La cantant murciana, veu de Peresuntos des del 1983 i fins al 2006 Foto: EL PERIÒDIC

No constitueix estrictament el seu debut andorrà, perquè Sole Giménez (París, 1963) ja va cantar a La Nit del Pop encampadana, aquell megaconcert –amb Los Ronaldos, Álex y Christina y ¡Level 42!– de finals dels 80. A la prehistòria de quasi tot, vaja. Aleshores era la cara i la veu de Presuntos Implicados. Quasi res. Tot ha canviat tant que Sole, ja emancipada, acaba de publicar el quart disc en solitari –Pequeñas cosas, amb versions de Sabina, Sanz, Los Secretos, Cecilia, Antonio Vega, Chambao, Jeanette i, naturalment, Serrat– d'una carrera definitivament decantada cap al latin jazz. I torna ara amb la big band del valencià Ricardo Belda. Atenció al repertori: estàndars llatins i dues incursions –dues– en el repertori de Sole: Alma de blues, hit de l'era Presuntos, i Eu sei que vou te amar, del disc anterior, Dos gardenias.

–Ha encaminat la carrera per camins ben allunyats de Presuntos. ¿Farta potser de la llufa d'intèrpret pop?

–Crec que aquesta etiqueta li corresponia en tot cas al grup. Evidentment que en sóc hereva, perquè van ser 23 anys sent-ne la vocalista, però intento tirar endavant un altre projecte musical, més pròxim al latin jazz, no tan encasellat com ho és el pop i que ofereix moltes més oportunitats. Perquè em satisfà més i perquè crec que és el moment de fer-ho.

–¿Ha recuperat en solitari el costat vocacional de la música? Dit d'una altra manera: ¿era Presuntos un producte pop, més comercial que artístic?

–El pop és una forma perfectament legítima de ser i estar en la música. ¿Que amb el pop tens més sortides, se't poden obrir més portes? Evidentment. Atenció, però, perquè igual que pots trobar el teu lloc al sol tocant jazz, és possible que no el trobis mai a través del pop. No em sembla que sigui l'estil el que determina l'èxit o el fracàs d'una carrera. A més, no perdem mai de vista que hi ha molts sols, a l'univers musical. No només el del pop.

–Arribada a l'estació Latin Jazz, ¿aquí es queda, o continuarà experimentant amb nous estils?

–Espero no arribar mai la meva meta. Que trist, el dia que no em quedi res per descobrir.

–Vostè que hi ha reincidit, ¿no té la sensació que estan encara sota sospita, els discos de versions?

–Això de les versions és un prejudici molt més propi del pop i del rock que no pas del jazz ni molt menys de la clàssica. I en qualsevol cas, jo no el tinc. És un prejudici molt pop, i jo ja no jugo en aquesta lliga. Jo faig la música que em sembla que he de fer. Tinc la meva idea, i la tiraré endavant. A més, es dóna el cas que els músics i bandes que més escolto i que més m'agraden fan tots versions. Sense manies. El que pretenia era trobar els estàndars de la música espanyola. I si no els buscava en les versions dels grans autors, ho tenia malament.

–De totes formes, algunes de les versions de Pequeñas cosas tenen ben poc a veure amb l'original.

–La intenció era precisament aquesta: primer de tot, reinventar la cançó. No tindria sentit copiar-la tal com ja es va fer. Si no hi aportes res de nou, no li insufles vida. I això és justament el que preteníem passant-les pel sedàs del latin jazz.

–Si m'ho permet: alguns dels seus versionats són quasi prehistòria: Cecilia i Jeanette, sense anar més lluny.

–¡¿Prehistòria!? ¿Per a qui?

–Per al públic més jove, sens dubte.

–És que si pretens fer música pensant només en els més joves, t'estàs limitant molt. A més, per mi no hi ha dinosaures: hi ha autors bons i autors mediocres. El que vaig fer és rescatar cançons top, que em venia molt de gust cantar i que conviuen bé amb el latin jazz, cosa que no és tan evident. M'és ben bé igual els anys que puguin tenir.

–Cecilia segueix ancorada en una memòria quasi kitsch. ¿Mereix ser reivindicada?

–Sens dubte. És l'autora espanyola de més talent que ha existit mai. La prova és que ben pocs intèrprets –homes o dones– se li han acostat. I estic convençuda que si no hagués tingut tan mala fortuna, avui estaríem parlant d'un talent a l'altura de Serrat. Ep, és la meva opinió.

–Ja que en parlem, allò que «tenía el hombre un poco de mal genio...» Un ramito de violetas visita perillosament el veïnat de la violència domèstica, ¿no li sembla?

–De l'assetjament psicològic, potser sí.

–¿Seria avui impensable, una lletra així?

–Té sens dubte un toc pervers, però també un punt de romàntic. És la fotografia d'una època, tampoc no ho perdem de vista. I recordo coses molt pitjors en grups dels 90. Autèntiques barbaritats que parlaven de violar, fins i tot de matar la dona. I estic parlant de bandes espanyoles. Així que no li buscarem ara les pessigolles a Cecilia.

– I la sorpresa de Soy rebelde, que avui amb prou feines forma part de la banda sonora de Cuéntame.

–Primer de tot, Soy rebelde la cantava Jeanette –i molt bé, per cert, per això encara en parlem avui– però la va escriure Manuel Alexandre, un dels grans autors espanyols. És a ell a qui pretenia retre homenatge amb aquetsa versió. Però és que, a més, va ser la primera cançó que em vaig aprendre de memòria quan, de petita, vaig tornar de França. M'he permès una llicència nostàlgica, i com que sóc qui ha tirat el disc endavant, crec que me la podia permetre.

–El títol del disc, Pequeñas cosas, marca el to elegíac i nostàlgic del disc, o és pura casualitat?

–A mi em sembla que m'ha sortit un disc alegre i, sobretot, atemporal, que és una de les millors floretes que li poden dedicar a un treball discogràfic. El títol li venia clavat, a banda que la cançó de Serrat és estupenda. I s'ha donat el cas que l'ex-Ketama Josemi Carmona acaba de publicar disc, i es diu exactament així: Pequeñas cosas. Alguna cosa deuen tenir, aquestes dues paraules.

–La més difícil de versionar, ¿quina ha sigut?

–Una de les més maques, en la meva opinió: Quisiera ser, d'Alejandro Sanz. Es un autor molt peculiar, difícil de seguir. Però passada pel filtre d'un bolero, crec que ha quedat preciosa. Rodona.

–¿Alguna temptació de versionar temes de Presuntos?

—Acostumo a cantar temes meus de l'etapa amb Presuntos als meus concerts. No estan gravades, però les canto, sense problemes.

–Amb la mà al cor, ¿li molesta, la postil·la d'ex-cantant de Presuntos que sempre segueix el seu nom?

–És absolutament normal: vaig cantar durant 23 anys amb Presuntos. És molt de temps. Tota la meva vida se m'hi associarà. El temps dirà si això pesa més o menys, però no em molesta en absolut, i ho trobo naturalíssim.

–¿Ha assistit a algun concert seu, des que va deixar el grup?

–No, la veritat, no he sentit la necessitat de fer-ho.

Per a més informació consulti l'edició en paper.