• El Museu del Tabac i Lunwerg publiquen ?Fumar en l'art', fascinant periple per la història de la pintura a través dels quadres de fumadors H Alejandro Arís hi ha recopilat i comentat una vuitantena d'obres d'entre els segles XVII i XXI

En el cos de l'article veiem "Els fumadors", d'Adriaen Brower. I a la galeria i per aquest ordre està l'obra "La lectora" de Federico Faruffini, "Ecce Homo" de Gerorg Grosz, "Jo i els meus pericos" de Frida Kahlo, "Cristina" d'Òscar Tusquets i "Autoretrat" de Vincent Van Gogh. Foto: EL PERIÒDIC

Avui només s'hi atreveixen cràpules vocacionals com Joaquín Sabina, dives més aviat tronades com Sara Montiel, i els actors de la versió espanyola de Hair, capaços –respectivament– de fumar-se una cigarreta, un havà i fins i tot un porro en públic i quedar-se tan amples. Ningú no fuma ja a les pel·lícules –tret del dolent de torn, i encara– i molt menys a la pintura contemporània, des que la croada contra el tabaquisme s'ha convertit en un dels pilars indiscutits i indiscutibles de la correcció política. Però hi va haver un temps en què el tema del fumador –i a partir de mitjans del XIX, la fumadora– es va convertir en un subgènere de la pintura occidental. O quasi. Un temps que arrenca amb la pintura holandesa del segle XVII i que acaba pràcticament ahir. Amb l'oli Cristina, que es pot veure aquí baix i que va pintar el català Òscar Tusquets el 2008. Quatre segles llargs per on desfilen (quasi) totes les patums de l'art modern i contemporani, des de Goya fins a Picasso, passant per Van Gogh, Manet, Courbet, Gauguin, Cézanne i Rousseau; Munch, Grosz, Rockwell, Kahlo, Hopper, Bacon i Botero; Fortuny, Casas, Sorolla, Mir i Dalí.

Tots ells van pintar fumadors –en pipa, havà o cigarreta; sols o en grup– i tots ells figuren a la nòmina de pintors de fum i nicotina que Alejandro Arís (Barcelona, 1943) ha aplegat a Fumar en l'art, aventura editorial a quatre mans entre el Museu del Tabac i el segell Lunwerg Editores que ahir es va presentar a l'antiga fàbrica Reig de Sant Julià, probablement el lloc més adequat per una iniciativa d'aquestes característiques. Atenció a l'autor, aquest Arís que a més de crític d'art –Medicina en la pintura– i novel·lista –Los cuadros del anatomista i Matarratas–, és també un reconegut cirurgià cardiovascular amb plaça —fins a la jubilació– a l'hospital de Sant Pau de Barcelona. Cap contradicció entre les seves dues vocacions, l'artística i la mèdica. Primer de tot, diu, perquè Fumar en l'art «no és de cap de les maneres una apologia del tabac». Com no constitueix una apologia de la violació –afegeix astutament– El rapte de les sabines, de Castello, ni una apologia de l'obesitat les rotundes dones de Botero. En segon lloc, i sobretot, «perquè fumar és indiscutiblement perjudicial per a la salut». De fet, insisteix, «després de 35 anys com a cirurgià cardiovascular, he vist prou artèries coronàries obturades en fumadors bronquítics com per ignorar el mal que causa el tabac».

Les dones i el ‘polvo'

Dit això –peatge indispensable abans d'endinsar-se en el camp de mines d'aquesta peculiar variant del tabaquisme passiu que és Fumar en l'art– Arís també constata una realitat inqüestionable: que el tabac ha format part dels interessos temàtics dels artistes occidentals des de fa quatre segles. Molts d'aquests pintors fins i tot es van autoretratar amb la pipa i el cigarret als llavis. Val a dir que el primer boom pictòric de l'art de fumar va tenir lloc al segle XVII holandès: Craesbeeck, Brouwer i Steen, per exemple, i els seus interiors tavernaris on la pipa és encara omnipresent. Aventura Arís que la pionera dèria tabaquista dels pintors holandesos respon a la creença que el tabac protegia el fumador contra els efluvis de la pesta. El cert és que, passada aquesta bafarada inicial, caldrà esperar quasi un segle per a la reaparició del tabac en la pintura europea: el mèrit és de Goya, que el 1778 pinta L'estel: el majo ajagut hi fuma ja un cigarret –les classes populars arreplegaven les burilles d'havans, en picaven el tabac i l'embolicaven en paper: així van néixer els primers cigarrets. Serà, però, amb les avantguardes –¿qui no fumava a Montmartre?– quan el tabac conquerirà definitivament l'art occidental. L'apoteosi arribarà poc després, amb l'expressionisme alemany d'entreguerres.

Fumar en l'art és, en fi, una inesgotable mina d'anècdotes: com ara el primer quadre on apareix una dona fumant. Caldrà esperar al 1864, quan l'italià Federico Faruffini pinta La lectora. A partir d'aquí, però, elles ja no deixaran el vici, com prova el capítol dedicat precisament a les Dones fumadores. N'hi ha també de consagrats als retrats i autoretrats, als fumadors en pipa i als que ho fan en companyia. Però un es decanta comprensiblement per Fumar és un plaer sensual i la profusió d'odalisques i cigarreres lúbriques que va inspirar la Carmen de Merimée. Detenir-se en les estupendes il·lustracions del llibre és obligatori, és clar. Però no es perdin la lletra petita, perquè l'autor exhibeix un gust portentós pel detall pintoresc amb informacions com ara –ehem– l'origen de l'expressió echar un polvo: en ple Barroc, quan el tabac s'inhalava en forma e rapè, els aristòcrates es retiraven amb l'excusa d'aspirar una mica de pols de tabac, i aprofitaven l'ocasió per una ràpida enllitada amb l'amant de torn. Això, i molt més, a Fumar en l'art. Per cert, Arís fuma. Ocasionalment, però fuma. Gitanes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.