• L'escultor castellà Ángel Camino exposa la Riberaygua ?El viatge interior', una sèrie en pedra i ferro forjat d'ambició metafísica

Camino, amb La clau del teu cor, desert gold i ferro forjat (2009). Foto: TONY LARA

Passin. Passin i toquin. Sense vergonya. Ho diu, ho demana, gairebé ho suplica l'escultor Ángel Camino (Valladolid, 1953), un clàssic de la Riberaygua, que aquest vespre inaugura a la galeria de la capital El viatge interior. Atenció: res d'acer, alumini i granit, els materials pels quals el coneixíem fins ara. Camino torna amb una col·lecció de peces en ferro forjat i –ehem– desert gold, exactament gres procedent del desert de Thar, al nord de l'Índia. Un material que –diu–ja existia a l'era dels dinosaures, posem que 65 milions d'anys enrere, i que li permet posar a volar la imaginació: «Les pedres són elements vius. A la seva manera, però vius. Imaginem la vida d'aquestes pedres, tot el que han passat fins arribar a les nostres mans». Camino ho fa: hi cisella les retícules, les matrius, aquesta mena de xarxes que constitueixen la seva última dèria conceptual. De vegades li surten a més lemes ben curiosos, missatges vinguts dels confins més remots de l'existència: Ubi est Deus, per exenmple. D'altres ho combina amb xifres, com a ¿On és la veritat? Són les seves peces més metafísiques. Altres peces són de ferro forjat, aquesta mena de gàbies, variacions del tema de la matriu, que evoquen vagament els atrapasomnis del nostre Campamà. I n'hi ha que combinen pedra i ferro: A través de tu, La clau del teu cor. La petja d'Oteiza és aquí més evident que mai. Tot té un sentit, és clar. Res no és deixat a l'atzar, diu. Però Camino no imposa, sinó que proposa. Títols més o menys suggerents, més o menys pretenciosos. I els materials. A partir d'aquí, la interpretació final de l'obra és cosa de l'espectador, des de la molt saludable convicció que al final, diu, «tot es redueix a un dilema molt senzill: ¿T'agrada o no t'agrada? ¿Ho sents o no ho sents?»

Però toquin, toquin. Ell ho practica. Amb mala fortuna, de vegades, com quan els guàrdies de seguretat el van expulsar del MoMA de Nova York precisament per tocar, tocar. A la Riberaygua no hi ha guàrdies –només el somriure tutelar de Carme Tinturé– i deixen tocar. De veritat. I una curiositat final: l'escultura en ferro i pedra basada en els haikus de Manel Gibert. Formarà part del pròxim projecte de Camino, un homenatge als poetes sota el lema Comida. Per cert, Gibert hi compartirà plaça amb Holderlin. «Abans que ho sapiguéssim, ja ens pertanyíem l'un a l'altre». Quasi res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.