• El fotògraf Josep Martínez recull al volum ?drakcelona' el mig miler llarg de dracs que resideixen a edifics, places i carrers barcelonins H El Centre Blanquerna de Madrid li consagra una exposició

Drac modernista al carrer Provença, 185, i exemplar monumental al parc de l'Espanya Industrial Foto: MTNZ'

Tot va començar, diu, quasi per casualitat. Quasi. El massanenc Josep Martinez (1962) s'acabava d'instal·lar a Barcelona i buscava un element iconogràfic que identifiqués la ciutat, evitant la consabuda petja gaudianiana i l'estatua deColom. I el va trobar. I tant, que sí. En el drac, animal mitològic que prolifera pel que es veu als edificis, carrers i places barcelonines però que fins ara havia passat quasi desapercebut. Va ser posar-s'hi Martínez –àlies Mtnz'– perquè comencessin a florir com bolets. El primer exemplar de serp gegant –això és el que significa el drakon grec– el va caçar a la Casa Ramona del carrer de Mèxic, seu actual de la Fundació la Caixa: un drac de trencadís gaudinià que vigila la façana de l'edifici. El va fotografiar. I aixi va començar tot. N'hi van seguir prop de mig miler de dracs. De totes les classes, mides i materials: els més petits són dues bestioletes que va localitzar en un pany de porta del Pati dels Tarongers, al Palau de la Generalitat. Junts no fan més de 10 centímetres de llargada. El més monstruós és el drac de ferro ferotge que jeu al Parc de l'Espanya Industrial: una mola de 30 metres i més de 150 tones de pes. Com per enfadar-s'hi. El preferit de Mtnz' és, però, l'elegant exemplar de forja que culmina el passamans de l'escala d'una finca particular al número 185 del carrer Provença.

I mira que Mtnz' ho tenia francament difícil per triar-ne un entre el mig miler llarg de dracs que va retratar en cinc anys de cacera. Tots ells, degudament tractats, aïllats del context rubà i col·locats sobre un fons negre, formen ara el zoològic draconià de drakcelona (Arola), el volum que es va presentar ahir a Blanquerna, el centre cultural de la Generalitat a Madrid, coincidint amb l'exposició d'una quinzena de fotografies de mitjà format. Fotografies de dracs, evidentment. Per cert, drakcelona –pròleg de Carlos Ruiz Zafón, poca broma– es presentarà el 20 d'abril a Pyrénées. Arribats en aquest punt, la pregunta és òbvia: ¿d'on ve aquesta dèria draconiana que ha convertit Barcelona, diu, en la ciutat amb més germanets d'en Puff de l'univers? Mtnz' ho té més o menys clar: «Va triomfar durant l'eclosió del modernisme perquè es tracta d'un animal exòtic que té uns certs poders protectors: per això el col·loquen en portes, finestres i balconades». L'època daurada del drac barceloní és el modernisme, sí. Però n'hi ha des de molt abans. La prova és la catedral, un autèntic niu de dracs que pul·lulen alegrement per pinacles i murs del claustre. Per posar una mica d'ordre en aquest batibull draconià, Mtnz' ha dividit el llibre –i Barcelona– en una sèrie d'itineraris diguem-ne turístics. El primer arrenca evidentment del monument a Colom i puja per les Rambles. Atenció al drac de fusta policormada de la Casa dels Paraigües, al Pla de la Boqueria, exemplar únic. El de l'Eixample surt del Llapis de Passeig de Gràcia/Diagonal. Ben a prop, una altra de les joietes descobertes de Mtnz': un drac de forja al carrer Minerva, 71. I segueix, segueix. El drac de mai acabar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.