Cifu, en acció El líder de Celtas, dimecres al Prat Gran. Foto: ISABEL DRETS

INTÈRPRETS JESÚS CIFUENTES, 'CIFU' (VEU I GUITARRA), ALBERTO GARCÍA (VIOLÍ I TROMBÓ), GOYO YEVES (WHISTLE, FLAUTA, SAXO), ÓSCAR GARCÍA (BAIX)

PRAT GRAN 23 DE JUNY

No arriben --és veritat-- a l'edat venerable d'uns KISS, que ahir mateix passejaven els seus gloriosos esquelets pel Palau Sant Jordi. Però ja fa un quart de segle (i una desena llarga de discos) que s'arrosseguen per aquests mons de déu, i Celtas Cortos són avui qualsevol cosa menys uns desconeguts. Per dir-ho ras i curt: dimecres a Encamp no hi havia lloc per a la sorpresa. Com a molt, era l'ocasió de comprovar si la banda de Cifu conserva les constants vitals dels anys daurats. I el cert és que comparar els Celtas d'avui amb els de fa deu, quinze anys, és un exercici arriscat. El que tres lustres enrere sonava relativament nou, diferent, avui és pura fórmula. Amb ofici, és clar. Només faltaria. Però més a prop de la rutina funcionarial que del rampell de geni. Així ho devia intuir el públic: en la primera visita a Encamp, al 2003, va omplir el Prat Gran. Dimecres, mitja entrada, amb molta generositat. La cosa va començar freda, va costar d'escalfar, i només cap al final, a la tanda de bisos (Tranquilo, majete, 20 de abril, per fi), hi va haver alguna cosa semblant al caliu de les grans cites. Abans, Cifu i companyia es van marcar un concert que tenia molt de vista enrere, amb parada i fonda als àlbums més populars (Cuéntame un cuento, En estos días inciertos, Tienes la puerta abierta), alguna pinzellada de l'últim, 40 de abril (Tú eres el mejor), i un avanç del que sortirà al setembre, Introversiones. No hi van faltar els clàssics, com ara Trágame tierra, El emigrante, No nos podrán parar), i del nou repertori, amb comptagotes, van cantar El marinero borracho i El blues del pescador, una (correcta) versió de Waterboys. Cifu els va qualificar de pleistocènics. Però Waterboys són coetanis estrictes de Celtas. Dir que va ser del milloret de la nit seria un pèl cruel, però...

Musicalment, els Celtas 2010 ofereixen el còctel de sempre: flautes, gaites i saxo, amb secció de vent i banda rockera. El resultat és una explosió de decibels, melodies senzilles i esforçades de reminiscències més o menys ètniques i una molesta insistència en les consignes suposadament antisistema (però dintre d'un ordre) de l'estil los partidos son una mierda/ los fascistas mucho más, gloriosa tornada de Gente distinta. Està bé que ens ho recordin, però en boca d'un paio que ja fa uns quants anys que va deixar l'adolescència una obvietat com aquesta sona com a mínim gastada. Per no dir les consignes de primer d'autoajuda ("Tras la tormenta siempre sale el sol"). Comentari a banda mereix l'honrat ciutadà que es va plantificar al Prat Gran enarborant una bandera (andorrana). Això és notícia. I el comentari caçat al vol d'algú que es va colar a mig concert: "T'has perdut el millor de la nit", li diu un col.lega. "Res de nou. És una constant en la meva vida". Al Prat Gran hi havia dimecres un filòsof. I no era precisament dalt de l'escenari. [email protected]