• La 'Guia literària de Catalunya' inclou el periple andorrà del viatger britànic Robert Cunninghame, publicat el 1909 i traduït per primera vegada al català / Els estòmacs sensibles, millor que se n'abstinguin

La plaça de la capital, el 1916, amb un aspecte molt similar al que s'hi devia trobar Cunninghame Foto: JOSEP SALVANY

Hi ha viatgers agraïts i molt probablement enamorats d'alguna misteriosa nativa (o al revés): l'anglès Deverell, per exemple; n'hi ha també d'insistents, que repeteixen un any i un altre i que a més tenen el detall de deixar-ne constància fotogràfica: el rossellonès Builles i el lleidatà Bordalba, sense anar més lluny. I després tenim la tropa de visitants ocasionals, que un bon dia es van plantar al país carregats amb un pesat farcell de tòpics romàntics a l'esquena: els Vuiller, Regnault i companyia, per entendre'ns, artífexs dels estereotips andorrans que van dominar la literatura de viatges vuitcentista. És a dir, brutícia generalitzada, exotisme dels costums locals i idealització d'una societat endarrerida però ancorada en una mena de feliç Arcàdia. Quasi com una reserva índia, vaja. En aquest últim grup pertany el britànic Robert Cunninghame Graham (Londres, 1909-Buenos Aires, 1936), polític, novel·lista i –pel que aquí ens interessa– viatger consumat, que el 1909 va incloure la sucosa crònica del seu periple andorrà en un volum de relats titulat exactament Faith. Crònica fins ara inèdita en català i que l'editor Ricard Vela ha inclòs a la Guia literària de Catalunya (Àtic dels llibres) al costat dels relats catalans de –entre d'altres– Cervantes, Voltaire, Casanova, Humboldt, Stendhal, Sand, Merimée, Andersen, D'Amicis i Trotski. ¡Poca broma!

Segons Vela, Cunninghame va escriure «el relat potser més personal i menys conegut sobre el Princicipat, carregat d'un gran sentit de l'humor i d'una ironia que el fa fluctuar contínuament entre l'admiració i l'estirabot». Doncs es queda curt. Molt curt. El nostre escocès –ho era tant, d'escocès, que havia nascut a Londres– comença amb ua exhibició de fina ironia en descriure els natius de l'exòtic país que acaba de descobrir: «Els homes són senzills, desmanegats i rústecs, i presenten cert aspecte de grans danesos puritans que predisposa malament a trepitjar-los la cua». Això sí, concedeix que són «cortesos i polits en un grau que sembla extraordinari». Per compensar, potser. Cunninghame no acaba d'escatir si ha descobert l'últim paradís sobre la Terra o bé una tribu perduda a l'estil dels indíegenes no contactats de l'Amazones. Sembla decantar-se per la primera opció quan descriu el panorama que se li apareix a la vista a partir de Soldeu: ni més ni menys, diu, «Europa, tal com hauria estat fa cent anys». Un país dividit, diu, en «petites parcel·les de terra, plantades de faves i de blat de moro, on jeuen síndries d'un verd tan intens que semblen una cosa dels tròpics, i on treballen i dones com treballaria la gent a l'Arcàdia». Un minut després, però, s'ho repensa, i amb l'excusa de no revelar al món l'existència d'aquest tros de cel sobre la terra, es despatxa a gust: «Hauria fet millor a dir que els llites eren plens de bitxos; el menjar, detestable, i que la gent hi parla en un dialecte inintel·ligible per a qualsevol home raonable».

Lombroso i companyia

Cunninghame no s'oblida de cap dels tòpics establerts pels viatgers que l'han precedit: des del tabac de pèssima qualitat que s'hi cultiva –es veu que va visitar una fàbrica on, diu, «dues o tres dotzenes de dones treballen mandrosament per confeccionar els pitjors cigars que coneix el món»– fins a la ubiqüitat dels contrabandistes –els primers humans amb qui es topa només entrar al país per Soldeu, i uns contrabandistes tan pintorescos que fins i tot li canten una guajira cubana– i la higiene més que dubtosa dels hostals locals. Atenció a la descripció del primer àpat andorrà, a casa del Tio Alimentos, encara a Soldeu: «Vam assaborir un guisat de bacallà a la biscaïna i xoriços enrogits pel safrà, i unes mongetes que nedaven en un mar d'oli que podia servir molt bé per lubricar les quatre rodes d'un vagó». Devia tenir el nostre escocès una especial dèria per la cuina exòtica, perquè encara és més demolidor quan evoca el sopar a l'hostal Calones, a la capital: «Amb freqüència queien arnes i mosques dins la sopa; de tant en tant una rata travessava corrents l'habitació, els mosquits brunzien i els ratpenats entraven i sortien per la finestra oberta». Molt acollidor, com es veu.

La galeria d'andorrans més o menys il·lustres que deixen petja en la seva memòria és una tropa digna de Lombroso: l'hostaler d'Encamp, un català pèl-roig –diu– que li fa pensar en un estafador i que –atenció– «hauria pogut servir molt bé de model per al Judes de qualsevol mestre italià, però que entre aquells rudes camperols semblava prou civilitzat». Tampoc no s'està d'aplicar el seu olfacte lombrosià al pagès amb qui es topa a la plaça d'Escaldes, un home «cepat, d'esquena ampla, amb el cap cobert amb un barret que imita un panamà» a qui les dones somreien «ruboroses». ¡Ni més ni menys que el «president» de la «república»! Un «dèspota», conclou alegrement. Ens parla també de l'oncle Calones, «greixós, ensopit, amb el cap embolicat en un mocador de seda negre»; i dels captaires que –segons ell– demanen almoina a la porta de Sant Esteve. Avui els posarien de peus a l'altra banda de la frontera. Fora. Ràpid. La dona andorrana no en surt gaire millor parada: no seu a taula amb els homes –fer-ho «no hauria estat decent», diu– i sí que participa de la conversa general, però tot submissió: «Limitant-se a exclamar ‘¡Bárbaro!' quan algú traspassava els límits, de la mateixa manera que una mare renya el fill quan renega».

D'Escaldes té temps de tastar-ne l'«aigua sulfurosa» del «balneari», nauseabunda, és clar, però de propietats miraculoses si l'hem de creure perquè gràcies a elles els robustos andorrans «mai no han patit malalties ni dolors». Una idea per al Museu de l'Aigua. Però on Cunninghame exhibeix els seus portentosos coneixements sobre aquella terra exòtica és en la descripció del sistema polític andorrà, amb ocasió d'una visita a la Casa de la Vall –que ell data al segle X, per cert. Segons ell, els 25 consellers, 25, són elegits per sufragi universal. ¡I som al 1909, un quart de segle abans de la revolució del 33! No només això: la ciutadania s'adquireix, diu, «tan sols provant que és té prou força per traginar un fusell». I un capellà l'informa –i ell repeteix tranquil·lament– que la gent és «honesta», al país «no hi ha cap llei escrita» i que, «com que no existeixen lleis que es puguin infringir, ningú no n'infringeix cap». Elemental. Extraordinari. Fabulós.

Per a més informació consulti l'edició en paper.