• Rubio i Gibert polemitzen sobre la competència deslleial dels autors mediàtics a l'Esmorzar de Sant Jordi

Són de paper, com els llibres; fan olor de tinta, com els llibres; i es venen a les llibreries, com els llibres. De fet, tenen tots els atributs d'un llibre. Semblen llibres, sí, però, ¿ho són, realment? Dit d'una altra manera: ¿pertanyen per dret propi els Buenafuentes, Solers i Punsets de torn a l'honorable categoria de Literatura, amb majúscula, o se'ls ha de desterrar a la secció de subproductes més o menys culturals amb data de caducitat incorporada? Aquesta és la recurrent, bizantina i també apassionant discussió a compte dels llibres mediàtics –i perdonin les paraulotes– en què es van embarcar el poeta Manel Gibert i el novel·lista Iñaki Rubio a l'Esmorzar de Sant Jordi, experiència fins ara inèdita impulsada per la Comissió Nacional per a la Unesco que va tenir lloc al Park Hotel. La pregunta es podria reformular així: ¿exerceixen els autors mediàtics una competència deslleial perquè disposen d'un aparell de màrketing al darrere que els converteix en enemics voraços i aparentment imbatibles? «Juguen amb avantatge», diu Gibert. «S'apunten al Dia del Llibre però en realitat tenen ben poc a veure amb la literatura». ¿Ressentiment, potser? «Qui compra l'últim llibre de Buenafuente –que, per cert, considero un autor ben digne– dificilment adquirirà Blaus a la deriva. Però està clar que el pastís és un, i que aquesta gent se'n cruspeix una part importantíssima». Menys beligerant, Rubio es va felicitar de no haver de compartir firmes amb un autor mediàtic –«Seria frustrant comparar les cues»– abans de llançar-se en l'Epístola amb què va estrenar ahir l'Esmorzar de Sant Jordi en una apassionada defensa de la literatura –inclosos Zipi y Zape, Mortadelo i Astérix, ep– que, va dir, «no pot competir en igualtat de condicions amb l'allau audiovisual perquè exigeix un esforç. Però els esforços que hi invertim són precisament la mesura de les satisfaccions que ens dóna». Perquè la literatura, com sap Rubio, com sabia Gabriel Ferrater i com sap qualsevol lector, és una pàtria. L'única possible d'un home decent. A banda de la infància, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.