El cantant dels Mustang, dimarts al vespre al Buda, abans de pujar a l'escenari Foto: ÀLEX LARA

Quan el Barça va perdre la final de Berna, la dels pals –ara fa exactament mig segle, i ja saben: 2 a 3 a favor del Benfica– els Mustang ja rutllaven. Així que Santi Carulla (Barcelona, 1944) és un històric d'aquell primer rock doblat que va arribar a les oïdes dels fans espanyols. Amb els Sírex, Los Bravos i Los Brincos, els Mustang van posar la banda sonora de la generació del 600. Seus són megaèxits com ara Submarino amarillo i Jóvenes. L'aventura mustang es va acabar definitivament el 2000, però Carulla ha continuat explotant el filó retro, ara en solitari. I amb alguna mala cara dels seus antics companys, per cert. Doncs aquesta vaca sagrada dels escenaris ibèrics va desfilar dimarts pel Buda en la presentació oficial del Club Sènior de BIBM. Atenció: edat mitjana, 60 llargs. I ple absolut.

–¿Ja han fet les paus, amb els seus excol·legues?

–Potser n'hi hagi algun a qui aquesta nova etapa que vaig emprendre tot sol no va acabar d'agradar. Però jo no diria que n'hi hagi cap d'enfadat. Canto el repertori de sempre, i tothom m'identifica amb els Mustang perquè durant 40 anys en vaig ser la cara i la veu. Però que quedi clar: els Mustang i el Santi Carulla dels Mustang són dues coses diferents.

–Pasem revista: ¿què n'ha sigut, de Marco Rossi?

–Viu a Cadaqués, i de tant en tant encara agafa la guitarra.

–¿I de Toni Mercadé?

–Viu a Girona, absolutament retirat. Ara fa dos anys va venir a una de les meves actuacions, el vaig fer pujar a l'escenari i vam cantar junts Conocerte mejor, dels Beatles. Un dels nostres èxits. Ens van saltar les llàgrimes.

–¿I del baix, Miguel Navarro?

–També va penjar l'instrument. És el que més s'ha desvinculat de tot això.

–Per acabar: ¿Toni Mier, el bateria)

–Retirat, també. Du una vida molt cosmopolita, a cavall ehtre Tordera, Londres –on viu la seva exdona i les seves filles–i Ronda.

–¿Alguna possibilitat que hi tornin?

–Molt difícil, per no dir impossible. Allò es va acabar el 2000.

–Si als 20 anys somicaven perquè éramos tan jóvenes, ¿què cantaran ara que en té 67?

–Precisament per això hi ha dues versions d'aquest gran tema de Cliff Richard: «Jóvenes, somos aun tan jóvenes...», o bé «Jóvenes, éramos tan jóvenes...» Cada generació té la seva lletra.

–En confiança i ara que ningú no ens sent, un guateque, era un ball amb llicència per arrambar, ¿oi?

–Més que guateque, que és una paraula més mesetaria, a Barcelonaen dèiem festes particulars. Es feien a casa d'algú de la colla i mig d'amagat dels pares. Algú portava el pick up i cadascú, uns quants discos. Ballàvem rock'n'roll, sí, i també lentes, per arrambar una mica. S'ha de tenir en compte que les primeres discoteques–Tiffany's, Revolution, etc– no van obrir fins al 1969, i que les sales de festes eren cosa de la generació precedent.

–Sense els Mustang, ¿haguessin existit, els guateques?

–I tant, perquè hi havia els Platters, Elvis Presley, Paul Anka, Johnny Hallyday... I entre els espanyols, Los Sírex, Dúo Dinámico, Los Pájaros Locos, Los Pekenikes... La generació més jove n'estava tipa, de cuplets, copla i boleros. Nosaltres els vam descobrir un marcià que es feia dir Elvis.

–Als 60 eren l'últim crit; avui, uns dinosaures. Voltes que dóna la vida.

–És absolutament normal, perquè et poses davant del mirall i ja no veus aquell xaval sinó un senyor gran, amb dos fills a la quarentena i tres néts. Però, ep, un senyor que continua vibrant amb la música. No pretenem omplir un Sant Jordi ni un Palau de la Música. No hem de sorprendre ningú. Però el nostre públic s'ho passa ben bé.

