PUBLICITAT

«Reinterpretar» la tradició

  • El nou aire que Mateu i Bonell volen donar a la Sindicatura va començar a reflectir-se ahir en la manera de dur el bicorni i el gambeto
  • El nou síndic va començar el discurs esmenant les màximes del 'Manual Digest'
IAGO ANDREU
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Barcia, Baró i Bartumeu durant la sessió constitutiva del Consell General, a la Casa de la Vall, ahir. Foto: ÀLEX LARA

A l'entrada de la sala dels passos hi havia ahir un plànol de l'hemicicle indicant a cada conseller el lloc on havia de seure. En alguns casaments ho fan així. I sempre hi ha sorpreses. El dia de la constitució del Consell, també; perquè l'alfabet fa estranys companys d'escó. Així els passa tot sovint a Ladislau Baró i Jaume Bartumeu, condemnats per l'abecedari a seure colze amb colze el primer dia de totes les legislatures. Així va ser el 1994, el 1997, el 2009 i ahir. Com si el destí els condemnés a retrobar-se de tant en tant i a escoltar plegats el discurs del síndic de torn en pro del consens i clamant contra les disputes estèrils. El seu antagonisme de saló, d'espasí acabat en bola de plom i de punyets versallescos és tot un clàssic de l'escenari polític.

Gairebé tan antiga com l'antagonisme Bartumeu-Baró és la tradicional vestimenta dels consellers i els síndics. Va fer bé el nou síndic, Vicenç Mateu, de recordar que la tradició no és per què sí; ¿no hi ha una màxima de Manual Digest que diu que les antigalles s'han de conservar tant com es pugui perquè tenen sempre sentit encara que no siguem capaços d'entendre'l? Bartumeu i Baró fan cara de no recordar per què són antagònics; ho són per tradició. En el cas dels tricornis, els bicornis, els gambetos... l'objectiu era igualar pobres i rics, va recordar Mateu. Suposo que també hi ha la voluntat de reflectir un cert grau d'imparcialitat i neutralitat, tan necessàries quan s'ha de defensar l'interès general. Amb les perruques i les túniques dels jutges anglesos passa el mateix... i amb els uniformes a les escoles, però això ja no fa progre dir-ho.

Això que la vestimenta dels consellers iguala no és del tot cert. Anul·la les diferències de classe, però manté –fins i tot, accentua, m'atreviria a dir– les diferències entre els guapos i els que no ho són tant. La vestimenta tradicional queda bé als alts i prims i castiga els baixets i rabassuts. S'ha de saber portar. No és que Josep Dallerès i Esteve López no en sabessin, és que tenien un aire potser massa tradicional: el síndic Dallerès semblava haver nascut amb el bicorni posat i el subsíndic López tenia un je ne sais quoi de novel·la gòtica amb aquella roba. Vincenç Mateu i Mònica Bonell, en canvi, han sabut donar un altre aire a la vestimenta: El síndic semblava ahir un professor d'Oxford, d'aquells que passen per sota el pont dels sospirs de Hertford College muntats en una bicicleta vintage. La imatge de la subsíndica era un xic més sofisticada: com si de la Casa de la Vall hagués de marxar cap a una festa d'aquelles que els londinencs feien a Vauxhall Gardens a principis del segle XIX, en pavellons orientalitzants plens de paons amb la cua desplegada i de faquirs vinguts de l'Índia.

Tants caps, tants barrets

Diuen que Mateu i Bonell volen donar un nou aire a la sindicatura. Ahir es van convertir en els primers síndics de la història que duien bicornis diferents: el d'ell era una mica més airós, més similar al que duia el duc de Wellington a la batalla de Waterloo. La raó? Que per a Dallerès i López el sastre va confeccionar un disseny diferent, tal vegada per il·lustrar el parèntesi que els dos anys de Govern socialdemòcrata suposen –per ara– en la història d'Andorra. Però com que a Demòcrates per Andorra tot suma i tot es reaprofita, Mateu va dur ahir el bicorni de López –¿serà que els militants d'IDN tenien tots la mateixa capacitat cranial?– i a Bonell li va tocar el bicorni fet per a Berna Gaspà el 2005. I aquí es va fer evident que a Ordino tenen el cap més gros que a Canillo.

Renovació

Potser és la vestimenta, però el dia que comença una nova legislatura sempre es parla d'adequar i actualitzar les tradicions. Actualitzar la tradició, heus ací un bell oxímoron. La tradició no s'actualitza, com a molt es canvia amb subtilitat i elegància, però es canvia –i per tant, es destrueix– al cap i a la fi. Com Mateu, que ahir va començar el seu discurs esmenant Fiter i Rossell, dient que això de mantenir els camins bruts i pedregosos per preservar les Valls ja no toca, que ara cal obrir els camins de la seguretat jurídica. Si Bartumeu no estés tan aclaparat per la derrota i pogués transcendir-se a si mateix hauria d'estar content de veure fins a quin punt les idees que ell professa no han estat derrotades.

Després de la sessió, Maria Reig explicava a la sala dels passos perduts que fa 20 anys, abans d'aprovar-se la Constitució, els consellers juraven pels usos i costums sobre el Manual Digest. Ara juren per la Constitució i troben defectes al llibre-oracle de la saviesa. Tradició actualitzada, doncs. Mateu va ser encara més fi: va parlar de «reinterpretar», un verb que pot ser sinònim d'actualitzar, de modernitzar; però també de tornar a interpretar... amb les mateixes inflexions de veu, fins i tot.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT