Josep Dallerès, deslliurat ja del bicorni i el gambeto, passeja pel camí del llac d'Engolasters Foto: TONY LARA

Josep Dallerès és l'única persona que ha estat conseller general de manera ininterrompuda des de les primeres eleccions posteriors a la Constitució fins avui. Primer amb les sigles de l'AND i després amb les del PS, el seu nom encarna les cinc primeres legislatures del període constitucional: en la primera i en la cinquena –les dues més turbulentes– ha estat el síndic. Ara diu que es retira de la primera línia política. En aquesta entrevista analitza la situació actual després de la debacle del PS a les eleccions del 3 d'abril i d'haver passat el testimoni com a síndic a Vicenç Mateu.

–¿Podríem dir que segones parts mai no són bones?

–És que no era una segona part, era una primera part i jo comptava arribar fins al final. Però les coses són com són. En qualsevol cas, personalment m'ha anat molt bé que fos així.

–Si el 2009 hagués sabut que això s'acabaria així ¿hagués dit que sí a anar a les llistes del PS?

–No podia dir que no a anar a les llistes del PS després de 10 anys de militància i de participar a la creació del partit. Això dels dos anys de mandat és curiós, perquè la meva trajectòria política va començar el 1981 amb un mandat de dos anys al Comú d'Encamp. Era un moment en què ningú no es volia presentar perquè tot just havia canviat la llei electoral i només s'anava al Comú per un període de dos anys. Vaig entrar a la política només per dos anys... em van enganyar: han estat 30.

–¿Què l'ha decebut més: la manca d'acord al Consell General o els errors que ha comès el Govern?

–Ambdues coses, perquè van lligades, però és evident que la falta d'acord al Consell ha estat molt decebedora. Això no vol dir que al Consell no s'hi hagi treballat aquests dos anys. S'hi ha treballat i molt: hem passat una quantitat de textos impressionant, el que passa és que la majoria eren textos només vàlids per un any perquè eren crèdits i suplements de crèdit fruit de la manca de pressupost. És molta feina però ha estat molt soroll per a no res.

–¿Qui ha estat més culpable de la manca d'acord: una majoria que no ha sabut buscar suport o una oposició que no ha volgut donar-lo?

–Hi ha culpa de totes les parts i això ja ho vaig dir en algun dels meus discursos. La culpa mai no és d'una sola part, però qui tenia l'obligació de buscar el suport era el Govern, perquè la majoria no és 14, és 15. D'altra banda, també és cert que no s'ha jugat amb el fair play que caldria. Li puc citar un exemple contrari viscut per mi mateix: quan el Govern Forné estava en minoria i nosaltres estàvem a l'altre costat no li vam votar el pressupost, però el vam deixar passar. Crec que aquí hi ha hagut una falta de generositat per part dels grups de l'oposició decebedora. També ha estat decebedor que des de la majoria no s'hagi trobat el suport necessari per tirar endavant.

–¿Llegeix el resultat de les eleccions com un càstig als protagonistes de l'anterior legislatura?

–És evident i no voler-lo llegir així és equivocar-se.

–En clau interna del PS ¿quina lectura s'hauria de fer?

–Aquesta la faré primer al congrés del partit del mes de juny.

–A jutjar per les seves paraules, vostè ha estat dels decebuts amb el Govern de Jaume Bartumeu...

–Jo estic decebut amb el Govern per certes coses i també decebut amb el conjunt de les forces del Consell per d'altres i també estic decebut com a experiència personal. El Govern hi ha una part que ha fet ben feta, que és tot el relatiu a les relacions amb Europa; no seré tan contundent en el meu elogi respecte al dia a dia del Govern.

–¿Diria que el Govern ha fet bé les reformes estructurals i l'ha perdut el tracte amb la societat?

–Si mirem el resultat de les eleccions és evident que alguna cosa no s'ha fet bé en aquest sentit. Si no, el resultat no seria el que ha estat.

–¿Què ha pesat més: la manca d'acord polític o decisions com la dels horaris comercials o la polèmica al voltant dels Petits Cantors?

–Una cosa es suma a l'altra i el resultat també és el resultat d'aquesta suma. Pel que fa al tancament dels comerços els diumenges ja vaig avisar en el seu dia a nivell intern que seria difícil guanyar a la parròquia d'Encamp...

–No li van fer cas, entenc...

–Aparentment, no. Al tema dels Petits Cantors no hi tornaré: 20 anys de feina de la sra Metayer i prop de 400 famílies... això té el pes que té i sentimentalment possiblement en té molt.

–¿Tornaria a fer la crònica d'opinió a Ràdio Valira carregant durament contra el Govern per aquest afer?

–Sí.

–¿La va fer com a síndic, com a conseller d'Encamp o com a ciutadà?

–Com a Josep Dallerès amb tot el que això comportava en el moment que la vaig fer. Com a síndic potser no em tocava, però com a ciutadans tenim l'obligació de dir el que pensem en tot moment.

–Si no hagués passat tot això ¿hagués tornat a ser candidat pel PS?

–No ho sabrem mai, però si les coses s'haguessin fet diferent és possible que hagués repetit com a candidat.

–¿A Andorra pesa massa el factor personal en la política?

–Això passa a les millors famílies.

–Però quan la família és molt gran no es nota tant...

–Per això sempre he dit que Andorra és un laboratori, fins i tot en això. Si mirem aquests últims anys, estem liquidant els partits a un ritme vertiginós, però no som l'únic país del món: Itàlia, que és un país que va a l'avantguarda d'Europa, això ho fa des de fa dies. Tot plegat evidencia que hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar, perquè ja no vivim a la societat del segle XIX i el poder del diner no té els contrapoders que aleshores tenia. Els partits no poden ser aliens a això.

–¿Fins a quin punt el factor personal ha influït en la derrota del PS?

–Si el factor personal compta en un espai gran, encara comptarà més en un espai petit; només cal mirar el que passa a les municipals a Barcelona o a les presidencials franceses. Doncs a Andorra, també.

–¿Quin pes té el factor personal del sr Bartumeu en la derrota del PS?

–Això és inquantificable. En tot cas jo no ho plantejaria d'aquesta manera: el Sr Bartumeu en tot cas era la imatge d'un Govern i representava la feina feta d'un Govern. I en aquesta clau ha votat l'elector. Crec que s'ha de fer aquesta lectura més global.

–El PS ha passat d'un grup de 14 a un grup de sis on pesa molt la figura del Sr Bartumeu...

–Potser això ja es veia en el moment de fer les llistes.

–¿Perdre Encamp és especialment dolorós per a vostè i per al PS?

–Perdre no agrada mai, sigui on sigui.

–Però vostès a Encamp no havien perdut mai, com a AND o com a PS...

–És cert.

–DA s'assembla més a l'AND que al PLA ¿Tot i haver perdut el satisfà aquest resultat?

–[riu] És molt rebuscada aquesta pregunta. El que és evident és que a la llista de DA hi ha moltes persones que eren properes o que integraven l'AND. És un fet. També hi ha gent que aleshores estava a Nova Democràcia, a IDN o al Partit Liberal. És cert que la fórmula s'assembla molt a l'AND, en tant que és més una agrupació de gent que no pas un partit polític...

–¿I això és bo o dolent?

–Ho veurem amb el resultat. Per Andorra espero que vagi bé.

–Mirant el programa de DA ¿podríem dir que les idees del PS, i en part de l'AND, no han estat derrotades?

–Més enllà dels programes, hi ha un tema que està sobre la taula en aquests moments, que és Andorra i Europa. Escoltava al Sr Òscar Ribas no fa gaire dir que s'estava plantejant la possibilitat de demanar la integració a la Unió Europea. Fa una quinzena d'anys, també d'acord amb l'Òscar, ja vaig dir que calia anar per aquesta via. El tema que hi ha damunt la taula és aquest: hi hagi el Govern que hi hagi, sigui del color que sigui i hagi portat el programa que hagi portat.

–Però aquesta situació ja estava plantejada fa 15 anys i m'atreviria a dir 30 anys...

–Sí, però és que el problema s'ha anat agreujant. El fet de no prendre la decisió complica les coses: Fa 15 o 20 anys no hi havia l'Europa dels 27 que hi ha ara i era més fàcil poder negociar certes coses. A més, ha quedat clar que després del Tractat de Lisboa tots els microestats europeus estem quasi obligats a anar per la mateixa via, i fa 15 o 20 anys això no era així. El més preocupant és el que hem anat perdent pel camí. Potser que no perdem més. Més enllà de pensar en quins «privilegis» podem perdre –perquè no ho tinc gens clar que ens en quedin gaires de privilegis– es tracta de veure què podem anar a guanyar. De moment les nostres empreses no poden anar a treballar a fora, per exemple.

–Però aquest discurs ha topat durant anys amb una fèrria oposició al Consell i ara ja no sembla així; per això li preguntava si això el satisfeia...

–Sembla que ha arribat el moment que això es tirarà endavant; però ja ho veurem, perquè tantes m'he pensat que tiraria endavant i al final no ha estat així... espero que sí.

–Pel nou Consell i pel que sabem del nou Govern ¿creu que això serà així?

