És una de les vaques sagrades de l'escena catalana. S'ha atrevit amb Brecht (Santa Joana), Mamet (Glengarry Glenn Ross), Stoppard (Rock'n'Roll) i Morgan (Nixon-Frost), entre els contemporanis, i també amb megaclàssics com Eurípides (Troianes) i Shakespeare (Titus Andronicus, Juli Cèsar, Ricard III). A la tardor canvia la direcció artística el Teatre Lliure, que va assumir el 2003, per la Biennal de Venècia –perquè també hi ha una Biennal de les arts escèniques. Ahir va clausurar la Temporada amb una singular adaptació de Gata sobre teulada de zinc calenta, l'obra celebèrrima de Tennessee Williams que Liz Taylor i Paul Newman van elevar als altars del cine.

–La primera pregunta és òbvia: ¿què l'impulsa a revisar un text mític, amb el consegüent risc d'estimbar-se?

–Exactament, una escena entre Brick i el seu pare que ha passat generalment desapercebuda. Me la va recordar una anècdota d'un amic meu. Resulta que tenia la mare a l'hospital, malalta terminal. Un dia, ell li agafa la mà i li diu: ‘T'estimo'. En aquell moment es va adonar que no li ho havia dit mai. T'hi pares a pensar, i tots tenim una experiència similar. I la pregunta també és òbvia: ¿com és possible que sigui tan difícil la comunicació amb les persones que més estimem?

–¿Què aporta, la seva adaptació?

–Gata sobre teulada... no s'havia vist gaire als escenari espanyols. Encara menys en català. Més que aportar-hi res de nou, vam intentar focalitzar el text en les escenes que més m'interessaven, centrar-nos en el que crec que és el nus de l'obra: les dificultats de comunicació, la sorprenent impossibilitat d'expressar els sentiments fins i tot davant dels que tenim més a la vora.

–¿No resulta massa redundant, el cartell que presideix l'escenografia amb el lema ‘Why is it so hard to talk'?

–La veritat és que ben pocs espectadors recorden aquesta escena per mi fonamental entre Brick i el seu pare. En canvi, tothom surt impactat de l'espectacle. ¡I ja hi era, tant a l'original com a la pel·lícula! Si féssim una enquesta sobre quin és el tema de l'obra, quasi tothom citaria l'homosexualitat. Mai no havia sentit a dir que fos el de la incomunicació. Que és el que a mi em resulta essencial.

–Però Tennessee Williams també ens parla de l'homosexualitat, ¿o no?

–I tant que sí. D'una manera soterrada, intel·ligent i també premonitòria, perquè mig segle després encara no hem normalitzat, ni molt menys superat, els conflictes que insinua. I no estic parlant dels països on l'homosexualitat es castiga amb la pena de mort. Pensem en el futbol: és impensable que un jugador es reconegui obertamernt homosexual, tot i que per pura estadística hi ha d'haver futbolistes homosexuals. El problema que diagnostica és com pots viures amb segons quines idees en segons quins ambients...

–Però en segons quins ambients, l'homosexualitat és en canvi un plus...

–No hi estic d'acord. Homosexuals i heterosexuals no juguen en igualtat de condicions. Els homosexuals sempre tenen molt més a amagar. La realitat és que encara avui no és fàcil, ser homosexual. Però insisteixo: per mi, aquest és a Gata sobre teulada... un tema secundari davant del de la incomunicació.

–Anem a les diferències: ha podat el nombre de personatges, i a més els ha canviat l'edat. ¿Per què?

–Els protagonistes de Williams acaben de sortir de la universitat. Tenen per tant, i com a molt, 25 o 26 anys. La nostra Maggie, Chantal Aimée, i el nostre Brick, Joan Carreas, freguen la quarantena. Això vol dir que porten més anys junts, que es coneixen millor i que saben perfectament com fer-se més mal. Tot plegat li dóna a la trama un to una mica més amarg.

–Semblava que el precedent cinematogràfic exigia dos intèrprets mediàtics per suportar el pes de les comparacions. Vostè, en canvi, va optar per cares poc conegudes fora del circuit teatral.

