• El Museu del Tabac i la Casa Rull exposen la col·lecció de Jesús Muro
• Màscares kivu, pende, bobo, songye i kru i armes massai per reviure les aventures de Burton

Col·lecció de màscares de fusta i fibres vegetals. En primer pla, peça songye del Congo amb decoració geomètrica. Foto: MAXIMUS

Li deien Bula Matari. Literalment, El que trenca les pedres. No se sap si perquè no tenia manies a arremangar-se i posar-se a picar la pedra dels camins que començaven a endinsar-se a l'interior del Congo ignot, o –com sospita Jesús Muro– «perquè per allà on passava, feia net: no tenia escrúpols i si havia de liquidar un poblat o una regió sencera, ho feia». Es refereix a Henry Morton Stanley, el gran explorador africà –«Dr. Livingstone, I presume?»– i un dels instigadors de la seva passió africana. Una passió que arrenca molt abans del primer viatge al continent negre, el 1985 i precisament a l'actual República Democràtica del Congo –aleshores, encara el Zaire. Diu que va estudiar veterinària amb el somni remot de treballar un dia amb animals salvatges. En aquest racó del Pirineu, ho tenia difícil. Però contra tot pronòstic, ho ha aconseguit. A temps parcial, d'acord, però ara tampoc no ens posarem exquisits: Muro es guanya les garrofes com a veterinari del ministeri d'Agricultura i –atenció– dedica les vacances a un projecte de col·laboració amb l'ONG Conservation Through Public Health. Ras i curt: capturar búfals i antílops i extreure'n mostres de sang per conèixe'n les malalties i evitar que les transmetin als animals domèstics de les tribus que viuen als parcs nacionals d'Uganda i el Congo. Per cert: el gener hi torna.

Així que la descoberta africana va ser el 1985. Un quart de segle i una desena de viatges després –Burkina Fasso, Kènia, Tanzània i Ruanda, a banda del Congo i Uganda– Muro ha reunit una considerable col·lecció d'art negre que la Casa Rull (avui) i el Museu del Tabac (demà) exposen per primera vegada en públic i coincidint amb el Dia Internacional dels Museus. No cal dir que es tracta d'una col·lecció única en aquest tros de món. Per rara, per inèdita i perquè que durant uns gloriosos minuts permet reviure les peripècies de John Hanning Speke –¡el descobridor del llac Victòria i de les fonts del Nil!– i del seu amic (i rival) Sir Richard Burton. Ja saben: antropòleg, explorador, pioner (va ser el primer occidental a entrar a la Meca, amb el permís d'Alí Bey) i traductor, per cert, del Kama Sutra. Atenció: peces originals –res de souvenirs– caçats en mercats remots quan l'artesania nativa encara no havia estat suplantada pel menage plàstic made in China avui omnipresent a l'Àfrica subsahariana. I abans que els col·leccionistes particulars acaparessin bona part de l'escàs patrimoni artístic que ha subsistit: «Són pobles amb molt poca consciència del valor que té el seu patrimoni artístic. D'altra banda, se n'ha conservat poc, perquè està elaborat principalment amb materials peribles. I en qualsevol cas, les institucions tampoc no disposen de recursos per reunir-lo i conservar-lo».

El gros de la col·lecció la integren una vintena de màscares de fusta i fibra vegetal de les ètnies kivu, pende, bobo, songye i kru exposades al Museu del Tabac. Són peces cerimonials i votives, que s'utilitzaven amb motiu d'alguna celebració especial –naixement, matrimoni, defunció– per convocar els bons esperits –o espantar els dolents. Hi abunden els motius animals –elefant, papallona i cocodril– però les més terrorífiques són les antropomorfes: atenció a les màscares pende, amb les dents llimades en forma de serra i les parpelles característicament caigudes. Hi ha també armes. Poques, és veritat, però no se les perdin: especialment, l'escut de fusta i pell de vaca i la llança massai –¡usada, i molt probablement per caçar búfals i lleons, diu Muro!– del Museu del Tabac: ¡les armes d'Orzowei! «Encara cacen amb llança. En certa ocasió vam capturar un búfal que en portava una de clavada al costat. Però la veritat és que cada vegada menys. Les guerres –Ruanda, Somàlia, Sudan– han universalitzat el kalàixnikov. Avui, tots els pastors del nord d'Uganda porten un AK47 en bandolera. I la caça se'n ressent: amb una llança pots matar un animal; amb un fusell, tot el ramat».

Una Mare de Déu africana

L'escultura en bronze, fusta i –atenció– pedra constitueix un altre dels atractius de la col·lecció: un bruixot dogon de Mali; un braçalet karamajong d'Uganda; una figura humana mumiye del Camerun, i un altre braçalet, aquest funerari i de Nigèria que –glups– es posava al difunt en el moment de l'enterrament. A la Casa Rull hi ha el gros de l'obra escultòrica. L'estrella és un exvot funerari en pedra adquirit al mercat dels Lladres de Kinshasha, datat el segle XVII i absolutament excepcional: una dona alletant el fill, en una escena que evoca sorprenentment la iconografia mariana. La col·lecció es completa amb un taulell d'escacs en bronze, un tambor de fusta, i un recipient per emmagatzemar aliments, una mena de túper avant la lettre. L'altra patum és el headrest, reposacaps de fusta molt estès a la zona rural del Congo: «No hi ha cap pastor que surti de casa sense el kalàixnikov i el headrest, que el mateix serveix per seure-hi que per repenjar-hi el cap a l'hora de dormir sense posar en perill els elaboradíssims pentinats que gasten».

Fins aquí, el que veurem avui i demà al Museu del Tabac i a la Casa Rull. Llàstima que els format de l'exposició no hagi permès incloure-hi la biblioteca africana de Muro: un grapat de primeres edicions de –entre d'altres– Burton, Speke, Grant, Livingstone i el duc dels Abruzzi, l'explorador de les muntanyes de la lluna. Per cert: ell hi pujarà l'any que ve. Als viatgers de butaca ens queda l'estupenda pel·lícula homònima de Bob Rafelson. No es perdin l'atac al campament de Burton, la llança (com la d'aquí al costat) que li incrusten a la mandíbula, i ell que continua disparant. ¡Arggg!

Per a més informació consulti l'edició en paper.