• La 17a Temporada de Música i Dansa d'Andorra la Vella tanca amb una magistral combinació del darrer classicisme i els valsos i polques de l'Imperi Austrohongarès

Els virtuosos de la Filharmònica de Viena durant el concert que van oferir dijous al Centre de Congressos. Foto: TONY LARA

CRÍTICA DEMÚSICA: Die Wiener. Els virtuosos de l'Orquestra Filharmònica de Viena

Per aconseguir que una vetllada musical sigui un èxit calen, com a mínim, dos factors: una execució magistral de les obres escollides –cosa que en el cas dels primers faristols de la Filharmònica de Viena tots donàvem per suposat– i una elecció acurada del programa. Fins i tot m'atreviria a dir que aquest segon requisit és gairebé més important que el primer: de conjunts capacitats per excel·lir en Mozart, en Haydn o en Strauss se'n troben; no molts, però se'n troben; i, al capdavall, sempre ens quedaran els discos. La coherència a l'hora de programar ja va una mica més buscada. I els virtuosos de Die Wiener van posar dijous passat punt i final a la 17a Temporada de Música i Dansa d'Andorra la Vella –patrocinada per BIBM– amb un dels programes més ben travats que es recorden.

El programa, vist en el seu conjunt, era una aposta segura: des del darrer classicisme vienès fins als valsos i polques del segle XIX que nodreixen any rere any els concerts de l'1 de gener al Musikverein de la capital austríaca. Una aposta segura, però començar amb l'obertura de La Clemenza di Tito mozartiana té un punt d'arriscat: En escoltar els darrers compassos de l'obertura, el nostre esperit –talment com el gos de Pavlov– comença a salivar anticipant el tall de carn de les àries de Sesto i de Vitellia: ah qual poter, oh dei!, donaste a la Beltà!, que canta el malaurat Sesto. I no, no era el cas. Per tant, el que hom col·loca darrera aquesta obertura ha de ser prou interessant per fer-nos-ho oblidar.

L'escollit per a tan alta missió era Haydn, amb dos divertiments deliciosos –núm. 3 Op.31 i Hoboken II/2– que els virtuosos vienesos van executar amb una correcció extremada, convertint la sala en un oasi de serenitat i d'ordre. L'inici del concert de dijous era la culminació del formalisme classicista, un formalisme que va posar la música a punt de caramel per a l'arribada de l'expressivitat del romanticisme. Encara que una lectura esbiaixada de l'ideal romàntic ens pugui fer pensar el contrari, la forma potencia l'expressió. Com més depurada és la forma de Mozart –i La Clemenza di Tito i la seva cosina, la Simfonia núm. 41, en són bons exemples– més efectiva és la seva expressivitat.

D'aquesta manera, s'entén que el romanticisme musical neix d'un formalisme extremat; de la mateixa manera que la culminació del racionalisme il·lustrat va portar a l'idealisme alemany, del deliri de la raó es passa al deliri de la bogeria. I en aquesta classe magistral d'història de la música que va ser el concert de dijous al vespre, Die Wiener va tancar la primera part amb la Simfonia núm. 10 de Mendelssohn, obra que demostra fins a quin punt els titans del romanticisme van ser alletats pels compositors clàssics.

Una hàbil transició

La segona part del programa es centrava en els compositors de valsos, masurques, galops i polques de la Viena vuitcentista: una mena de concert de Cap d'Any en miniatura. Però passar de l'últim classicisme a la cort de l'emperadriu Sissí sense més interludi que els 15 minuts de la mitja part hauria estat impropi d'uns mestres de tan gran talla artística. Lluny d'això, Die Wiener va deixar que fossin els mateixos músics del darrer classicisme i el primer romanticisme els que ens portessin de la mà de la serenitat apol·línia de la primera part a les pulsions dionisíaques de la segona. Les Danses de Caterina de Haydn i el Galop de Grazer de Schubert van ser l'hàbil transició que els primeres espases de la Filharmònica de Viena tenien preparada. Abans d'endinsar-nos en els saltirons dels balls vienesos del XIX, deixin-m'ho dir: ¡quin geni, Schubert! Fins al més petit dels detalls, la seva música està tocada pel daimon, el mateix esperit que va posseir les ànimes de Mozart i Beethoven, de Handel i Gluck.

El capítol que podríem anomenar Neujahrskonzert va començar amb dues masurques de Joseph Lanner i els Valsos de Maria de Joseph Strauss. Els virtuosos de la Filharmònica de Viena tenen la mà trencada quan d'aquest repertori es tracta, per a ells deu ser alguna cosa així com respirar. I encara es va fer més evident amb l'Alto! Galop Op. 16 del mateix Lanner i la polka Els salts d'Eisele i Beisele de Johann Strauss pare.

Després del Vals de Weana Gmüath Op.112 de Johann Schrammel arribava un final de traca i mocador: El Galop xinès Op. 20 de l'Strauss pare i el Galop de Malapou Op. 148 de Lanner; aquest últim amb divertides arengues del concertino incloses. Si el públic no hagués estat tan fred –¡sempre fred i gasiu en els seus aplaudiments, el públic d'aquestes Valls!– allí s'hauria produït un moment Marxa Radetzy. Però la indolència del públic unida a la impaciència –¿o era imperícia?– de l'encarregat d'encendre els llums ho van impedir. ¿Què ho fa que s'acontentin amb un sol bis? ¿Que potser es pensen que els tindrem cada dia els primers faristols vienesos?

El que es diu i el que s'insinua

Com que necessitava veure l'entusiasme a la cara d'algú, vaig buscar instintivament en Jordi Marquet. «¡Això és com anar a una festa!», va exclamar. I sí, aquell era el sentiment just, el que tothom s'hauria d'haver endut cap a casa dijous al vespre: una festa a ritme de vals, amb foie i vi de Borgonya. I mira que havia començat seriosa la vetllada, amb l'Sturm und Drang palpitant a les partitures de Mozart, però aquests hàbils austríacs van saber donar-li la volta sense que es notés. Al capdavall, són un país expert en màrqueting: han fet creure a tothom que Mozart era austríac i Hitler era alemany.

I el concert de dijous deixava aquesta impressió de lleugeresa, de sobreentès, de clin d'oeil. L'inici ens parlava d'un classicisme que es torna romàntic, però sense ensenyar-nos el Mozart més posseït, ni el Haydn més anglès, ni el Mendelssohn madur. Beethoven no hi era, però el podíem intuir, com també a la segona part podíem intuir-hi Brahms sense que hi fos. De fet, el romanticisme, com a tal, no hi era: només vam escoltar les seves causes i els seus efectes. Com passa amb el bon erotisme, era més el que s'insinuava que el que es mostrava. La sensació final era d'una lleugeresa vaporosa i inquietant. Magistralment executada, això sí; i això ens redimeix a tots.

Per a més informació consulti l'edició en paper.