El president de l'Associació d'Editors, Lluís Viu, fulleja un exemplar de "Trencadis", l'última novel·la d'Iñaki Rubio. Foto: EL PERIÒDIC

A Catalunya es publiquen cinc nous títols cada dia. A Andorra, les cinc editorials en actiu –Editorial Andorra, Límits, Anem, Fundació Julià Reig i Edicions del Diari d'Andorra– amb prou feines en publiquen deu l'any, amb una tirada mitjana de 850 exemplars i que, per acabar-ho d'arreglar –i per dir-ho a la manera dels Manel– costa déu i ajuda trobar a les llibreries catalanes, el seu mercat natural. Aquesta és la realitat de la indústria editorial nacional. Una realitat a anys llum dels anys gloriosos de Casal i Vall (i de la mateixa Editorial Andorra) i que des d'aquest maig disposa per fi d'una associació que neix amb la saludable pretensió de revifar un sector on fins ara cadascú havia anat per lliure. El primer president n'és Lluís Viu, tercera generació al capdavant de la històrica Editorial Andorra –degana, per cert dels segells nacionals. Obtenir les ajudes públiques que als països civilitzats són el pa de cada dia; participar en el pastís dels premis institucionals, millorar la distribució i pujar-se al tren del llibre electrònic, els reptes immediats. A veure si se'n surten.

–¿És normal que quatre de les cinc editorials existents al país publiquin només un llibre l'any, i encara?

–No ho veig com un signe d'anormalitat. Tot el contrari, perquè cada editorial té els seus paràmetres i objectius, que no depenent del ritme de publicació sinó del projecte editorial que hi ha al darrere i que li dóna (o no) consistència. No crec que sigui una qüestió de quantitat.

–¿Ja és convenient, aquesta atomització del sector en editorials no ja petites, sinó minúscules?

–L'experiència ens indica que aquestes editorials tan petites acostumen a distingir-se per la qualitat. En ocasions, molta qualitat.

–La sensació final és que l'edició en aquets país és una activitat secundària, més vocacional que no pas professional.

–És que en la majoria dels casos és exactament així: una autèntica vocació, però en cap cas un negoci. Si ja és difícil que editar sigui rendible a Catalunya, encara menys ho pot ser a Andorra, on les subvencions són escassíssimes, per no dir inexistents.

–¿No seria desitjable una certa concentració, agafar múscul per competir a l'exterior, com a l'època Casal i Vall i Editorial Andorra?

–Crec que no. La diversitat és interessant.

–¿Té sentit que un petit segell andorrà inverteixi els escassos recursos a publicar autors africans?

–Sí que en té, perquè Andorra forma part del mercat global. I és interessant que des d'aquí es tradueixi Senghor i Darwix, per posar dos exemples, perquè ens apropa una realitat que d'altra manera difícilment ens arribaria.

–¿I no contradiu això la tendència de les editorials locals d'arreu, que s'especialitzen en temàtiques i autors locals?

–És que hi ha espai per a tort. I les editorials del país ja toquen el tema local. Cobrim els dos àmbits.

–¿Quina és la tirada mitjana d'un títol editat a Andorra? ¿Mil exemplars?

–No hi arriba. Però també s'ha de dir que si ho comparem amb les tirades i les vendes de les editorials catalanes, el resultat ens és favorable: venem entre 300 i 500 exemplars de mitjana, una proporció sobre la tirada –que oscil·la entre els 700 i els 1.000– que ja voldrien moltes d'elles.

–¿Com se sobreviu, amb aquestes microvendes?

–El mercat andorrà té la particularitat que es ven molt gota a gota, a llarg termini. Els nostres llibres tenen una vida molt llarga. Però és clar, amb aquestes xifres és molt difícil quadrar els números. Sobreviure. Els fons editorial, aquests long sellers, ajuden precisament a finançar nous projectes. I després hi ha la vocació. Ara bé, per això hem creat l'Associació: per reclamar suport públic per a la indústria editorial.

–¿I com s'hauria de concretar?

–Hi caben diverses possibilitats: foment de la lectura, ajuts als escriptors, als editors...

–La ministra Vela va instituir precisament una modalitat de subvenció a l'activitat editorial.

–És veritat que l'últim ministeri havia posat el fil a l'agulla, i que es va mostrar molt receptiu als nostres neguits. Però és que veníem de l'etapa Minoves, en què l'edició local era ignorada de forma sistemàtica. Tots els diners acabaven en les mateixes editorials catalanes. La teoria era que així es donava prestigi literari a la marca Andorra. Però és obvi que no ha servit de res. El que cal és que existeixin uns criteris clars per accedir als ajuts públics, i que siguin sempre els mateixos per a tothom.

