Baulenas va presentar ahir El nas de Mussolini a la biblioteca d'Encamp Foto: TONY LARA

Berta Panatis té 19 anys, un revòlver, sis bales de plata i una clara consigna del partit (comunista, és clar): retirar-se al remot poble de Biribil, al Ripollès, i esperar-hi el telegrama amb l'ordre de matar el seu objectiu, el dictador Primo de Rivera, i seguint l'exemple (històric) de la irlandesa Violet Gibson, que l'abril del 1926 havia disparat sense gaire èxit contra Mussolini. El problema és que, sis anys després d'establir-se a Biribil, el telegrama encara no ha arribat i Berta continua esperant disciplinadament ordres. Aquest és el punt de partida d'El nas de Mussolini, novel·la amb què el barceloní Lluís-Anton Baulenas (1958) es va endur el premi Sant Joan del 2008, i que ahir va presentar a la biblioteca d'Encamp. Una novel·la històrica, sí, però amb ecos contemporanis: pensin en les cèl·lules islamistes dorments que constitueixen el malson dels serveis secrets occidentals.

–La dictadura de Primo de Rivera és una època literàriament ben poc transitada. ¿Què li va interessar abans, el context històric o la peripècia de Berta ?

–Jo tenia una història, la d'una persona que espera l'ordre de cometre un atemptat, d'assassinar Primo de Rivera. Per motius de tipus ideològic, així que estem parlant d'un crim polític. Em voltava això pel cap. Va ser buscant a veure on podia col·locar aquesta història que vaig arribar als anys 20. I hi vaig descobrir una època fascinant, els anys d'ascens i triomf del comunisme, quan sembla que la utopia és possible.

–No deixa de ser paradoxal que per resoldre una dictadura –la protofexista de Primo– s'hagi d'implantar una altra dictadura –la comunista.

–Aquest era el dilema, i això és el que li confereix a la protagonista. Insisteixo: el comunisme acaba de triomfar a la Unió Soviètica, amb la seva promesa d'abolició de classes i de dictadura del proletariat. Irresistible. D'altra banda, hi ha la qüestió del fanatisme, aquesta entrega en cos i ànima a la causa. Els creients intueixen que el comunisme comporta certs perills, però pensen que val la pena arriscar-se i que en qualsevol cas no serà pitjor que l'anterior.

–Les dictadures d'esquerres, començant, per la cubana, conserven un alè èpic, romàntic, respectable. ¿Per què?

–Els anys 20 i 30 milers, milions de persones creien de bona fe que el socialisme era la solució a una situació d'injustícia secular. Però un socialisme de tint utòpic, que sucumbirà en la guerra civil espanyola a mans del comunisme estalinista, decidit a eliminar qualsevol llibertat individual. A la novel·la intento precisament retratar i comprendre aquesta –diguem-ne– bona fe del militant de base que no és més que carn de canó.

–Anem sense més dilació al rovell de l'ou: ¿quina és la tesi d'El nas de Mussolini?

–La novel·la planteja diversos interrogants, i un d'ells és un clàssic del pensament polític modern: ¿fins a quin punt és legítim el terrorisme polític, el magnicidi, encara que sigui d'un dictador? ¿Quins mecanismes psicològics i ideològics fan que una persona estigui disposada a donar la vida per implantar el programa de la seva facció? I hi ha encara una altra perspectiva interessant: el perill de convertir el dictador mort en un màrtir de la causa. És exactament el que va fer Mussolini, que no només va sobreviure a l'intent d'assassinat de Violet Gibson, sinó que en va treure un extraordinari rèdit propagandístic.

–¿Què tenen en comú Berta i Violet?

–Berta és una creient. Te fe. Creu honestament, tal com l'han adoctrinat, que un militant és només un granet d'arena que ho ha de donar tot per la causa. Que l'individu no és res davant la col·lectivitat. Per això està disposada a donar la vida.

–El dilema moral té alguna cosa a veure amb Bin Laden: ¿és lícit violar la legalitat internacional i cometre un assassinat extrajudicial per liquidar un assassí?

–És que aquest dilema es planteja de forma recurrent al llarg de la història. Amb un context diferent, però no deixa de ser el mateix.

–Bin Laden de banda, la realitat és que avui, a Europa, els únics que en ple segle XXI estan disposats a matar –més que no pas a morir– per una suposada ideologia són els terroristes d'ETA. ¿Són els últims hereus dels totalitarismes dels anys 20 i 30?

–Ho són, però s'ha d'afegir que el dels etarres és un terrorisme diferent, que mira molt per la vida pròpia: miren de fer com més mal millor, però rebre'n poc. A diferència del terrorisme religiós, on hi ha un despreniment total de la vida del militant. Per tant, si hi hem de buscar similutuds, el terrorisme de Berta s'acosta molt més al dels islamistes d'avui que no pas a l'etarra.

–Sembla que creure en utopies, especialment d'esquerres, i intentar dur-les a la realitat, sigui un pecat de joventut i, per tant, perdonable.

–Plantejar-ho així és treure-ho de context, jutjar amb els criteris d'avui actituds d'una altra època. Si ens situem als anys 20, a l'època de la novel·la, l'espectre de població susceptible d'embarcar-se en la lluita de Berta és molt més ampli: no solament els joves més ideologitzats estan disposats a seguir l'exemple de la Unió Soviètica i fer últim esforç per implantar la fraternitat universal, una societat sense classes i una dictadura del proletariat. Gent de tota mena i de totes les edats: joves, grans, homes i dones, com es va demostrar a la guerra civil espanyola.

–Davant de Plataforma per Cataluña i el Front Nacional, per exemple, la reacció general és de rebuig, quan no de fàstic. En canvi, els hereus del comunisme –una ideologia totalitària– s'han resituat en una posició moralment i ideològicament respectable.

–Avui en dia totes les formacions han fet un distanciament claríssim respecte de les actituds totalitàries. Implícitament i explícitament la rebutgen. Aquesta evolució és molt palpable a la democràcia espanyola: a la mort de Franco persistia tot l'espectre polític heretat de la guerra civil. Avui on e queda res. Allà on els partits comunistes encara tenen alguna presència són clarament marginals, especialment des de la caiguda del mur. El comunisme no deixa de ser la història d'un fracàs.

–Una conclusió possible de la novel·la: no us refieu mai de les utopies, perquè acaben banyades en sang i les primeres víctimes n'acostumen a ser els militants de base.

–La utopia és per definició irrealitzable. Per tant, el meu consell seria: ‘Creu en les utopies, però desconfia de qui et vulgui enredar per implantar-les a la realitat. Si algú t'ofereix de dur-les a la pràctica, malfia-te'n.

–Els peons que intenten fer la revolució, ¿són carn de canó, uns càndids?

–Ens hem de situar en l'època, el context. Al costat de la candidesa, que n'hi ha, veus que milions de persones creien de bona fe en la possibilitat d'una societat sense classes. Hem de fer l'esforç de viatjar en el temps per entendre-ho i no tractar aquella gent de beneits. Una altra cosa és qui avui dia continua creient que es pot matar i morir per aquelles utopies. Això, ja no.

Per a més informació consulti l'edició en paper.