• Llovera, únic autor local entre els més venuts de la Diada més atípica dels última anys; la climatologia desllueix la fira de la capital, però omple les llibreries dels centres comercials

Parada de la Puça al Centre de Congressos cap al migdia d'ahir, en el moment de màxima afluència de públic Foto: ÀLEX LARA

El Sant Jordi més enverinat i atípic dels últims anys –ja saben: queia en Dissabte Sant i es preveia una deserció total de compradors nacionals– es va saldar finalment amb un balanç ambigu: fluixet, sí, però potser no tant com s'esperava. De fet, cal parlar de dos balanços clarament diferenciats: d'una banda, el de la tradicional fira de la plaça del Poble, a la capital, que la pluja va obligar a traslladar a corre-cuita al Centre de Congressos. Aquí es va complir el pronòstic i l'afluència de vianants –i les consegüents vendes– va ser més aviat escassa, sense punt de comparació amb l'animació d'altres anys, com admetien sense manies tant Anna Riberaygua, de la lliberia La Puça, com Àngels Xandri, d'Editorial Andorra, i Jordi Rossell, de l'antiquari Antic Rossell.

Tota una altra història expliquen els llibreters dels centres comercials: tant Llibres Idees, a Illa Carlemany, com la llibreria de Pyrénées, van veure com l'allau de turistes –turistes que compren, s'entén, i no els que només miren– compensava contra tot pronòstic la defecció de la clientela nacional, que acostuma a proporcionat el gros de les vendes del Dia del Llibre però que aquest any –i segons la teoria acceptada– ha fallat per culpa de les vacances de Setmana Santa. Així, Pamela Méndez, gerent d'Ara Llibres, augurava a falta de l'últim recompte de caixa unes vendes lleugerament superiors a les de l'any passat. És clar que va ser l'excepció. I de llarg. Sense deixar de veure el vas mig ple, Antonio Molina, de Pyrénées, vaticinava un descens de la facturació d'entre el 10 i el 15% respecte al 2010. Un resultat considerablement millor del que s'esperava, diu, i que cal atribuir principalment al client forà: «Però hem de ser realistes: el client de Sant Jordi és el de casa. El turista ha ajudat a maquillar els números, però no ha acaba d'omplir el buit que ha deixat el nacional».

El panorama era molt més negre a la plaça del Poble, fins on va ser rar que els turistes s'aventuressin. Val a dir que de les cinc llibreries comercials que hi van obrir parada a primera hora del matí, quan encara semblava que la pluja no esguerraria la Diada, només la Puça va assumir el risc de traslladar-se al Centre de Congressos quan es va veure que l'aigua era un enemic imbatible; les altres quatre –Pyrénées, Gramma, Caballé i Antic Rossell– van resistir a la plaça però a primera hora de la tarda es van donar per vençudes i van aixecar la paradeta. El resultat va ser una fira dividida –quatre parades mal comptades a dalt, i unes poques més, sobretot de roses, al Centre de Congressos– i d'aspecte tirant a desolador quan va haver passat el primer (i únic) boom, cap al migdia, coincidint amb la lectura pública de poemes de Bartra, Colom, Fenoll i Gibert, que tampoc no va tenir lloc a la glorieta de la plaça sinó al Centre de Congressos. Encara hi va haver una tercera manera d'afrontar Sant Jordi: el de La Llibreria, que aquest any no va obrir parada a la capital i tampoc no jugava amb l'avantatge dels centres comercials, un imant de clients –ja se sap– en dies de pluja. Per al gerent de La Llibreria, Lluís Canal, la d'ahir va ser una jornada «tranquil·la, no tan dolenta com ens esperàvem, és veritat, però només comparable a la del 2000, quan Sant Jordi també va coincidir amb Setmana Santa». De fet, tant per Canal com per Riberaygua i Xandri, la puntilla la va donar ahir l'aigua: «Sense la pluja encara haguéssim fet la viu-viu. Però ens hem hagut d'amagar al Centre de Congressos. I sort que el tenim, ep. Però costa que la gent hi baixi».

De fora vingueres / Fins aquí, el balanç estrictament comercial de Sant Jordi. Literàriament, les coses van anar d'una manera molt més previsible i normal –si es pot dir així– que l'any passat, quan dos outsiders del panorama literari com Joan Janer (El misteri de la pluja de foc) i Sergi Mas (Cassigalls) van donar la campanada i es van enfilar a dalt de tot de les llistes dels més venuts. Aquest any, el podi nacional repeteix –amb escassíssimes variacions– el registrat a Catalunya: en primer lloc, Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine, el blockbuster de la temporada que firma Albert Espinosa, a qui no li ha vingut gens malament la promoció gratis que li ha proporcionat la sèrie Polseres vermelles, de la qual és guionista. Li segueix –atenció–Albert Llovera, que continua arrasant amb el seu No Limits, constitueix l'únic autor nacional que ensenya la poteta entre els més venuts, i supera fins i tot Indigneu-vos, el pamflet antisistema –però dintre d'un ordre– d'Stéphane Hessel, situat en tercera posició. Cas a part és el de Córrer o morir, l'autobiografia de l'ultrafondista cerdà Kilian Jornet, que es va esgotar fa setmanes i que no ha pogut competir aquest Sant Jordi. Si no hagués sigut per la falta de previsió i de reflexos de l'editorial (Ara Llibres), Jornet hauria guanyat també aquesta carrera, en opinió dels llibreters.

En aquesta lliga d'honor hi juguen també –i pel que fa a l'apartat de ficció– La mar de foc, de Chufo Llorens; L'arqueòleg, de Martí Gironell; El ángel perdido, de Javier Sierra; Cobra, de Frederick Forsyth; 1Q84, d'Haruki Murakami; Amor i guerra, el Ramon Llull de Núria Amat; La ciutat vertical, el Carlemany de Bea cabezas, i Los enamoramientos, de Javier Marís –elecció, per cert, de la ministra de Cultura, Susanna Vela. La no ficció és –Hessel i Llovera de banda– cosa de dos: El método Dukan, la dieta miraculosa de –glups– Pierre Dukan que ha ressuscitat les últimes setmanes fins a convertir-se en un dels èxits de la temporada, i Excuses per no pensar, l'última entrega de la factoria Punset. Una llista que repeteix fil per randa la catalana, amb molt lleugeres variacions i on només s'hi troba a faltar L'home de la maleta, que a Catalunya s'ha situat immediatament per sota del fenomen Espinosa.

Pel que fa als autors locals, punxada general, amb la sonada excepció –tornem-hi– del No Limits de Llovera. Només Iñaki Rubio, amb Trencadís, i a una certa distància, els Haikus d'Arinsal, de Bartra –tots dos publicats per Editorial Andorra– han donat aquest any una mica de guerra. Villaró (La primera pràctica), Manel Gibert (Blaus a la deriva), com les Legendes d'Andorra de Valls i Carol, han fet la viu-viu, i a última hora ha punxat Bombers d'Andorra. «Els ha faltat promoció. Se n'ha parlat poquíssim. I la feina de l'editori no s'acaba quan el llibre surt de la impremta», diu un llibreter amb tota la raó del món.

Per a més informació consulti l'edició en paper.