• La Casa de la Vall, que és l'equipament més visitat, ha passat de les 37.800 entrades el 2002 a les 19.100 del 2010

Les xifres no enganyen: els museus que depenen del ministeri de Cultura porten un decenni perdent visitants. Any rere any, i amb una inquietant regularitat: el promig oscil·la entre el 4,5 i el 5% anual. Només dos exemples: el 2002, els dos equipaments més visitats eren la Casa de la Vall, amb 37.800 entrades, i la Casa d'Areny-Plandolit, amb 25.000. Uns resultats a anys llum dels que es van registrar el 2010: la Casa de la Vall ha vist com el nombre de visitants queia en vuit anys fins a la meitat (19.190); en aquest mateix període, la Casa d'Areny-Plandolit només n'ha perdut 10.300, prop del 40%. En aquesta situació catastròfica es va referir ahir Isabel de la Parte, presidenta de la secció nacional de l'ICOM –el Consell Internacional dels Museus, entitat que aglutina 26.000 professionals de 151 països que vetllen per la preservació del patrimoni cultural– en reclamar una reformulació de la política museística que freni la constant caiguda de visitants als equipaments públics. De la Parte, que és també cap de l'Àrea de protecció de Béns immobles del ministeri de Cultura, va posar el dit a la llaga: «Cal prendre consciència que la política cultural és una inversió social. S'ha d'apostar per la cultura». I per això, va dir, no cal només repensar la política museística, sinó –i sobretot– «dotar-la dels recursos necessaris» per implementar-la. Una exigència de sentit comú –no es pot pretendre que els turistes visitin unes instal·lacions gairebé invisibles– que xoca amb la crua realitat: «Els projectes culturals sempre surten en les últimes posicions en l'ordre de prioritats dels governants. I encara més en temps de crisi».

De la Parte es va remetre als resultats de les activitats extraordinàries que s'organitzen en diades assenyalades com ara el Dia internacional dels Museus i la Nit dels Museus com a aval que la cultura interessa el ciutadà. El que cal, a més, és que els polítics hi creguin, que assumeixin que invertir en cultura –en cultura participativa, no en pessebres elitistes i endogàmics– no és una despesa sumptuària –i per tant, prescindible– sinó una inversió a mig i llarg termini. ¿I com es reformula, aquesta política museística? La presidenta de l'ICOM en va donar pistes: «S'ha d'analitzar què s'ha fet fins ara, i com s'ha fet: el que ha donat resultat i el que no». Però sobretot –va insistir– «cal ser conscients que qualsevol iniciativa ha d'anar acompanyada de la corresponent dotació de recursos». La qüestió és urgent. Com és urgent donar resposta a preguntes que porten un decenni llarg covant-se: ¿quina rendibilitat i quina sostenibilitat té un equipament com el Museu Postal, que el 2010 va rebre 2.226 visitants, a un promig de sis entrades diàries? ¿I Casa Rull, que es mor de pena i d'avorriment un decenni després de la seva inauguració?

Per a més informació consulti l'edició en paper.