L'escriptor asturià Eduardo Alonso Foto: EL PERIÒDIC

De les aules literàries han sortit supervendes com ara Mary Higgins Clark, que no se n'amaga sinó que ho exhibeix amb legítim orgull. Al món anglosaxó i Llatinoamèrica són el pa de cada dia. A la península hi van arribar a principis dels 90. Primer tímidament, i ara sembla que amb més força. El novel·lista i assagista asturià Eduardo Alonso (1944) imparteix entre demà i dimarts el primer taller de creació literària que té lloc al país. Sap del que parla: entre la vintena llarga de títols que ha publicat, convé destacar El insomnio de una noche de verano, novel·la històrica amb què el 1986 bes va endur el prestigiós premi Azorín. Encara queden places per cobrir. Organitza l'ambaixada espanyola. La inscripció, per cert, és gratuïta.

–¿Què ensenya, exactament, un taller de creació literària?

–A tothom li agrada relatar coses: el que pensa, el que sent, el que li passa a ell o als que té al voltant. El que faig és desplegar uns instruments, unes tècniques que ens permeten expressar-nos millor i, si pot ser, de forma literària, és a dir, bella. Com en un taller de cuina: tothom sap fer intuïtivament una truita. Més o menys, és clar. Però si t'ho ensenyen, és molt probable que et surti més saborosa.

–Qui assisteixi al taller, ¿en sortirà amb un conte o una novel·la sota el braç?

–Escriure d'una manera ordenada, intel·ligible i atractiva no interessa només l'escriptor professional. Dit això, afegiré que un no s'asseu a la taula a escriure una novel·la a partir del no-res...

–Home, doncs jo diria que precisament a escriure, sembla que tothom s'hi atreveixi. I més, amb Internet.

–El que passa és que els ingredients d'un relat són les paraules. I de paraules, tothom en té. I, com ja he dit, a tots ens agrada explicar el que ens passa. En aquest sentit, tots som escriptors... Com a mínim, contistes. De fet, no cal ni saber escriure, en certa manera, per ser escriptor: hi ha analfabets que saben relatar successos captant de forma extraordinària l'atenció de l'oient. La conclusió és que tothom explica coses, però no tothom les sap explicar igual de bé. Per això convé estudiar els que sí que en saben i aprendre'n els trucs, les manies i les dèries.

–Els tallers de creació desperten encara certs recels entre els autors literaris. ¿Justificats?

–Explicar una història ens dóna plaer. Però els plaers, sense coneixement, acostumen a resultar un pèls rudimentaris. El coneixement, la tècnica, incrementa exponencialment la sensació de plaer. Això ho sabem tots. I són aquestes tècniques –com construir un personatge, com elaborar un diàleg, com compondre una descripció– les que intento transmetre.

–Però, ¿i la inspiració? ¿I el talent?

–L'escriptura encara està sotmesa en aquesta idea romàntica que el creador és un geni solitari i, encara millor, autodidacta, amb uns dots innats i que escriu a cop d'inspiració. Potser sí. Sempre dic que la inspiració és molt fàcil trobar-la: normalment, a les escombraries, amb tots els folis que l'escriptor ha llençat. Però escriure també té molt d'ofici. I és aquest ofici el que es pot polir, perfeccionar amb tècniques i habilitats que t'ensenyen els professionals.

–No m'imagino Pla, per exemple, assistint a un taller literari. Més aviat ho despatxaria com una collonada...

–Doncs jo crec que si Pla tingués 20 anys i visqués avui, és probable que s'acostés a una escola de lletres.

–I vostè, ¿què en va trepitjar alguna, abans de posar-se a escriure?

–No n'hi havia. Tota la meva generació es va iniciar en l'escriptura a través de la lectura. I aquesta és encara, em sembla a mi, la millor escola possible. Llegir molt i voraçment. I un dia, si tens vocació i paciència, t'entra el cuquet d'imitar un autor que admires. La primera escola és llegir; la segona, emular.

–Copiar, vaja.

–És que no és dolent. Sobretot, al començament. Pensem en un xaval que vol ser pintor: pot passar-se anys fent gargots, i al final potser se'n surt. Però si té un mestre que li ensenya els principis del dibuix, de la perspectiva, d'anatomia... avançarà molt més ràpidament i amb molta més seguretat. I tot això s'aprèn copiant.

–Gloria Fuertes deia que tothom pot escriure versos i no ser poeta, però que només el poeta pot no escriure'n, i ser-ho. Amb la ficció, ¿passa el mateix? ¿Tothom que escriu, és escriptor? ?¿O no?

–Tothom pot relatar, escriure històries. Una altra cosa és que siguin bones, que enganxin el lector. José Agustín Goytisolo acostumava a dir que era capaç d'escriure un sonet perfecte en cinc minuts. Un sonet perfecte... que no equivalia en absolut a un bon poema. Ell mateix ho deia. Perquè no tot és qüestió de tècnica. Passa el mateix amb els edificis: tots compleixen aparentment la seva funció, perquè es mantenen dempeus i no es cauen; però n'hi ha d'horrorosos.

–Em temo que al taller aprendrem tècniques, però que el talent l'haurem de portar de casa...

–Efectivament. Però fins i tot el talent necessita ser format. D'un talent en brut en sortirà ben poca cosa.

–Un consell per superar el pànic a la pàgfina en blanc.

–Llegir. Llegir molt.

–Borges s'enorgullia més del que havia llegit que no del que havia arribat a escriure.

–Així és. També s'ha de dir que la voracitat lectora disminueix amb els anys. Com les altres passions, d'altra banda. Però en fi, crec que el món seria molt més perillós, molt menys habitable, sense lectors. Sense ficció, la realitat pelada és un lloc caòtic i en ocasions inhòspit. Però perquè hi hagi lectors, primer hi ha d'haver escriptors.

–Però tinc la pantalla en blanc. No sé per on començar. ¿Què faig?

–El millor és començar escrivint d'un mateix, del món més conegut, per sonar versemblant.

–¿Començo a raig? ¿O primer escric un guió i una bíblia amb els personatges?

–Hi ha escriptors que vomiten de cop 800 pàgines i després van retallant d'aquí i d'allà fins que els queda una novel·leta de 150 o 200 pàgines. D'altres no passen de pàgina fins que la consideren rodona, perfecta. D'altra banda,els guionistes de cine tenen una màxima: «No comencis mai una hist`poria si no en saps el final». Amb tot això vull dir que no hi ha una sola recepta.

–Per acabar: ¿m'ensenyarà el taller a tenir imaginació? ¿O a dissimular amb ofici la falta d'imaginació?

–La imaginació és un ingredient més. No pas l'únic. I es pot estimular i treballar. Pensi de nou en una recepta de cuina: pot limitar-se a fer exactament la que li proposa Arguiñano, o prendre-la com a punt de partida: afegir per aquñí, treure per allà. El seu toc personal. Això també és imaginació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.