–Hmmm... Si els diuen que sonen una mica carrosses, ¿es molesten?

–La mateixa paraula carrossa ja és avui una mica carrossa, la veritat. El cert és que noto bastant respecte per part de la gent jove, potser perquè quasi tots han sentit a parlar de nosaltres a casa, i les cançons nostres els sonen. Observo més respecte que no pas indiferència. I això també és un triomf.

–D'entre les més de 300 cançons que van enregistrar amb els Mustang, ¿quantes n'hi havia, de pròpies?

–No massa, la veritat. El nostre camí, el que ens va identificar des del primer moment, van ser les versions d'èxits internacionals, sobretot anglosaxons. Hem sigut un conjunt molt versàtil, que el mateix podia cantar un rock'n'roll que Cliff Richard, David Bowie i tota la col·lecció de baladistes italians.

–¡Ep, no es descuidi dels Beatles!

–I tant, que sí. Tenim tres elapès íntegrament consagrats als seus temes. Era una bogeria. ¡Si se'ns va arribar a conèixer com els Beatles espanyols!

–Així, qualsevol.

–Tots els grups de la nostra generació van començar amb versions d'èxits internacionals. Però nosaltres vam ser dels únics que ens vam quedar així. Vam provar amb els temes propis, potser tenim vuit o deu –Reino prohibido del Himalaya, Lluvia de verano, No lo ves, No vendrás... Però són les cares B del nostre repertori. La veritat és que els nostres èxits van ser versions. La gent ens hi identificava tant, que quan sortia un èxit internacional ja esperava que Mustang en traiés la versió en castellà. Així que ens vam dir: «Zapatero, a tus zapatos».

–Perdoni que insisteixi, però... ¡quina barra!

–Avui en dia es pensa d'aquesta manera. Però estem parlant d'una altra època: pensa que quan els Beatles cantaven allò de «We all live in a yellow submarine, yellow submarine...», la gent no els entenia. Gràcies a nosaltres sabien que allò volia dir «A-ma-ri-llo el submarino es, amarillo es...»

–Ja que en parlem, confessi: del Submarino amarillo en deu estar bastant tip. ¿M'equivoco?

–Sí, és clar. No es pot dir que sigui un tema d'una gran qualitat. Però no deixa de ser la nostra cançó més coneguda. Vam vendre'n centenars de milers de còpies, i al Vila-reial li diuen Submarino amarillo per culpa nostra: molt abans que pugés a Primera, quan cantàvem al Madrigal ens venia el president i ens demanava que canviéssim la lletra i en lloc d'«A-ma-ril-lo el submarino es...» diguéssim «A-ma-ri-llo el Villareal es...»

–Lennon va dir que els Beatles eren més famosos que Jesucrist. Però és que vostès eren més famosos que els Beatles. Si més no, a Espanya. ¿N'eren conscients, ells?

–I tant que sí. Ells gravaven amb l'EMI anglesa, i nosaltres, amb l'EMI espanyola. Quan van venir a Barcelona, en aquell cèlebre concert a la Monumental, el juliol del 1965, no vam poder actuar junts perquè teníem un bolo a València...

–¡Quina llàstima!

–Doncs sí. Hauria sigut molt maco. Però sí que vam estar amb ells al matí, a la roda de premsa a l'hotel Avenida Palace, de la Gran Via. Vam tenir ocasió de parlar amb ells i fer-nos fotos junts. En guardo la que em vaig fer amb McCartney com un dels meus tresors màxims. Els de la discogràfica els van fer escoltar algunes de les nostres versions, els van agradar i fins i tot ens van donar l'exclusiva: els Mustang érem els únics que en podíem treure la versió en castellà els primers 30 dies després del llançament d'una cançó dels Beatles. Lògicament, això ens va donar molta empenta.

–¿Quin és el seu beatle?

–Vaig plorar el dia que Chapman va matar Lennon. I he peregrinat fins al portal de l'edifici Dakota de Nova York on el va disparar. Però per mi, el millor és McCartney.

–¿Els posa els discos de Mustang als seus néts?

–¡Home! Els agrada Lady Gaga, Shakira i Brtiney Spears, com és lògic. Igual que nosaltres érem els ídols de la gent que tenia la nostra edat. És llei de vida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.