–¿Que les administracions adquireixin un nombre determinat d'exemplars de cada títol publicat al país?

–Per exemple. Però d'una forma nítida. Regulada. Fins ara es venia practicant una mena de suport genèric, com se'n diu a Catalunya, però d'una forma discrecional que es prestava a les suspicàcies. Això s'ha d'acabar.

–Durant uns anys, el Govern es va convertir en el primer editor del país. ¿Això, també s'ha d'acabar?

–Que les administracions exerceixin com a editors és com a mínim curiós. Si no fan d'agència de viatges, o de joiers, o de banquers, o de carnissers, ¿per què han de fer d'editors? Sí que han de publicar llibres. Evidentment. Però a través de la indústria editorial que estem intentant muntar.

–També els comuns tenen una insòlita dèria editorial.

–I les grans empreses, el sector financer especialment. Insisteixo: ja ens està bé, que publiquin. Però el lògic seria que ho encarreguessin als professionals de l'edició. Per això hi som. Igual que si vull guardar diners me'n vaig a un banc, i no a un supermercat.

–¿Per què és tan difícil trobar un llibre andorrà no ja a Barcelona, sinó a la Seu?

–La distribució és el gran trencaclosques d'aquest negoci. I és un dels reptes en què ha de treballar l'Associació. Tothom s'adona que el Pirineu és una entitat amb prou pes específic com per poder distribuir en aquest espai sense necessitat d'haver de passar abans per Barcelona. Hi estem treballant, però és difícil.

–¿No troba a faltar en aquest país una gran llibreria comercial i de fons? No ja d'una FNAC, sinó d'una Laie, una Central o una Robafaves...

–Segur que amb més punts de venda vendríem més llibres. Però tampoc no crec que fos la panacea per nosaltres. I com a lector, avui dia pot aconseguir qualsevol llibre per Internet.

–L'exministra Vela va retallar en dos terços la participació al Ramon Llull i va reduir a la quarta part la dotació del Carlemany. ¿Es va quedar a mitges?

–És un començament. Però cal replantejar-s'ho tot des del principi. Un premi ha de tenir sentit. ¿Fa emergir nous talents? ¿Promou de veritat la lectura? A veure com ho encara el cap de Govern. Per cert, i ja que en parlem, diré que estic molt content que no hi hagi ministre de Cultura. De fet, ¿ens en cal, de veritat? La cultura hauria de ser transversal, afectar tots i cadascun dels ministeris. Però en fi, aquesta és una altra història.

–Premis literaris: abans de la tisorada, el Govern dotava els tres grans guardons –Ramon Llull, Carlemany i Fiter i Rossell– amb prop de 130.000 euros, I tot, per a Planeta. ¿Era excessiu?

–Si sumem les dotacions, les cerimònies d'entrega de guardons i les promocions que no s'acabava de saber com anaven, pujava a més de 150.000. Per no dir 200.000. Una barbaritat. Ara sembla que s'adonen que estaven llançant els diners. Literalment. ¿Que el Govern ha de dotar algun premi? És clar que sí. Però no es pot posar en mans d'una editorial comercial.

–L'exministre Minoves, l'artífex de l'aliança amb Planeta, ¿es va deixar enredar pel gegant editorial espanyol?

–En absolut. Sabia perfectament el que es feia.

–El llibre digital: tant les llibreries, com les biblioteques com les editorials del país l'estan ignorant de forma temerària. ¿Que tenen vocació suïcida?

–És una de les assignatures pendents. La digitalització és inevitable. Però les editorials petites no ens ho podem permetre. Si venem pocs llibres en paper, ¿com els vendrem en digital? Hem d'esperar, a veure com evoluciona, quines plataformes s'acaben imposant...

–Els pot sortir cara, aquesta temeritat de no pujar-se al tren del llibre electrònic.

–És prudència, no temeritat. Aquest és, per exemple, un front en què l'administració hauria de liderar el procés. Una vegada les biblioteques comencin a digitalitzar, provin les plataformes, ens aniran donant pautes que podrem aprofitar. Però a algú que fa dos llibres l'any, dir-li que a més ha de formar-se en aqueta nova tecnologia, invertir-hi... Ho farem, és clar, però ens portarà temps.

Per a més informació consulti l'edició en paper.