Jordi Garcia, en una compareixença de premsa a l'octubre del 2009 Foto: ORIOL LLAURADÓ

L'esport del nostre país està de dol per la mort d'un home que ha marcat un abans i un després en el món de la canoa i el caiac dins de les nostres fronteres.

Jordi Garcia va morir el divendres als 54 anys d'edat. Va ser l'home que va aconseguir una tasca tan difícil com era la d'impulsar un esport minoritari per posar-lo en primera plana al nostre país de la mà de la seva dona, Esther Riberaygua. Ell, com a president del Club Andorrà i ella com a màxima dirigent de la Federació en la qual havia succeït al seu marit. Tots dos formaven un tàndem fantàstic que s'ha desfet amb aquesta desgràcia, sí, però que garanteix el futur de la canoa i el caiac en els pròxims anys.

Són moments més que durs per tothom i sobretot per a la seva família, és cert, però també han de servir per recordar amb orgull i satisfacció la trajectòria d'un home que ha fet molt pel nostre país mitjançant armes tan petita i tan poc mediàtica com la canoa i el caiac, que ha deixat empremta per la seva talla humana i per la feina feta als despatxos –per amor a l'art, cal recordar-ho– i que com a gran gesta ha aconseguit que Andorra llueixi a nivell olímpic amb la seva filla Montse, que va ser a Pequín 2008 i que va arribar a fer una tretzena posició en una Copa del Món. Paraules majors.

Ell va encomanar la passió pel món de la canoa i caiac tant a la Montse com a l'Emma, la germana gran de les tres filles. Va revitalitzar una federació que estava en decadència, amb falta d'esportistes. Ara ha deixat el llegat amb una salut òptima: amb una petita escola per a principiants que asseguren el futur pròxim d'aquest esport al nostre país, amb dues filles que competeixen amb la tricolor en el panorama internacional en estil lliure i rodeo i amb una relació més que magnífica amb el Parc del Segre que està permetent a l'Emma i la Montse entrenar-se en un dels millors clubs del món a cost zero com a solució a la retallada de la subvenció –l'única– que ingressava del Govern. Una demostració que sense diners també es pot arribar lluny.

Garcia sempre tenia idees per fer progressar el seu esport. I la que més el capficava era crear un rull al riu Valira per fer competicions, potenciar l'escola instaurada al Club Andorrà i com un atractiu turístic més. Havia emprenyat al secretari d'Esports de l'Estat Manel Blasi i també al seu antecessor Víctor Filloy per tirar endavant aquest projecte a Escaldes-Engordany que no ha fructificat pels diners que suposava l'inversió.

La mort no es pot esquivar i serveix perquè els que continuem en aquest món ens adonem de què aportaven les persones que ens deixen. Jordi Garcia mereix un homenatge que, per petit que sigui, jo volia dedicar a través d'aquestes línies. Ell sempre formarà part de la història de l'esport andorrà. Des del Periòdic d'Andorra i en especial des de la redacció d'esports que formem el meu company Rafa Mora i un servidor, el nostre més sincer condol a la família i molta, molta força.

Per a més informació consulti l'edició en paper.