• El Museu del Tabac lauredià aplega sota el lema 'La joia de viure' les dèries artístiques i vitals de Saint Phalle, musa del surrealisme-pop

Una nana Jean in my heart (serigrafia, 1992). Foto: ORIOL LLAURADÓ

El Museu del Tabac no perd els bons costums: després de la fascinant exposició sobre geishes i samurais, ahir va estrenar una altra petita joia que s'escapa (afortunadament) dels camins més transitats de l'art contemporani: La joia de viure, que repassa en dos àmbits i mig centenar de litografies, serigrafies, collages i (petites) escultures les dèries artístiques, sentimentals i vitals de Catherine Marie-Agnes Fal de Saint Phalle, Niki de Saint Phalle (París, 1930-San Diego, 2002). No direm que és un univers simbòlic mai vist perquè ella mateixa reconeix la influència majúscula de l'imaginari gaudinià. Frida Kahlo i Botero són altres referències inevitables quan es contemplen les seves nanas, aquestes dones deformades, estrafetes i hipertrofiades que va començar a treballar als anys 60 i que retraten el seu ideal femení. Segons el comissari de l'exposició, l'historiador Stefano Ceccheto, les nanas són indestriables de la funció terapèutica que la pintura va tenir per a Saint Phalle, dona bellíssima i exmodel --va ser portada de les revistes Life i Vogue-- a qui el seu pare va sotmetre en la infància a assetjament sexual.

A mitjan anys 50 comença a pintar sense haver trepitjat cap escola d'art. Coneix els últims surrealistes, viu de prop l'efervescència pop dels anys 60, i intima amb els nous realistes francesos, des de Gerard Deschams fins a Mimmo Rotella, Christo i Yves Klein. Però --Gaudí a banda-- la gran influència artística i vital serà el pintor suís Jean Tinguley, amb qui es casa al 1971. Amb Tinguely s'embarcarà en l'aventura de les nanas, que convertirà en peces de disseny --làmpades, gerros, testos, vasos...-- i ell és en gran mesura el protagonista indirecte de Love, un dels àmbits de la mostra, amb una sèrie de litografies molt pròximes al còmic, que combinen il.lustració i lletra i que contenen tota una declaració de principis de l'autora. No es perdin My love we won't o Could we have lovesd?, poesia pictòrica tocada d'una gràcia especial. En el segon àmbit s'exposen els esbossos que van servir de guia per a l'erecció, entre el 1979 i el 1993, del monumental i molt gaudinià Jardí del tarot, a la localitat toscana de Garavicchio, ambiciós projecte de land-art on va reinterpretar a escala ciclòpia els 22 arcans majors del tarot. La poesia, però, busquin-la a Love. El personalíssim i molt femení món de Saint Phalle val la pena. De veritat. I si els recorda vagament el del nostre Flavio, no seran els únics. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.