Guàrdia és professora de pintura a l'escola d'art de la capital Foto: TONY LARA

Vet aqui Helena Guàrdia, l'altra meitat de la delegació artística amb què Andorra ha debutat a la Biennal de Venècia. Ja saben, fins al 27 de novembre a l'església de San Samuele de la ciutat dels canals –i perdonin la cursileria. Ella hi compareix amb Ciutat flotant, aquesta instal·lació d'aquí al costat –si els ha agradat, es passin per www.helenaguardia.com– que sembla estranyament sortida d'una barraca de fira. Una hora de conversa acaba amb una conclusió idèntica a la del seu col·lega, Francisco Sánchez: el 2013 s'ha de tornar a Venècia.

–¿Què és Ciutat flotant?

–Es tractava de buscar una forma diferent de representar Andorra. Que cridés l'atenció. La idea va sorgir mentre em passejava pel país amb un mirall còncau a les mans, a veure què en sortia. Vaig descobrir aquesta altra Andorra que sembla que floti en l'aire, i la vaig fotografiar a través del mirall. A partir d'aquí, la relació amb Venècia, que flota sobre l'aigua, va sortir sola.

–L'analogia és perillosa: Venècia s'enfonsa. Andorra, ¿també?

–No. I artísticament, encara menys. Precisament, del que ens ha de servir la Biennal és per eclosionar, sortir a l'exterior, dir «Ep, que som aquí». Com si ens haguessin insuflat aire calent perquè el globus s'enlairi i comenci a volar. Nosaltres –Francisco Sánchez i jo– i també els artistes que conformen el xup xup artístic. La nostra experiència ha de funcionar d'alicient, que vegin que ells també poden anar un dia a Venècia.

–¿Amb quin sac d'esperances es va plantar a San Samuele?

–Com que era una aventura completament inèdita, no teníem ni idea del que ens hi podíem trobar. Es tractava de presentar-hi la millor obra possible —que és el que crec que hem fet– i la veritat, no tenia cap expectativa concreta. Al contrari: com que la meva obra no s'ha vist en el circuit comercial habitual, pensava que no tindria cap sortida.

–Que pessimista.

–No, realista. Però haver estat a Venècia m'ha fet canviar la perspectiva. Ara crec que sí, que potser sí que tinc una sortida comercial. La Biennal ens ha fet de plataforma, d'aparador. Formem part de la nòmina de 200 artistes que exposen a la 54a Biennal. I la feina nostra consisteix ara a aprofitar aquesta embranzida. No ens podem quedar a casa esperant que ens vinguin a buscar.

–Si ho entès bé: fins ara no la preocupava ser (o no ser) al circuit comercial, però Venècia li ha obert els ulls en el sentit que sí, que és possible.

–Efectivament. Ara sí que m'ho plantejo. Jo anava fent el que m'interessava. Tampoc podia anar gaire més enllà perquè la meva línia de treball no encaixa amb el concepte de les galeries del país. A fora sí que he fet cosetes, com ara els projectes Horitzó, amb la galeria Riberaygua, i Little Constellation, amb el col·lectiu Paradise Consumer. Però sense gaire repercussió. Aquest panorama canvia ara radicalment, i gràcies a la Biennal.

–La Biennal es clausura el 27 de novembre. Vostès s'hi han passat cinc dies. ¿Massa poc?

–Aquests primers dies eren els decisius, pel contacte amb galeristes, crítics, comissaris i professionals en general. A partir d'ara hi desfilarà el públic no especialitzat. Però també s'ha de dir que durant aquetss mesos Venècia bull d'art. Hi ha molta cosa. Potser massa i tot. Corres el perill de mirar sense veure.

–¿S'han mogut els fils perquè el pavelló andorrà arribés als mitjans de comunicació?

–Es va fer un mailing massiu a crítics internacionals. Però crec que, una vegada a Venècia, ha fallat el contacte amb la premsa: agafar-la de la mà i portar-la al nostre pavelló. Potser no s'ha pogut perquè era la primera vegada i no teníem l'experiència. O potser perquè el pressupost no arribava. És una cosa que en pròximes edicions s'hauria d'afinar més.

–¿Sent la pressió de què parla Sánchez, que si no aprofiten l'oportunitat de Venècia, hauran fracassat?

–La Biennal ens ha obert unes portes. Seguríssim. Ja veurem si les sabem aprofitar. Però d'entrada, és un aval: un galerista et mira amb uns altres ulls si li pots demostrar que has estat a la Biennal. No ets un més.

–San Samuele, ¿tan estupenda com diuen?

–Ha sigut clau. Tenim al costat el Palau Grassi, que participa als esdeveniment col·laterals de la Biennal. I tots els crítics que van assistir a la inauguració del Palau van desfilar després per San Samuele. Això va compensar la falta de contactes amb la premsa local i internacional, que s'ha vist que és decisiu. En qualsevol cas, molt millor per exemple que Xipre i Sèrbia, que es van repartir els pisos d'un palauet. Res a veure amb San Samuele, un espai ampli, obert. Ideal.

–¿Comparteix la idea de Sánchez, que si es torna a Venècia, que sigui a San Samuele?

–És òptim, segur. Però s'ha de tenir en compte una cosa: es tracta d'una església, i pot arribar a limitar la llibertat creativa dels artistes, en el sentit que les obres que s'hi exposen han de passar l'examen del mossèn de torn.

–¿S'hi ha de tornar?

–Hem obert una porta. Seria una llàstima deixar que es tanqués. I la cosa és tan clara com que la Biennal ens ha posat al mapa de l'art contemporani. Ni més ni menys.

–Diu Sánchez que com a molt, dos o tres artistes. ¿Diu bé?

–I tant. A la Biennal no hi pots anar amb una col·lectiva.

–Per acabar, ¿han de cobrar els artistes, o n'hi ha prou amb l'honor d'anar a Venècia?

–Crec que el ministeri ha de preveure una partida per remunerar l'artista. No es pot jugar en una lliga professional amb artistes que treballin per amor a l'art-. Ep, que tampoc s'ha de pagar un preu de mercat: n'hi ha prou amb el preu del cost de l'obra. Feina inclosa, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.