Areny composa una escena dodecafònica a les escales del Centre de Congressos Foto: TONY LARA

Era el 1957, i el mestre Fontbernat li va ensenyar el camí: parlem aquella aventura marciana –per al país, per a l'època– que van ser els Cors Andorrans. Cinc anys després, Daniel Areny (Certers, 1939) fundava la coral Rocafort, i el 1971, els Petits Cantaires Lauredians, que precisamet ahir van celebrar els primers 40 anys de vida a l'auditori Claror, i en el tradicional concert de Canòlich. Ep, amb hac. Professor durant un quart de segle a l'Institut de Musica de la capital, compositor ocasional –seva és la sardana Dansaires andorrans i el Ball de Genats lauredià– i enemic confés del nyigo-nyigo de certa música experimental amb ínfules de modernitat, Areny ha sigut l'home providencial que ha mantingut viva la flama del cant coral a Sant Julià. Amb l'empenta, l'esperit contestatari i la barbeta amish de tota la vida.

–¿No se la pensa tallar mai?

–Fa més de 40 anys que la porto, i ja forma part de la meva personalitat. Aquí es queda. Per cert: més que amb un amish, m'han confós en alguna ocasió amb Solzenitsin. Amistosament, és clar.

–¿Quants nens han passat pels Cantaires, des del 1971?

–Mig miler. O més. A les ordres dels set directors que ha tingut: Conxita Casas, Jesús Soler, Rosa Fàbrega, Agustí Romero, Sílvia Pastoret, Maria Sáiz i l'actual, Òscar Sánchez.

–Hi ha un, dos o tres cors a quasi cada parròquia, més el Cor Nacional i els Lliures. Tanta atomització, ¿és positiva?

–Sens dubte. És boníssim, perquè significa que aquesta cultura del cant coral s'ha estès per tot el país. Res a veure amb el panorama que ens vam trobar el 1962.

–¿I no seria millor aglutinar esforços, mitjans i talents?

–L'important, al meu entendre, és la continuïtat, que és el que crec que hem aportat tant des de la Rocafort com dels Petits Cantaires.

–El pas següent: ¿aixecar un cor amb aspiracions semiprofessionals?

–Idealment, sí. Si hi hagués la possibilitat d'impulsar un cor nacional adult, seria el primer d'explorar-la. Però és difícil, entre d'altres motius perquè totes les parròquies volen lògicament tenir el seu cor.

–¿Com va viure l'expulsió de Metayer del Cor Nacional i la creació dels Cantors Lliures?

–És un afer que desconec, i que a més s'ha enverinat i polititzat moltíssim. Per tant, no opino.

–Un dels punts en disputa era la idea del ministeri de permetre-hi l'ingrés de nenes. A vostè, ¿li sembla bé, que el Cor Nacional sigui mixt?

–Un cor de nens està bé, tot i que sembla més apropiat per a una escolania. Un cor de nens i nenes, també. És cert que les veus dels nens tenen un regstre diferent, però tot són veus blanques i poden cantar perfectament junts. D'altra banda, també hi pot haver cors de nenes soles. I també estan bé. Com més opcions hi hagi, més gent hi podrà participar. Això és l'important. I en aquest sentit, que un Cor Nacional sigui només de nens sembla que exclogui les nenes.

–¿Ja hi haurà prous nens, per fornir Cor Nacional, Cantors Lliures i cor de nenes, a banda de les formacions estrictament parroquials?

–De nens, n'hi ha. Però que cantin o no depèn entre d'altres coses dels pares. Aquest és el quid de la qüestió. Amb l'afegit que en un Cor Nacional hi ha d'haver uns criteris de selecció estrictes: no totes les veus són igualment vàlides. Però estem parlant d'un altre nivell. Als Cantaires Lauredians es tracta que hi canti tothom que ho vulgui.

– Als membres d'un Cor Nacional, ¿se'ls ha d'ensenyar solfeig? ¿O n'hi ha prou que aprenguin a cantar per imitació i repetició?

–L'ideal és que se'ls ensenyi a llegir una partitura. Facilita molt la feina. Aprendre a cantar d'oïda és molt laboriós. El principal de tot per posar-se a cantar és saber llegir música.

–Corals, orfeons i esbarts, ¿són cultura, o cultureta?

–N'hi ha que diuen que això és molt cutre, en sóc conscient. Ho fan perquè no entenen la funció de la cultura popular. Jo li he sentit a dir a un polític amb càrrec dir una cosa així com que ja n'hi havia prou de la cultureta aquesta.

–¿Ofès?

–Home, em va saber molt greu. N'hi ha que només pensa en gran: fer grans coses, especialment grans edificis. Com si el nostre país fos grandiós. ¿Què pretenen? ¡Si no hi ha lloc! El que hem de fer és cultivar el que tenim, conservar la identitat. Que la nostra identitat no sigui només el ciment, com està a punt de passar.

–Ara té l'oportunitat d'explicar-los què és la cultura popular.

–Doncs és la que obres les portes a propostes més ambicioses, més professionals i, si es vol, més elevades. Sense cultura popular –la padrina que li canta cançons al nét, el llenyataire que explica històries a la vora del foc– no existiria l'alta cultura. Això ho hem de tenir clar. Jo hi crec, en aquesta cultura popular.

–Que cada parròquia tingui la seva escola d'art, la seva escola de música, el seu auditori, la seva coral... ¿És lògic? ¿Sostenible? ¿No ho seria més una sola escola que oferís tot l'ensenyament?

–L'Institut de Música d'Andorra la Vella, on vaig treballar durant 25 anys, ja exerceix en certa manera aquesta funció. Hi van nanos de totes les parròquies. Però les escoles parroquials compleixen un servei: iniciar el nen a la música. Si vol continuar, ho pot fer a l'Institut.

–Amb els recursos que es destinen a sis escoles de música potser es podria mantenir el conservatori que avui no existeix. Però canviem de tema: Fontbernat, ¿es mereix l'oblit popular i institucional en què ha caigut?

–Va ser un moment molt breu però molt interessant, perquè va semblar possible que en sorgís l'embrió d'un cor nacional. ¡Èrem més de 200 cantaires, ep! Però només va durar un parell d'anys: del 1957 fins al 1959. La part positiva és que alguns de nosaltres vam adquirir l'experiència i l'empenta perquè pocs anys després sorgís la coral Rocafort. Potser sí que se li hauria haver de reconegut més la seva feina.

–¿Què li demanaria, al nou ministre de Cultura i si és que n'hi arriba a haver?

–La Taula de Cultura que va convocar l'últim ministre em sembla un bon començament. Però ens hem de coordinar d'una vegada. No pot ser que avui [per ahir] coincideixin a Andorra tres concerts corals. I no és per mala intenció, perquè –si més no en l'àmbit coral– col·laborem més que no pas competim. Som molts, però ens entenem bé. El 7 de maig mateix vam fer a Escaldes un aplec de totes les corals del país. I ja que hi som, em demano: ¿per què no se n'ha parlat? ¡¿Per què?!

–Digui'm-ho vostè: ¿per què?

–Perquè només interessa el soroll. Ni un trist cartell, el dia que ens reunim més de 200 cantaires al Prat del Roure. En un país com el nostre, on costa tant treure la gent de casa. Només dic que em vaig sentir sorprès. Però tornem a la pregunta sobre què li demanaria al ministre: potser és funció del Govern coordinar-nos. I creure's de veritat això de la cultura popular.

Per a més informació consulti l'edició en paper.