• Aleix parla de «gran victòria», dobla el rival en sufragis i s'imposa en una plaça socialdemòcrata des del 2005

Cua de votants al complex de Prat del Roure, habilitat com a col·legi electoral per a la jornada d'ahir Foto: ÀLEX LARA

El gran perdedor de la nit escaldenca, el socialdemòcrata Jordi Font, va ser també qui més va atinar a l'hora de definir el veredicte popular a la parròquia –i probablement, també al conjunt del país. I va ser especialment gràfic: una «plantofada» taronja. Això és el que Demòcrates per Andorra li va etzibar ahir al PS a Escaldes, un feu de l'esquerra des que la llista de Bartumeu s'hi va imposar el 2005. Una «plantofada» que, numèricament, es tradueix en uns resultats d'escàndol: la llista parroquial que encapçala Aleix va obtenir 1.987 vots, quasi el doble que els 1.039 electors que van dipositar la confiança en Font. Ras i curt: l'esquerra va encaixar ahir a Escaldes una debacle monumental, només comparable a la d'Encamp, on DA també es va quedar a un mil·límetre, més o menys, de doblar la força rival. I això que la lluita pels dos consellers escaldencs es presumia renyida: el PS confiava que la inèrcia de les dues últimes convocatòries els permetés conservar la plaça. DA, en capgirar la història propulsada per l'efecte Martí.

A l'hora de la veritat, Font tampoc no va resistir l'onada taronja que ha arrasat arreu. L'estupefacció davant d'uns resultats que –va admetre– eren «decebedors» no li va esborrar l'últim alè d'esperança. Un cartutx que el mateix Bartumeu s'havia encarregat d'esgrimir en la insòlita compareixença pública que es va marcar abans fins i tot que es tanqués l'escrutini, i quan la derrota ja era inqüestionable: Font va insistir que el PS és un partit «estructurat», que «té un projecte», i va emplaçar a les reunions «imminents» dels comitès locals, executiu i directiu per analitzar els motius d'una derrota incontrovertible. La idea força que Bartumeu va començar a sembrar ahir entre les seves hosts –i que Font va fer seva– és que el calendari electoral els ha servit una segona oportunitat: les eleccions comunals del desembre: «Falten vuit mesos per als comicis, així que ens hi hem de posar a treballar des d'avui mateix».

A treballar / Aleix era, naturalment, l'altra cara de la moneda. La contenció en el to no podia ocultar l'eufòria (legítima) davant d'un escrutini que va dinamitar –també a Escaldes– les millors expectatives taronges: «Primer de tot vull agrair les electores i els electors que ens han votat perquè el resultat ens dóna més responsabilitat de la que esperàvem». Immediatament va apel·lar al mantra que els candidats demòcrates han anat repetint durant tota la campanya: «Posarem en pràctica una política de consens i de diàleg per trobar solucions que treguin el país de la crítica situació en què es troba. Els votants ens han confiat una gran victòria, però ara ens queda molta feina per fer. Ens hi hem de posar demà mateix».

A banda de l'efecte Martí, la victòria demòcrata a Escaldes constitueix també i en certa manera un exercici de justícia poètica, si és que la lírica té encara lloc en l'arena política: Aleix –company de files d'Òscar Ribas, Ladislau Baró i Francesc Rodríguez a l'Agrupament Nacional Democràtic, i primer subsíndic del període constitucional– és un històric de la política nacional que Nomen va rescatar el 2009 per a la vida pública. Es va topar llavors amb un PS emergent i unes sigles –les d'ApC, les seves aleshores– que el condemnaven al paper de comparsa. Dos anys després, ara a les files de DA i fent tàndem amb Vicenç Mateu, Aleix torna al Consell. Perquè després diguin que no les segones oportunitats no existeixen. Fins i tot les terceres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.