• Cantarà el 9 de juny a la capital els temes del seu últim disc, 'Nao há só tangos em Paris'

La fadista Cristina Branco, en una imatge promocional Foto: EL PERIÒDIC

Lisboa, Buenos Aires i París. El fado, el tango i la chanson. Amb unes engrunes de milonga i de boleros, un polsim de bandoneó i molta, molta guitarra portuguesa. Vet aquí un còctel irresistible, un concentrat de nostàlgia que promet fer anar de bòlit el lacrimal del personal. Doncs aquesta bomba H de saudade és la Cristina Branco (Almeirim, 1972) servirà el 9 de juny al Centre de Congressos de la capital amb motiu del Dia de les Comunitats Portugueses. Cortesia, és clar, de l'ambaixada, que un any més ha hagut d'esmenar la plana dels programadors del país: cap d'ells s'ha atrevit a portar aquest curs un intèrpret portuguès. Una deixadesa difícil d'entendre si es té en compte el constant degoteig de grups, grupets i grupuscles catalans i espanyols, molts dels quals insignificants, i que les (escasses) vetllades de fado dels anys anteriors s'havien comptat per plens fins a la bandera. Recordem només el cas recent de Maria Joao, Joana Amendoeira i ;aria Ana Bobone.

Però aquesta és una altra història. Trista, però tota una altra història. L'estupenda realitat és el debut de Branco als nostres escenaris. Ho farà, a més, amb aquesta raríssima, molt prometedora joieta que és Nao há só tangos em Paris –No hi ha només tango a París, en català. I en rigorosa primícia (o gairebé): l'estrena lisboeta del seu novè elapè d'estudi va tenir lloc el 31 de març al Teatro de Sao Luiz en el que va ser el tret de sortida del Fado Tango Tour, que és com molt oportunament ha batejat la gira que l'ha de portar per una vintena de places europees abans de recalar el 9 de juny a la capital. Branco hi practica un molt saludable eclecticisme intercultural, amb les arrels ben posades en el fado més canònic –el de la gran Amália, naturalment, amb Maria Lisboa i O meu amor é mariñeiro– però amb atrevides incursions en el Gardel de Dos gardenias i Un amor i, fins i tot, el Brel de Les desespérés –sí, la del final desolador: «Sur le pont il n'est plus rien/ qu'une brume légère/ ça s'oublie en silence/ ceux qui ont espéré».

Selecció Nacional del Fado / No queda clar si canta els tangos amb ànima de fadista, o bé si són els fados els que acaben sonant com tangos. Tant se val. Atenció, a més, a la nòmina de lletristes que desfila per Nao há só tangos em Paris: des de Manuela de Freitas fins a Vasco Graça Moura, Carlos Té, Miguel Farias i –vinga patum– Lobo Antunes, l'etern nobelable de les lletres portugueses. Tampoc es queda curt l'elenc de compositors en qui Branco ha confiat: hi ha Pedro da Silva Martins –autor del tema que dóna títol al disc– i hi ha també Mario Laginha –que l'any passat va protagonitzar amb Maria Joao el Dia de Portugal– i Pedro Moreira –compositor habitual de Camamé, príncep del fado (masculí) i hereu in pectore del gran Carlos do Carmo.

Poca broma: qualsevol d'ells jugaria de titular en l'equip nacional del fado contemporani. Ara es posen al servei de Cristina Branco, figura refulgent de la generació intermèdia –la de Dulce Pontes, Teresa Salgueiro, Mafalda Arnauth i Mariza, per entendre'ns– i una de les veus més personals del panorama musical portuguès. Ella és sens dubte una de les culpables de la radical transformació experimentada pel fado els últims decennis, des del gènere decadent, quasi moribund, que era als 60 i 70, fins a l'epítom de les músiques del món que és avui. Ara, amb tirabuixó inclòs: fado, tango i chanson. La cita, ja ho saben, el 9 de juny. I l'entrada és lliure. Per llepar-s'hi els dits.

Per a més informació consulti l'edició en paper.