• Aguareles passa llista a les valles d'Osborne que han sobreviscut els anys i el vandalisme

Valla d'Osborne a la localitat de la Mula. Foto: PEP AGUARELES

13 d'abril del 2011. El toro mallorquí que pastura a la carretera de Manacor, entre Algaida i Monturi, es llevava amb un vestit nou: una mà anònima li havia pintat els colors de l'arc de Sant Martí, la bandera gai. Res de nou sota la capa del cel: les agressions a la celebèrrima bèstia d'Osborne són una constant en la història recent d'aquesta icona de la publicitat espanyola. De fet, el toro del Bruc –l'únic exemplar que sobrevivia a les carreteres catalanes– va ser enderrocat el febrer del 2009 per enèsima ocasió. L'empresa no l'ha reconstruït, en espera de temps millors. El mallorquí és precisament un dels tres únics toros que falten en la col·lecció del fotògraf Pep Aguareles, a punt d'ultimar un ambiciós, singular projecte: passar llista als 93 exemplars d'Osborne que pasturen encara per les carreteres espanyoles. Un projecte als antípodes de la seva obra recent –pensem en la sèrie Expressió-Impressió, al·legat antimasclista amb què va sorprendre fa uns mesos a la Riberaygua– i que neix amb la vocació de convertir-se un dia en llibre. Aguareles ha deixat momentàniament enrere la dèria conceptual a què ens té acostumats per centrar-se en la potència visual d'aquest toro de proporcions hercúlies: 14 metres d'altura i més de quatre tones de ferro.

La pregunta òbvia i a l'estil Mou és: ¿Per què? «Perquè és una imatge que tinc gravada a la retina des de petit, com tants turistes que circulaven als 70 i 80 per les carreteres espanyoles, i perquè la considero d'una enorme plasticitat, d'una raríssima bellesa», diu. La idea, continua, «va sorgir primer com una forma de desintoxicar-me de la fotografia diguem més compromesa, que mentalment acaba saturant. Aquí hi ha viatge, hi ha un punt d'aventura i una infinitat d'anècdotes que acompanyen cada fotografia. I per a la meva sorpresa, no existia un catàleg que reunís els 93 toros existents. Així que m'hi vaig posar». Quatre anys, sis viatges i 20.000 quilòmetres després, el resultat són dues sèries paral·leles: una de més documentalista, més comercial –admet– i fàcil de col·locar. L'altra, més interpretativa i personal. Amb la primera –vegin aquí dalt el lector dos exemples: els toros de les localitats de Navarrete i La Mula– corria un perill, adverteix: caure en la foto de postal, el pictorialisme amb posta de sol inclosa. La segona –els exemplars de Madrid i Guadalajara, aquí al costat– és l'aposta més personal: buscar l'originalitat del punt de vista, jugant amb la llum, la composició i les textures, i sense que importi tant la ubicació geogràfica del toro.

Eludeix Aguareles el debat ideològic que envolta el seu objecte de desig, però en reivindica a la vegada el seu valor patrimonial: «Entenc qui hi veu l'encarnació d'una certa espanyolitat. Però després de mig segle, crec que és anar massa lluny, veure-hi més coses de les que hi ha. A més, convé recordar que aquestes connotacions són afegides, perquè el toro va néixer d'una simple campanya publicitària sense cap càrrega ideològica ni identitària. Des de fora –perquè jo no sóc ni català ni espanyol– jo hi veig un animal totèmic d'una sorprenent bellesa. I ho diu algú a qui repugna la càrrega sanguinària del toreig». Val a dir que a la col·lecció d'Aguarles hi falten tres toros: el de Telde, a l'illa de Gran canmària; el de Betanzos, a Corunya, i el mallorquí. Sí que té, en canvi, el del Bruc. Però li va anar d'un pèl, perquè dues setmanes després de la sessió, queia víctima de la iconoclàstia dels patriotes de torn. «Si depengués de mi, no en tinc cap dubte: el toro del bruc mereix l'indult». Si el projecte arriba a bon port, els toros d'Aguareles veuran la llum en forma de llibre. Es perpetuarà així la memòria d'una icona creada el 1957 pel dissenyador Manolo Prieto per publicitar el brandy Veterano i que el 1997 va ser salvat in extremis pel Tribunal Suprem espanyol, que en va reconèixer el valor estètic i va evitar d'aquesta manera que desaparegués del paisatge espanyol en compliment del reglament de carreteres que ordenava retirar tota publicitat de les vies públiques. El toro d'Osborne ja era una icona. Ara, també és art.

Per a més informació consulti l'edició en paper.