Els alumnes de l'Escola Espanyola atenen les explicacions i les batalletes de cada dia laboral a un periòdic. Foto: ÀLEX LARA

Moltes funcions de cada feina al final són automatismes adquirits. Explicar com els fas a una tercera persona sembla més difícil, però a vegades ens veiem en la situació d'haver de fer-ho. Llavors ens donem compte exactament de què som i què pintem en tot aquest món tan estrany, entre politiquejos i, en el cas que li pertoca a la meva secció d'Esports, històries esportives per no dormir.

La setmana passada van rebre dos grups de l'Escola Espanyola en què els havíem d'explicar amb pinzellades com fèiem per treure al carrer un periòdic, i tot el que comporta des de publicitat, fins rotatives, furgonetes que a les cinc de la matinada busquen arribar a un quiosc el més ràpid possible amb el paper encara calent, i és clar, com ens ho fem els periodistes per conèixer l'actualitat i al mateix temps informar el lector.

Sembla una obvietat per la gent del gremi, però ben mirat no ho és, perquè tan senzill com sembla arribar cada matí a la redacció, planificar, fer trucades, buscar temes, analitzar-los, meditar-los i redactar-los, és un món estrany per qui no sap de què va.

Les explicacions en un primer moment van dirigides a les funcions bàsiques, però mentre el nostre director solta el discurs que els alumnes atenen -alguns més que altres, temuda adolescència...- a mi em vénen al cap milers d'anècdotes que potser són encara més esclaridores del nostre dia a dia. De fet, just quan van marxar recordo que els hi podia haver comentat moltes més coses que passen a la secció d'Esports. Per si ho llegeixen avui, aquí va.

El gruix de la informació esportiva es concentra el cap de setmana. Això és lògic. De fet, la tradició mana que el periodista esportiu, habitualment, no sap què és un dia lliure de feina un dissabte o un diumenge. Així doncs, si bé el cap de setmana tenim cròniques de partits per fer, ¿què fem entre setmana? La primera resposta meva seria «patir», la segona «lluitar», i la tercera «morir de maldecap». El dia a dia de dilluns a divendres hem de buscar la notícia. Tal com sona. Res d'esperar comunicats o posar al google «exclusives Andorra», perquè ens donarem de nassos contra una pared buida.

Llavors pensem què hi ha d'actualitat, on pot haver-hi alguna cosa interessant, i és quan sortim al carrer o fem telefonades. De fet, una de les característiques del periodista és ser extremadament pesat. Som com una perforadora, però amb un telèfon a la mà. Més d'un mòbil haurem deixat sense bateria alguna vegada de tantes trucades que hauran rebut. Per fer-se una idea, si som al dia un mínim de cinc periodistes d'Esports al país treballant l'actualitat -som més, però per dir una xifra- i sumem unes cinc trucades per cada un d'ells a una mateixa persona en un dia assenyalat, són 25 trucades que rep un mateix telèfon, la qual cosa és suficient com per acabar tip.

Alguns dies sona la flauta i trobes temes interessants, però d'altres no, i fins i tot hi ha dies en què aconsegueixes una informació exclusiva que li farà mal als altres mitjans perquè ells no la tindran i al dia següent tu l'hauràs publicada i ells no. ¿Però què passa quan ets tu qui et menges una informació? Doncs passa que sents un mal de panxa insuportable, creus que ets una mena de mico i t'insultes per no haver estat amb aquell tema. ¿Com se m'ha pogut escapar? Però, el que és més important és que et poses les piles. Si això no et passa i no reacciones, simplement ha arribat el moment de deixar la professió i buscar feina a una fleca, a una empresa de seguretat o a una de neteja. I canviar d'aires. De fet, arriba un moment en la vida del periodista en què veu la parada final del tren. Això va en caràcters personals, però n'hi han que no suporten aquesta tensió diària, i quan arriben a una edat canvien de feina. Alguns, d'infectats com estem, no sabríem viure d'altra manera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.