Quatre temporades enrere va debutar en la selva literària amb aquell experiment que va ser Suite eterna, novel·la d'iniciació a l'edat adulta amb banda sonora incorporada –d'Albert Ginestà, per cert. Iñaki Rubio (Barcelona, 1974) reincideix ara en la ficció amb Trencadís. L'últim llibre de Frederic Picabia (Editorial Andorra), obra inclassificable que fuig dels gèneres –novel·la històrica i negra– més transitats en el panorama literari nacional, que es presenta sota l'aparença d'un recull de relats però que s'acaba convertint en una novel·la –particular, però novel·la. Un joc metaliterari ja des del títol –que evoca un personatge de Francesc Trabal– concebut i parit sota l'advocació del gran Cortázar i que –atenció– pretén posar una pica en el poc concorregut àmbit del realisme fantàstic a la catalana. Dimecres que ve es presenta en societat: serà a la Llacuna, i amb Roser Porta i Anna Visent com a mestres de cerimònies.

–Comencem pel títol: ¿qui és aquest tal Frederic Picabia?

–El protagonista de L'home que es va perdre, una de les millors novel·les –al meu entendre– de Trabal. Ell mateix s'havia inspirat en el pintor dadaista Francis Picabia per batejar el seu personatge. En fi: el Picabia de Trabal era un paio amb ben poca fortuna, que comença perdent el cotxe, continua amb la feina i acaba perdent fins i tot la dona. Jo li manllevo el protagonista i el col·loco en un context contemporani. Però deixi'm afegir que el meu Picabia només apareix de forma explícita al l'últim capítol. Que es titula, per cert, L'últim conte de Frederic Picabia.

–Em sona, això.

–És un homenatge particular a Sergi Pàmies, evidentment. Ell i Monzó són els néts literaris de Trabal, un pioner i un autèntic rara avis que als anys 30 va practicar una novel·la humorística, amb una mirada irònica sobre la realitat quotidiana, inèdita en la literatura catalana. Un pioner del realisme màgic que ha tingut ben pocs continuadors.

–Però no així en la castellana. De fet, Cortázar és un dels seus tòtems literaris.

–Efectivament, és una influència molt òbvia. Per mi és un dels grans noms de la literatura del segle XX, per la forma com incorpora als seus relats i de forma naturalíssima elements fantàstics. A Trencadís hi ha referències explícites a Cortázar. Un dels molts homenatges literaris que m'hi permeto.

–Som-hi, doncs: ¿conte o novel·la?

–Trencadís són onze relats que ja des del pròleg s'intueix que mantenen una certa unitat, amb personatges que reapareixen i trames que es van reprenent al llarg del llibre. Cap a la meitat del llibre el lector s'adona que allò s'assembla sospitosament a una novel·la. I aquesta és la meva intenció: explorar i superar els límits entre els gèneres, fluctuar entre la novel·la i el conte.

–L'ombra de Rayuela és allargada...

–Salvant les distàncies, és clar. Però a diferència de Rayuela, l'ordre en què estan col·locats els contes –o capítols— és important. Per això no recomano llegir-los a l'atzar. D'altra banda, sí que intento preservar aquesta concepció oberta de la novel·la en què Cortázar va excel·lir: ell et presenta uns personatges, t'insinua unes trames i deixa que li acabis de donar un sentit. Com a lector, em costa d'empassar aquestes novel·les autoconclusives, tancades, que t'ho donen tot mastegat. En aquest sentit, Trencadís és –modestament– el tipus de novel·la que m'agrada llegir.

–¿I què li explica, vostè, al lector?

–L'originalitat és molt cara. En limito a parlar dels temes clàssics de la literatura, amb l'amor i la mort en primer terme. Però a partir de la realitat més quotidiana. Aquí és on –crec– hi ha l'aportació més personal del llibre, seguint el camí obert per Trabal i –dues generacions després– Pàmies i Monzó. No perdo mai de vista l'objectiu primordial: que el lector s'hi pugui sentir iden-

Passa a la pàgina següent

Per a més informació consulti l'edició en paper.