• Faust Campamà evoca a la plaça del Poble l'esperit de la desapareguda fira d'art i reciclatge

Una de les tres gàbies amb brossa recuperada del bosc que Campamà ha plantat a la plaça del Poble, ahir Foto: TONY LARA

Rodes de moto, un cotxet de nen, desenes d'ampolles de plàstic i unes llaunes de refresc; un sac de ciment, un tros de bidet, un metre de claveguera (d'uralita contaminant, per descomptat) i tres bidons d'un agent químic de nom impronunciable però amb inquietant calavera a la vista; tres metres de manguera, les restes d'una rentadora esventrada i una cadira de càmping al més pur estil anys 70 (rovellada i amb el cul trencat, és clar). I tot plegat, amorosament recollit i disposat en els tres contenidors-gàbia que l'artista conceptual Faust Campamà ha plantat a la plaça del Poble de la capital. Perquè –no es confonguin– això d'aquí al costat és art. Amb missatge, és clar: forma part de la (pre)campanya que Fem Net ha convocat per dissabte. Ja saben, una excursioneta sabatina per retirar de camins i boscos la merda que amables conciutadans hi llencen sense escrúpols ni manies (per a més informació, consultin el bloc www.fem-net.blogspot.com). Merda com ara la que Campamà ha recol·lectat les últimes setmanes als marges de la carretera de la Comella i l'entrada del Madriu –¡patrimoni de la humanitat!– i que li han servit de matèria primera per a aquests contenidors que interpel·len el vianant al centre de la capital: «La intenció és que ens topem en ple carrer amb aquell objecte que en certa ocasió vam llançar despreocupadament al bosc. Que pensin que algú ho ha hagut de recollir i ho ha portat fins aquí. I que experimentin, ni que sigui íntimament, un sentiment de vergonya íntima», diu.

Les instal·lacions (efímeres) de Campamà evoquen directament la interessantíssima sèrie de gàbies trencades de tres lustres enrere. Aleshores eren la metàfora de la presó que cada home es fabrica a cop d'ideologia, dogmes i prejudicis. Ara tot és més terrenal i directe: les gàbies són el que semblen –contenidors de brossa– i el seu destí és la deixalleria, perquè a ningú li agrada que li deixin un tros de wàter al davant de casa. Les gàbies remeten també en aquella estupenda iniciativa que va ser el Brossart, la visionarài fira de l'art i del reciclatge que un mal dia, ara fa un lustre, vam deixar morir entre tots d'inanició i de pena. Una autèntica llàstima, perquè constituïa probablement una de les propostes més originals i distintives –massa i tot– del panorama artístic nacional. Econòmica i sostenible, també. És que ho tenia tot. ¿Com és possible que ningú no s'animi a ressuscitar-la?

Per a més informació consulti l'edició en paper.