–Crec que seguiran per la via que va iniciar el PS, perquè no n'hi ha un altra.

–¿En la derrota del PS hi ha influït també la crisi de la socialdemocràcia europea?

–Podria ser, però dubto que s'hagi fet una anàlisi tan profunda. És evident que la socialdemocràcia ha de fer una reflexió, i també l'han de fer altres forces. La societat europea ha viscut tants canvis en els últims anys que no té res a veure amb la societat per a la qual es va dissenyar la socialdemocràcia alemanya de la postguerra. D'entrada hi ha una sèrie de constatacions que es poden fer: d'entrada, una desafecció política creixent, que a Andorra no és tan greu, però que també va en augment. A les últimes cantonals franceses es va desplaçar menys de la meitat de l'electorat...

–Van guanyar els seus... bé, els que de moment són els seus...

–Encara són els meus, tot i que a vegades ja no sé quins són els meus i quins no. Però és igual: el problema de fons és la desmobilització de l'electorat i o fem una reflexió global sobre això o parlar de democràcia cada vegada serà més difícil i passarà com als Estats Units, on vota només un de cada tres electors.

–¿El futur de la socialdemocràcia és un socialisme més clàssic com el de la Sra Aubry o una tercera via com la dels laboristes britànics?

–D'entrada, cada vegada costa més veure diferències entre la dreta i l'esquerra; parlo de l'àmbit europeu i de la política real. Perquè la força real no la tenen els polítics, sinó les empreses o els bancs multinacionals. El poder del diner a nivell global pesa bastant més que el poder polític.

–¿I en l'àmbit andorrà?

–Durant molts anys ha pesat molt i no en el bon sentit de la paraula, perquè no ha permès anar cap a la via per la qual s'havia d'anar. Les multinacionals a Andorra de moment no les tenim, però el pes i la influència dels poders fàctics i del diner és un fet. El que passa és que encara estem dins d'un microcosmos i tard o d'hora ens tocarà sortir, i molt em temo que no estem prou preparats.

–¿Com combatre la desafecció?

–S'està debatent en l'àmbit internacional i sembla que el que dóna bons resultats és anar cap a llistes obertes i circumscripcions més petites. No hi ha receptes infal·libles, però les línies van per aquí.

–¿I en el cas d'Andorra?

–En el cas d'Andorra sóc partidari d'obertures de llistes sense tocar les circumscripcions actuals, perquè això implica una modificació de la Constitució i no en sóc partidari. Es pot anar a un sistema similar al de Luxemburg: amb sistema de partits però amb llistes obertes. D'aquesta manera s'evita fomentar una disciplina de partit consistent només en dir amen a tot el que diu la cúpula.

–¿Això passa massa aquí?

–Depèn de cada partit. Jo constato que el Partit Liberal un dels problemes que va tenir va ser aquest; i en el cas del PS una de les causes de la derrota i dels erros comesos també pot ser aquesta.

–¿No eren tan diferents el PS i el PLA quant al funcionament intern?

–Al capdavall, la mecànica del partit és la mateixa a tot arreu.

–¿Caldria trencar més sovint la disciplina de vot dels grups?

–Jo he format part de dos grups: primer el de l'AND i després el del PS i tant en l'un com en l'altre hi havia disciplina de vot amb dret a discrepància previ avís i prèvia discussió al sí del grup. No trencaré cap secret dient que, tant a un grup com a l'altre, més d'un cop el fet que algú discrepés d'una votació va fer modificar el sentit de vot de tot el grup.

–¿En aquesta última legislatura també?

–Sí, i en l'anterior i en l'anterior...

–¿Quan cas en aquesta legislatura?

–En la proposició de llei dels horaris comercials d'ApC.

–¿Qui va ser el discrepant?

–[riu] M'ho reservo.

–¿Si li pregunto pel seu futur polític?

–El tinc al darrere. No es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, però amb 62 anys...

–¿Que desitjaria per al congrés del PS de finals de la primavera?

–Que la gent sigui sincera al moment d'analitzar i de prendre decisions.

–¿En què hauria de canviar el PS perquè vostè s'hi sentís còmode?

–Que es continués treballant tal i com es va treballar fins fa dos anys. Això vol dir plantejar els temes obertament sobre la taula i discutir-los amb sinceritat.

–Si no és així ¿es planteja deixar el partit?

–El congrés és el 18 de juny, li ho diré el 19.

–¿El Sr Mateu és un digne successor?

–La seva trajectòria l'avala per ser el síndic de tots, tal com va dir al seu discurs. Crec que ho tindrà més fàcil que no ho vaig tenir jo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.