Aquells que volem pertà- nyer a la mitjana intel.lectual del país, no ho estem passant gaire bé. Primer perquè tots ens mirem amb inquietud, com si fóssim nosaltres el culpable de tot el que passa i només hem dit i anunciat el que està passant --fruit de les accions i reaccions de l'economia i la política--, alhora que s'intenta (cada vegada amb menys fortuna) formar un criteri respecte a les coses més petites, que cada vegada es fan més grosses.

Sempre he pensat que a grans mals, grans remeis. Comprovo que no és així. No es pot estar a favor i en contra d'una mateixa cosa i això, precisament, és el que et demanen i, per tant, la seva decisió és el que més angoixa. Es demana que tractem els problemes familiarment, quan no tenim cap mena de referència en aquest tipus de família desconeguda, creada per uns quants per al seu propi benefici i en contra de l'estat dels humans.

La injustícia no solament de la bombolla immobiliària, sinó també sobretot de la bombolla econòmica, ens ha portat a un límit en el qual si en el Maig del 68 el crit era Demana l'impossible, ara queda radicalment canviat per Tot esta permès. Amb aquesta perspectiva veig caure el mur de la socialdemocràcia, per a mi tan important com ho podia ser el de Berlín.

Perquè la política és quelcom més que repartir, si és que es vol fer i realment es fa. La socialdemocràcia és buscar una societat més justa per a tots. És el que no es compleix. Només cal mirar el que vam tenir i allò que ens queda. És cert que vam allargar més el braç que la màniga, però van ser tots i el resultat final és que els uns ja no tenen res i els altres continuen guardant i demanant més esforç i solidaritat.

Es juga amb l'ambigüitat calculada i queda demostrat que es pot ser independent en política, però en economia sempre guanya el fet de ser conservador, per conservar allò que té alguna cosa per conservar. És el cant de la gallina de corral que no passa mai de l'escataineig.

Sempre he dubtat dels grans organismes econòmics internacionals amb politja directa amb el gran capital i comprovo ara que qui ens va ficar en la crisi vol que siguem els altres els que els traiem les castanyes del foc. Sempre passa. Els uns sempre guanyen i els altres sempre tenen les de perdre. Penso això mentre les llàgrimes es perden enmig de la pluja.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.