Carlemany el 1949, amb el garatge Valira (després cine Valira, avui CAEE) en primer terme. Els cotxes, sortits directament d'una pel·lícula de Humphrey Bogart. No menys espectacular és el canvi registrat a la intersecció entre Carlemany i el carrer del Picó: els caramellaires retratats els anys 40 per Josep Alsina –reglamentàriament encorbatats, clenxinats i embarretinats– fan que canten en una via encara per enquitranar; només la Casa Tudel ha mantingut la fesomia actual, el carrer de l'Obac bull d'una activitat avui insòlita, i en el lloc de l'hotel Panorama s'hi aixeca un assecador a mig fer.

Retrat de grup amb quisso i cabra

La plaça de Santa Anna concentra el major nombre de fotografies i, probablement, les ferides més sagnants de la revolució urbanística. La recent demolició de l'hotel Pla n'ha canviat radicalment l'aspecte. Res a veure amb les imatge entre bucòliques i arcaiques de Rafael Degollada, preses el 1915 i conservades a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya: la creu de terme és encara l'original, no existeix ni la Casa Jaume de Roca, seu actual de l'Arxiu, i tot plegat respira un aire d'estatisme secular, amb quisso avorrit i una cabra que pul·lula tranquil·lament pel veïnat. El mateix estatisme que envolta l'església de Santa Maria –a l'altre costat de la plaça– que aquí veiem també cap al 1915 i a través de l'ull de Builles. Avui només la recorden els més grans de la parròquia: va ser demolida el 1956. Tres decennis després, en canvi, la mateixa plaça retratada per Narcís Cuyàs ja s'ha instal·lat (quasi) en la modernitat: atenció a la publicitat de Sud-Americana Assegurances, a la botiga Paris Costura, i al moviment de l'escena amb els nanos del primer terme. Som al 1948 i Escaldes és encara un poble, sí, però aviat deixarà de ser-ho. El viatge en el temps es completa amb sengles vistes del pont de la Tosca (Builles, 1934) i del pont d'Engordany (Pantebre, 1964). La primera deixa en evidència la nefasta intervenció contemporània, amb el joc de canonades que algun crani privilegiat va decidir deixar a la vista i que el comú, es veu, no ha tingut temps de resoldre; la segona ofereix una perspectiva que la desaparició de l'hotel Pla i l'erecció del Museu de l'Aigua han condemnat al bagul dels records. La passejada, en fi, no s'allarga més de mitja hora. Fa pujada, però no es pot tenir tot. A veure si l'exemple s'estén.

Per a més informació consulti l'edició en paper.