El pintor posa al seu estudi del carrer Príncep Benlloch, a la capital Foto: TONY LARA

Ja són a casa. Deu dies ha durat l'aventura veneciana de Francisco Sánchez i Helena Guàrdia. Hi van desembarcar el 25 de maig, amb el sarró ple d'esperances i el temps just per desempaquetar L'efímer i l'etern i Ciutat flotant, les dues obres que han plantat a l'església de San Samuele. Sota el lema Més enllà de la visió, la primera experiència andorrana a la fira d'art contemporani més important de l'univers es pot visitar fins al 27 de novembre. Després recalarà a la sala d'art de Govern. És hora, però, de fer-ne un primer balanç. Avui, amb Sáncjez; demà, amb Guàrdia.

–Perdoni, però ¿què tenen a veure els mars embravits i els paisatges fantàstics amb la física quàntica?

–En aquest projecte m'he interessat pel petit. Pel minúscul. La ciència ha demostrat que, en l'àmbit subatòmic, existeixen una sèrie d'elements dels quals només en percebem les vibracions en un espai buit i que, quan els intentem observar, es transformen en energia. De forma anàloga, el que volia plasmar en L'efímer i l'etern és que la realitat no existeix; existeixen una sèrie d'elements que, en el moment que els observem, es transformen en el que entenem per realitat.

–¿Amb quines expectatives es va plantar a Venècia?

–L'objectiu prioritari era cridar l'atenció. Que se'ns veiés. I crec que ho hem aconseguit. Durant els cinc primers dies de la Biennal van desfilar per San Samuele un promig de mig miler de visitants diaris. ¡Una barbaritat! I hem obtingut un ressó considerable, tenint en compte que debutàvem a Venècia i, sobretot, que hi hem anat amb uns mitjans mínims. ¡Achille Oliva, el gran pope de la crítica italiana, ens va dedicar mitja hora! Això no té preu. Per anar més enllà i obtenir un espai en la premsa internacional cal moure contactes: convidar crítics, marxants, comissaris... I tot això requereix pressupost.

–A títol personal, ¿què li ha reportat l'experiència veneciana?

–Dues galeries de Londres s'han interessat per la meva obra. S'ha de veure com es concreta aquest interès. També hi ha hagut uns quants particulars que pretenien ni més ni menys que adquirir L'efímer i l'etern, cosa que és del tot punt impossible perquè l'obra no és a la venda. Però dóna una idea de l'interès que ha generat.

–I ara, ¿què?

–Hem fet el pas que havíem de fer. Ja som a Venècia. Hem sortit al món. Ara són els crítics, marxants i galeristes els que, si els interessa el meu treball, m'han de contactar. El que no faré ara és agafar el book i pul·lular pel circuit dient: ‘Mireu, he estat a la Biennal'. Ni llançar-me als braços de la primera galeria que m'ofereixi una individual. Però tampoc perdré el cap. Venècia és un pas, però no és la panacea. Quan vaig guanyar el premi Penagos semblava que se m'havien d'obrir totes les portes, i no va ser així. La nostra és una carrera de fons, no de velocitat.

–La paciència, gran virtut.

–Efectivament. El que tampoc no seria just és que se'ns posés la pressió afegida que ja hem començat a sentir en insinuacions de l'estil que, després de Venècia, si no aconseguim contactes d'altíssim nivell haurem fracassat.

–Doncs em temo que molts pensen així.

–Doncs s'equivoquen i –torno a repetir– és molt injust. Hem fet una bona feina. Hem saltat a competir a la Champions i no només no hem fet el ridícul, sinó que totes les reaccions que hem tingut han sigut extremadament positives. ¡Ens han arribat a dir –i no tenien per què– que el nostre era dels millors pavellons dels països petits que participen a Venècia!

–Fem balanç, i comencem per l'espai: l'església de San Samuele, ¿correcta?

–Més que correcta. Estupenda. Probablement, el millor lloc que podíem haver trobat. Fins al punt que, si el ministeri pensa tornar a la Biennal, li pregaria que repetís a San Samuele. I que consti que és una opinió generalitzada. Ser en un lloc tan cèntric, amb parada de vaporetto –que a Venècia és fonamental– i, sobretot, a tocar del Palau Grassi, ens ha convertit en una parada quasi obligada de tothom que passava per la plaça.

–Deia més amunt que el pressupost –200.000 euros– ha sigut justet. ¿Massa justet?

–És el que teníem, i crec que li hem tret tot el suc possible, amb una ubicació immillorable. I sobretot, crec que és una inversió que no es perd, perquè durant sis mesos tindrem un trosset d'Andorra plantat al mig de Venècia. La promoció que això comporta és enorme. Ara bé, el decisiu a la Biennal és que se't vegi, tenir visibilitat. I això està directament relacionat amb els diners que pots destinar a promoció, a convidar crítics, comissaris, curadors... Nosaltres ho hem fet en la mesura que hem pogut.

–La gran pregunta: ¿hem de tornar a Venècia, el 2013?

–Sens dubte. Hem obert una porta, que sovint és el pas més difícil de fer. Per a tots els que hem format part de la delegació, des del comissariat fins als artistes, tot era nou. A partir d'ara, tot serà més fàcil perquè tindrem experiència i contactes i, el que és més important, podrem corregir els errors comesos. Ara bé, si pretenem tornar-hi –com sembla la intenció del ministre Vila– s'hi ha de començar a treballar des d'ara mateix, perquè els artistes tinguin temps d'elaborar el projecte, passar la selecció i executar-lo, més els mesos que se'n van en tràmits i pura logística.

–¿I si els retallen el pressupost?

–Això sí que no. Ja hi hem anat am els mínims. Menys, impossible. Et diré més: per anar-hi amb quatre duros, millor ens quedem a casa. Però seria una pena perquè la porta ja és oberta i s'han generat unes expectatives que seria una llàstima defraudar. Molta gent s'ha quedat parada que al país de la neu i de les compres també hi hagi artistes de cert nivell.

–¿Què es pot millorar?

–Sobretot, més promoció. I això –repeteixo– implica més pressupost. Però insisteixo: s'ha fet el que es podia fer amb els diners de què disposàvem.

–¿Convé ampliar la delegació artística, o bé reduir-la a un sol autor, com fan altres països?

–Vist amb perspectiva, i contra la meva percepció inicial, ha sigut un encert anar-hi amb només dos artistes. I això que va ser precisament fruit de les limitacions pressupostàries. Ara veig que, com a molt, tres. Amb més gent, la cosa es dispersa i acaba convertint-se en una col·lectiva, i la Biennal no funciona així. És el que et dóna l'experiència. Ho sabrem per a la pròxima vegada.

–¿Era raonable, mantenir les obres en secret i que no es desvetllés el misteri fins a la inauguració, quan alguns països fa mesos que les havien mostrat en públic?

–En això també he canviat d'opinió. Inicialment pensava que era un error, perquè ens hem passat mesos –per no dir dos anys- parlant d'un concepte. Ara veig que el factor sorpresa ha jugat en favor nostre.

–Per acabar: ni vostè ni Guàrdia han cobrat un euro per la feina feta. Que han treballat per amor a l'art, vaja. ¿Injust?

–En absolut. La recompensa és ser a Venècia. I això és gràcies al ministeri. Tot sol no ho hagués pogut fer mai de la vida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.