–Els nostres actors són més grans, i és cert que no són mediàtics. Són diferents, però no pas pitjors. I l'espectador ha entrat de forma natural en aquesta Gata diferent, potser perquè des del primer moment advertim que el muntatge no es pot seguir amb la pel·lícula al cap.

–Emma Vilarasau i Ramon Madaula semblaven cridats als papers protagonistes...

–El Lliure no ha programat mai teatre en termes de rendibilitat econòmica, com si es tractés d'una operació purament comercial. Sempre s'hi ha fet un teatre d'art. Ara i fa 30 anys, perquè Lluís Homar i Anna Lizaran avui formen part de l'star system teatral, sí, però al 1980 eren pràcticament uns desconeguts. Des del Lliure hem girat per tot el món, des d'Austràlia fins a Argentina i Taiwan, i sempre hem tingut sempre molt bona acceptació sense necessitat de portar patums. Encara més: jo ho remarcaria com un plus, perquè el sol fet que el Lliure no recorri a noms mediàtics perquè sí ja és tota una aposta, una declaració d'intencions i una manera de fer molt especial.

–A veure si en prenen nota els nostres programadors, que cada temporada ens col·loquen la dosi reglamentària de noms televisius. I normalment, sempre els mateixos.

–Això mateix passa a tot arreu. No només a Andorra. De fet, i potser per aquest mateix motiu, girem proporcionalment molt menys per Catalunya que no per la resta d'Espanya. ¿Massa actors mediàtics? Qui se n'ha de queixar és el públic. Si ja li està bé...

–Canviem de terç: en la seva trajectòria no hi ha autors catalans ni espanyols, tret de l'argentí Roberto Bolañp (2666). ¿Pura casualitat?

–No hi ha cap motiu en concret. El cert és que on sempre m'he sentit més còmode és en el teatre clàssics d'arreu, en les adaptacions i en la creació.

–Potser el problema del teatre català és que el més clàssic que pot oferir sigui un Pitarra.

–No és ben bé així. Jo sóc un entusiasta de Guimerà, que crea uns conflictes molt potents. Però resulta que Guimerà s'ha anat programant amb certa regularitat, hi havia altres textos que també em venien de gust i, en fi , no sempre pots fer el que et ve de gust. Hi ha molts condicionants: que tinguis l'actor adequat; que l'obra no s'hagi fet els últims anys; que disposis del pressupost, i també de la sala adequada. Dit això, el que és innegable és que tinc unes preferències clares pels autors clàssics, que hi farem. I últimament, per l'autoria pròpia, que és en el que em concentraré en els pròxims espectacles.

–El teatre professional andorrà es troba en una situació quasi catatònica, amb l'Escena Nacional a mig gas, la majoria dels actors a l'exili, i els pocs que queden fent les maletes. ¿Unes paraules d'ànim?

–El problema és que les institucions continuen emmirallant-se en els EUA.

–¿I què té de dolent, un model que ha propiciat per exemple l'obra d'un Tennessee Williams?

–Al meu entendre, hi ha dos models de gestió: el que regeix a l'Europa Central, basat en la democratització de la cultura i on tots els ciutadans –tots– troben el que els agrada perquè les institucions garanteixen l'existència de propostes minoritàries que no tindrien cabuda en termes exclusivament comercials...

–...I el model ianqui.

–Efectivament. Un model que es regeix per criteris de rendibilitat econòmica i on els ajuts públics han estat substituïts pel mecenatge privat, que acaben decidint les grans empreses.

–¿Amb quin ens quedem?

–Posem una lupa i mirem el nivell cultural mitjà d'un ciutadà de l'Europa Central i el d'un nord-americà. I decidim quin és el camí que volem seguir. La diferència és abismal.

–Pel que em diu, i si li he de dir la veritat, em sembla que Andorra no és a Europa, sinó a Amèrica.

–No es preocupi. També Catalunya s'hi acosta cada vegada, més. Al final, ens hi acabarem trobant. El problema és al final la falta de convicció: els governs han d'entendre que els productes culturals són l'educació que rebem els adults una vegada deixem l'institut o la universitat. I de la mateixa manera que ens preocupem per l'educació dels nostres fills, és imprescindible mimar la dels adults, que és la cultura.

Per a més informació consulti l'edició en paper.