• Carme Massana reapareix a Art al Set i reivindica un lloc propi al marge de tendències

Massana, a la galeria Art al Set, que des d'avui i fins al 30 de maig exposa la sèrie Simfonia del color Foto: TONY LARA

Quatre temporades sense notícies (artístiques) de Carme Massana, i reapareix ara i per partida doble: a la sala Fonsdart d'Olot i –una mica més a prop– a Art al Set. Donem doncs la benvinguda a la penúltima fauvista del panorama nacional. Una au rara i lliure que compareix a la galeria escaldenca amb Simfonia de cel color, una trentena d'olis —marines, vistes urbanes i, sobretot, paisatges– que constitueixen un resum dels temes que li han reportat a Massana una habitació pròpia –amb el permís de la Woolf– a la pintura nacional. Hi ha vistes del Serrat, d'Ordino, Grau Roig, la Cortinada i la vall central, del Parc Central, novament del Serrat i –atenció–també de Còrsega i Marràqueix. És la Massana de sempre: ella es reivindica hereva del fauvisme, de l'expressionisme i de l'impressionisme. Quasi res. Figurativa per imperatiu categòric, però conscient que neda –i probablement, nedarà sempre– entre dues aigües: «Als que els agrada la figuració els semblo massa abstracta; i als abstractes, massa figurativa. ¿Què sóc? Suposo que no puc negar la meva filiació figurativa. Pinto in situ. Rarament a partit de fotografies. Però si prenem una de les meves vistes de la vall d'Incles, no crec que desbarri si dic que s'acosta sospitosament a l'abstracció».

I tant, que sí. Perquè Massana insisteix en aquesta composició cezaniana, amb grans blocs de color distribuïts per la tela que només accidentalment s'acaben ordenant en alguna cosa semblant a una vall, una muntanya, un bosc o un cel. Li agrada aquesta terra de ningú en què s'ha instal·lat i que només abandona ocasionalment quan dibuixa –retrats, quasi sempre– i quan s'atreveix amb el mural de grans dimensions. És aquí on deixa via lliure al seu costat menys figuratiu. Però –sempre al marge de tendència i etiquetes– desconfia per igual tant de l'abstracció pura com de l'hiperrealisme, la (sembla que) panacea de l'art actual: «No és veritat això que alguns sostenen que l'abstracte és més difícil. Al contrari. Només cal tenir unes certes nocions de composició, saber distribuir els elements en un determinat ordre. Ara bé, potser m'hi acabi dedicant. Més endavant, quan ja no pugui carregar el cavallet i la tela i m'hagi de quedar a l'estudi». No mostra major entusiasme per l'hiperrealisme, que defineix expeditivament: «És com fer ganxet. Posar-hi molta paciència i anar fent. Més que art, jo el veig com un exercici de manualitats. Amb excepcions com Antonio López, evidentment».

¿On s'ubica, doncs, Massana? Ni aquí ni allà, sinó tot el contrari. «Sóc una barreja de tot això, però no lligo amb res», diu. Però sí que dóna pistes: la simplicitat, el minimalisme, la síntesi. Una mena de pintura zen, que busca l'equilibri –i habitualment el troba– en la síntesi màxima. Ho diu sense embuts: «Si pots explicar el que vols amb dues ratlles, no n'hi posis tres. Aquest és el meu repte». Per cert, la mostra a la seu d'Art al Set al Parc de la Mola es completa amb la galeria provisional oberta a la planta baixa d'Illa Carlemany, i on comparteix espai amb Toutain, Lorenzo Quinn i José Luis Pascual.

Per a més informació consulti l'edició en paper.